“The excellence of every Art is its intensity, capable of making all disagreeables evaporate, from their being in close relationship with Beauty and Truth... I had not a dispute but a disquisition with Dilke, on various subjects; several things dovetailed in my mind, & at once it struck me, what quality went to form a Man of Achievement especially in Literature & which Shakespeare possessed so enormously – I mean Negative Capability, that is when a man in capable of uncertainties, Mysteries, doubts, without any irritable reaching after fact & reason.”
“L’excel·lència de tot Art és a la seva intensitat, capaç de fer que tots els desacords s’evaporin, per estar en estreta relació amb la Bellesa i la Veritat... No va ser una discussió sinó una disquisició amb en Dilke sobre diversos temes; intentava que algunes coses encaixessin dins el meu cap, y, de cop, vaig descobrir quina era la qualitat que conformava un Home que ha aconseguit l’èxit, especialment en Literatura i que Shakespeare posseïa tan enormement. Em refereixo a la capacitat negativa, es a dir, quan un home es capaç d’incerteses, misteris, dubtes, sense perseguir de manera irritant fets i raons.”
John Keats
Poemas escogidos
(aquest text exemplifica una cosa que jo sempre he tingut al cap però que mai he acabat d’expressar del tot al blog: que no serveix de res que algú et digui: mira, el secret de la literatura és aquí. Ho has de veure per tu mateix, alguna cosa ha d’encaixar dins el teu cap. I és més probable escriure segons aquesta llei sense ser-ne conscient, de que la saps, que no pas escriure sent conscient d’aquest secret i podent-lo expressar. A més, pot ser una cosa que no siguis capaç de verbalitzar. Keats, que sabia el secret, intenta explicar-lo, però jo no l’entenc. Sé que fins que no recorri el meu propi camí, fins que no m’adoni per mi mateixa de què és això de la capacitat negativa, si és que mai me n’arribo a adonar, no ho entendré, i que llavors tot encaixarà dins el meu cap, però que no serà cap raonament que m’hagi vingut de fora, sinó que serà el fruit d’una amalgama d’estímuls interiors que hauran conduït a donar-me la resposta, a l’encaix. I que serà la culminació d'un procés interior. I que aquesta resposta s’ha de trobar amb les paraules a la mà, que ha de ser fruït de manipular el llenguatge)
(m’adono de com sona això per algú que no vulgui ser escriptor, fins i tot per algú que vulgui ser escriptor però que no vulgui ser el millor dels escriptors possibles: rimbombant, pedant, petulant... el secret de la literatura! Keats! l’excel·lència de l’art! Com si jo en sabés alguna cosa, d’això! Em sap greu que els meus balbucejos sobre aquest tema probablement només puguin ser interessants per mi. Però així i tot tinc necessitat d’expressar-ho per escrit)
“L’excel·lència de tot Art és a la seva intensitat, capaç de fer que tots els desacords s’evaporin, per estar en estreta relació amb la Bellesa i la Veritat... No va ser una discussió sinó una disquisició amb en Dilke sobre diversos temes; intentava que algunes coses encaixessin dins el meu cap, y, de cop, vaig descobrir quina era la qualitat que conformava un Home que ha aconseguit l’èxit, especialment en Literatura i que Shakespeare posseïa tan enormement. Em refereixo a la capacitat negativa, es a dir, quan un home es capaç d’incerteses, misteris, dubtes, sense perseguir de manera irritant fets i raons.”
John Keats
Poemas escogidos
(aquest text exemplifica una cosa que jo sempre he tingut al cap però que mai he acabat d’expressar del tot al blog: que no serveix de res que algú et digui: mira, el secret de la literatura és aquí. Ho has de veure per tu mateix, alguna cosa ha d’encaixar dins el teu cap. I és més probable escriure segons aquesta llei sense ser-ne conscient, de que la saps, que no pas escriure sent conscient d’aquest secret i podent-lo expressar. A més, pot ser una cosa que no siguis capaç de verbalitzar. Keats, que sabia el secret, intenta explicar-lo, però jo no l’entenