Contet microeconòmic

En Pepet sempre pagava en efectiu. Durant molt temps va estar preocupat: havia sentit per la radio que pagar amb targeta es traduïa en un augment del PIB, és a dir, que pagant amb targeta estava creant riquesa. Ell sempre pagava en efectiu, i es pensava que potser aviat hauria de sortir al carrer amb una bossa al cap; se sentia garrepa. Se li confirmava el que sempre havia sospitat, que, en el fons, ell era una xacra per la societat, un paràsit.
Fins que un dia va sentir per la mateixa radio que el PIB creat pel fet de pagar amb targeta i pels crèdits en general no era un PIB bo, que era un PIB inflat, enganyós i que no era bo per l’economia dependre d’un PIB basat en el deute; que era això el que l’abocava a la crisi. Ell sempre pagava en efectiu, per tant es va adonar que el PIB que estava creant era un PIB real, palpable, aprofitable; era riquesa de debò, no una bombolla; i era bo per l’economia, ajudava a combatre la crisi. De cop, es va sentir capaç d’agafar aire i de sortir al carrer orgullós com un paó. Ja no era se sentia com un garrepa. Se li confirmava el que sempre havia sospitat: que, en el fons, ell era un pilar de la societat.

Una mica d’economia

“No cal ser seguidor de Kark Marx per reconèixer que la economia, si no mou el món, com a mínim no el deixa estar quiet. La economia, en les seves múltiples manifestacions, es la responsable de la major part de les activitats humanes, i són criteris econòmics els que determinen la importància de la majoria d’accions i realitzacions dels homes. “Un poeta” – va escriure algun francès, no sé si Voltaire- “és tan útil al Estat com un jugador de bitlles.” A partir d’aquesta premissa, difícil de rebatre, i considerant que la poesia és inútil per l’Estat, i que ho és molt més pel seu germà bessó, el Capital, podem explicar-nos moltes de les peculiaritats que caracteritzen la poesia i que la diferencien de la resta de les arts, i fins i tot de la resta de la literatura, en el món d’avui.
Temps hi ha haver en que els reis de taifas recompensaven esplèndidament en aquesta península nostra als poetes más notables: durant segles a la llunyana Xina els exàmens que permetien als lletrats accedir als llocs de la administració del Imperi consistien en al escriptura de poemes. Avui, ni els nostres taifes autonòmics ni el capitalistes sota control comunista de la nova Xina es preocupen gaire dels poetes. La situació de la poesia ja és la mateixa a tot el món: marginal, no rentable, econòmicament irrellevant, menyspreable. Quina rendibilitat pot extreure el capitalisme de la poesia? Pràcticament cap. Invertir en poesia? Per què? Amb un paper i un bolígraf se’n fa prou per composar una obra mestra. I un cop publicada, per qualsevol mitjà, ja és propietat comuna, bé de tots, invendible, sense possibilitat de apropiació. Tots sabem com intervé el capital en les altres arts, els guanys que proporciona la música, els contubernis entre arquitectura, construcció i poder, el col·leccionisme inversor en pintura i escultura, les xifres milionàries que facturen els que publiquen segons quines novel·les, les geomètricament multiplicades dels que les transformen en pel·lícules... L’art i el negoci van de bracet, es complementen, acostumen a ser carn i ungla. Només la poesia queda al marge. No s’ha d’invertir per produir-la. La seva comercialització no produeix guanys apreciables. Les seves obres no es poden atresorar, col·leccionar, comprar i vendre. Estan fora del cicle econòmic. Són perfectament prescindibles. Així que el capital prescindeix de la poesia sense grans dificultats.
(Només un curiós fenomen, dels premis, quasi exclusiu del nostre país, recupera d’alguna manera aquell mecenatge de les taifes, dedicant una petita part dels cabdals públics a promocionar una activitat que, tenint en compte la seva inutilitat, té encara un curiós i inexplicable prestigi. Potser sigui aquest, no obstant, un intent de domesticar-la. Un llibre de poemes subversiu, en qualsevol de les accepcions del terme, difícilment obtindrà un premi ben remunerat, patrocinat per qualsevol tipus d’organisme públic o privat que valgui la pena.)
Així que al marge de la economia, al marge de la societat, la poesia, com una planta silvestre, creix i el desenvolupa en llibertat. Com ningú la financia, no ha de respectar o afalagar a ningú; com ningú pot comprar-la, no ha de temptar ni riure les gràcies a ningú. I si ho fa, és per lliure decisió del poeta. La poesia és lliure, lliure i independent, es un dels poquíssim àmbits incontrolables que queden en el món d’avui.
Es cert que al quedar al marge del moviment de fils del capital la seva difusió es escassa, ningú té interès a fer-la arribar als seus possibles destinataris. Però sense interès, per afició, per gust, per convenciment, són sempre molts els que s’esforcen per donar-la a conèixer i difondre-la. Hi ha excepcions, es clar, i n’hi ha prou en navegar per Internet, un mitjà gratuït, per comprovar la vitalitat de la poesia, la ingent quantitat de pàgines que se li dediquen a la xarxa.”

Jesús Munárriz

Ser pobre amb alegria

L’altre dia vaig sentir per la radio que el percentatge de pobres augmentarà els propers anys. Entenem per pobres a la gent que guanyen per sota del sou mínim. Després d’una època mai prou llarga de prosperitat, sembla que per la societat serà l’hora d’estrènyer-se el cinturó. A la noticia no hi hauria donat més importància sinó fos perquè m’he adonat que formo part d’aquest grup: sóc pobre.

Ser pobre no és el que un somnia que vol ser de gran quan va a l’escola. Però als meus 32 anys, amb una malaltia mental, em toca acceptar i fer front al fet que aquesta és exactament la meva situació. M’ho miro de dret i de través, i com més ho faig més me n’adono: sóc pobre.

Si em molesta no és només per la manca de possibilitats econòmiques, no poder comprar coses, que seria la principal, però no la única conseqüència nefasta. Una de les coses que em fan més ràbia és formar part d’aquest segment de la societat que ningú té en compte, de la classe baixa, dels desheretats. Si m’haguessin deixat triar, jo hagués nascut aristòcrata. Pels diners, però també, sobretot, pel prestigi intel·lectual. La possibilitat de tenir converses cultes! Però no puc triar: sóc pobre com una rata i com a conseqüència es dedueix que sóc poc intel·ligent. Perquè, si una persona és intel·ligent, és evident que s’ha de guanyar bé la vida, no? Els pobres ho són perquè no donen per més. Fan llàstima. Es una desgracia ser pobre, trobar-se amb una cosa així, fa pena, però ells en tenen la culpa, perquè no s’han espavilat. Jo que no sóc totxo me’n surto. Això poden pensar molts mil euristes. I compte, un mil eurista no és pobre. Es queixen molt, fan molt de plat amb la seva situació, no hi ha programa de televisió en que no surti plorant un mil eurista... però jo, que sóc pobre de debò, què més voldria que ser mil eurista!

De totes maneres, i malgrat tot, jo sempre he pensat que qui no es conforma és perquè no vol, i que molta de la gent que es queixa la mitjans de comunicació que la vida és cara, en realitat el que els passa és que no volen renunciar als privilegis als que s’han acostumant i que, en realitat, no es poden permetre. Anomeno privilegis al fet de anar de vacances cada estiu (de vegades també per Nadal, Setmana Santa i tots els ponts), anar a restaurants, comprar roba nova cada temporada, i tantes altres coses, que son en realitat supèrflues, en la nostra societat consumista s’ha convertit en una necessitat. Doncs, senyors, jo no m’ho puc permetre, tot això. Sóc pobre. I no és que sigui garrepa. És que sóc pobre. I mestranya molt que surti gent per la tele queixant-se de que no poden viure a tot tren (que és el que creuen que es mereixen, i tampoc serè jo qui els porti la contraria en això) quan jo m’haig de racionar el formatge, la reposteria o fins i tot el sabó. I amb això no vull dir que passi gana o que no me’n surti. Vull dir que compraria productes més cars dels que em puc permetre. I la gent es queixa de no poder anar cada estiu al carib. Però és que ningú mai s’ha adonat que no hi ha res, al Carib?

Però aquest text es diu Ser pobre amb alegria i intentaré veure-hi el cantó positiu. En principi, l’únic cantó positiu que se m’acudeix és que aprecies més les converses que tens amb la gent, simplement parlar. Aprecies les llargues caminades, un passatemps baratíssim i pel que no es necessita un joc de peses de 50 euros. Aprecies que algú et somrigui perquè ja t’has adonat que això no es compra. Tot depèn del color amb què es mira, i en el fons, qui no es conforma es perquè no vol. Està bé ser pobre, saber apreciar les coses importants de la vida; no tenir res, però tampoc voler res que no et puguis permetre.

Pensar la solitud és pensar la mort

Veig aquest títol per Internet i em crida l’atenció. Què deu haver escrit l’autor sota aquestes paraules? El cas és que per mi solitud no equival a mort; sempre he estat sola, i ben viva, i fruint de l’existència a pesar dels alts i baixos emocionals. Es clar que de vegades també m’avorreixo d’estar sola, però fa poc vaig sentir que només de l’avorriment neix la creativitat, i crec que es ben veritat. Si no tingues tantes estones mortes que omplo pensant, és evident que no escriuria. Aquest “no fer res” tota sola és el camp adobat perfecte perquè neixi l’escriptura. Per escriure, s’ha de tenir temps per badar. La meva malaltia mental em porta a estimar-me més estar sola que compartir les estones amb gent de carn i os; hi hauria excepcions, es clar, però comptades i infreqüents, i suficientment espaiades perquè tingui temps de pairles. Pessoa deia que escriure era la seva manera d’estar sol; això també pot ser cert per a una escriptora molt més d’estar per casa. A partir del moment en que arribes a la conclusió que el teu temps passa i no el compartiràs amb ningú, l’escriptura s’imposa com una de les poques activitats amb les que val la pena omplir aquest temps. Es clar que podria dedicar-me a mirar la televisió. Es clar que podria fer punt de creu. Però són coses que no m’atrauen; m’atrau més llegir, escriure i escolar la radio. No sé ben bé si escric perquè estic sola o si estic sola per poder escriure. Arriba un punt en que només hi ha solitud, i per omplir-la, doncs escric. Però estic bé dins aquesta dinàmica. Per mi, pensar la solitud no és pensar la mort; és pensar l’escriptura, és pensar la vida.

L’exercici de la pirateria

L’altre dia, sentia a un filòsof que deia que ell de petit volia ser pirata. I que no havia pogut ser pirata i que per això havia triat ser filòsof. El cas és que jo no recordo que volgués ser res de petita; suposo que en el fons pressentia que de gran no seria res, que aquesta goma simbòlica que m’entortolliga els peus s’hi interposaria. Com que no he pogut ser res, suposo que és per això que escric; és la manera ideal de no ser res.

Petita decepció

Al final, no han acceptat el meu conte pel concurs de la radio. No l’he sabut retallar prou. A més, vaig dir que no volia ser entrevistada, cosa que em sembla que també ha tingut la seva influència a l’hora de no acceptar-lo, encara que no ho diguin. Suposo que si et donen un premi t’has de comprometre a donar espectacle, que és just el que no vull. De totes maneres, les normes del concurs eren clares: mitja pàgina. Em pensava que serien més flexibles amb això, però no ho han estat, tot i que a mi em sembla que el meu conte no fa pas més de mitja pàgina... En fi, em sento una mica abatuda, em feia il·lusió sentir un escrit meu per la radio, tenia curiositat per saber quin to li donarien; saben interpretar els textos molt bé. Però no passa res, en un primer moment l’havien triat i amb això ja en tinc prou. El que no podia fer era desvirtuar el conte retallant-l’ho indiscriminadament. Que ja és prou curt! No puc signar com a meu un text en el que no cregui, un escrit mutilat que no aconsegueixi reflexar exactament el que vull dir. I això que ja el vaig retallar! Ai, em sembla que em donaran el premi a la primfilada de l’any... sabeu si ho radien, això?

La sort de la lletja...

“Conduir en aquest circuit és com si haguessis estat anant amb una noia una mica lletja i la canviessis per una altra molt més guapa. Això sol ja et motiva.” (metàfora made in Valentino Rossi. Aquest noi és un filósof... què dic un filósof, un poeta!... – i que consti que a mi em cau molt bé, eh? Suposo que ell deu entendre més de noies guapes i fàcils que no pas d’altra cosa, o sigui que podriem dir que és la metàfora d’un expert. El que m’escama és que digui que alguna vegada ell, ell! ha anat amb una noia lletja... ai, Valentino, que tens una reputació a mantenir! Ara, siguen així, veig que encara tinc possibilitats...)

Encaix

“The excellence of every Art is its intensity, capable of making all disagreeables evaporate, from their being in close relationship with Beauty and Truth... I had not a dispute but a disquisition with Dilke, on various subjects; several things dovetailed in my mind, & at once it struck me, what quality went to form a Man of Achievement especially in Literature & which Shakespeare possessed so enormously – I mean Negative Capability, that is when a man in capable of uncertainties, Mysteries, doubts, without any irritable reaching after fact & reason.”

“L’excel·lència de tot Art és a la seva intensitat, capaç de fer que tots els desacords s’evaporin, per estar en estreta relació amb la Bellesa i la Veritat... No va ser una discussió sinó una disquisició amb en Dilke sobre diversos temes; intentava que algunes coses encaixessin dins el meu cap, y, de cop, vaig descobrir quina era la qualitat que conformava un Home que ha aconseguit l’èxit, especialment en Literatura i que Shakespeare posseïa tan enormement. Em refereixo a la capacitat negativa, es a dir, quan un home es capaç d’incerteses, misteris, dubtes, sense perseguir de manera irritant fets i raons.”

John Keats
Poemas escogidos

(aquest text exemplifica una cosa que jo sempre he tingut al cap però que mai he acabat d’expressar del tot al blog: que no serveix de res que algú et digui: mira, el secret de la literatura és aquí. Ho has de veure per tu mateix, alguna cosa ha d’encaixar dins el teu cap. I és més probable escriure segons aquesta llei sense ser-ne conscient, de que la saps, que no pas escriure sent conscient d’aquest secret i podent-lo expressar. A més, pot ser una cosa que no siguis capaç de verbalitzar. Keats, que sabia el secret, intenta explicar-lo, però jo no l’entenc. Sé que fins que no recorri el meu propi camí, fins que no m’adoni per mi mateixa de què és això de la capacitat negativa, si és que mai me n’arribo a adonar, no ho entendré, i que llavors tot encaixarà dins el meu cap, però que no serà cap raonament que m’hagi vingut de fora, sinó que serà el fruit d’una amalgama d’estímuls interiors que hauran conduït a donar-me la resposta, a l’encaix. I que serà la culminació d'un procés interior. I que aquesta resposta s’ha de trobar amb les paraules a la mà, que ha de ser fruït de manipular el llenguatge)

(m’adono de com sona això per algú que no vulgui ser escriptor, fins i tot per algú que vulgui ser escriptor però que no vulgui ser el millor dels escriptors possibles: rimbombant, pedant, petulant... el secret de la literatura! Keats! l’excel·lència de l’art! Com si jo en sabés alguna cosa, d’això! Em sap greu que els meus balbucejos sobre aquest tema probablement només puguin ser interessants per mi. Però així i tot tinc necessitat d’expressar-ho per escrit)

El microconte

Al final he superat la primera fase del concurs radiofònic del microconte. Però, per llegir-lo en antena, em demanen que el retalli! Vosaltres retallarieu un fill vostre? El cas és que, suposo que si és per encabir-lo millor al cotxet, es retalla d’on calgui... el microconte, eh! Ara no us penseu!

Trobador en versos

“Només escrivia poemes per lligar ties.” Aquesta frase se li havia quedat gravada. Li havia deixat anar ell, el seu primer xicot, el que li escrivia poemes, un dia que van coincidir deu anys després. Ella encara escrivia; ell ara tocava la trompeta, i li va confessar que en aquella època havia escrit poemes només per tenir un èxit amb les noies que d’altra manera no hagués tingut. Malgrat això, estava convençuda que ella havia estat l’única bleda amb qui aquell mètode havia funcionat, tot i que era conscient que ell ho havia intentat amb altres noies. I amb els mateixos poemes. Saber això sí que li havia sabut molt greu. S’havia pensat que aquells poemes eren només per ella, no va ser conscient que eren un “mètode”. Després de tants anys, encara els guardava. Uns poemes que en el seu dia li van semblar excel·lents, que li havien arribat al cor, i que durant tots aquest anys havia guardat per sentir el seu escalf. Després de sentir la frase, no es va atrevir a rellegir-los, malgrat que en tenia un vague record a la memòria. Tampoc els volia cremar, però. Formaven part d’una mena de botí de guerra, juntament amb molts altres paperots d’aquella època, i necessitava guardar-los. No estava guardant els poemes, estava guardant la il·lusió que li havia fet rebre’ls. Ell ja no escrivia, era com si no hagués escrit mai; tot allò que l’havia fet especial, diferent, tot allò que un dia li va agradar d’ell, s’havia esvaït. Li quedaven els poemes, i ara havia arribat a llegir prou com per saber que literàriament no valien res. Ella encara escrivia, encara llegia, havia viscut. Per culpa d’això, veia les coses d’una altra manera. En sabia més de llibres, però, també, i sobretot, en sabia més de les persones. Ara algú amb un poema d’amor improvisat sobre quatre rimes alienes no l’hagués enganyat... ; ja no la commouria un verset d’imatges gastades i vocabulari rebuscat. D’això en tenia la culpa la poesia, la gran poesia que s’havia estat xutant a la vena tots aquest anys; aquest havia estat el seu vertader amor, la poesia; no ell. El seu gust havia millorat: en els homes, en els poemes... Ja no era aquella totil·la capaç d’emocionar-se perquè li han escrit una fotesa. (Encara que llavors no li va semblar pas, una fotesa...!) En saber-se incapaç de reaccionar així ara, s’adonava que malgrat l’experiència adquirida, i l’experiència és un grau, s’havia perdut alguna cosa pel camí... La contradicció del pas del temps: llegiria poemes millors, molt millors... però cap poema li tornaria a fer tanta il·lusió... "

Esposa a l’aventura

Per la radio, un pagès dels Pirineus busca muller. Com a esquer ofereix practicar “esports d’aventura”. A mi, francament, que aquest noi es pensi que una noia que vol casar-se buscarà en el futur marit la possibilitat de practicar “esports d’aventura” em xoca molt. A mi no me menjaria mai el coco una cosa així... ara, si el que oferís fossin “esports de lectura” o “lectures d’aventura” em sembla que podria picar sense pensar-m’ho dues vegades...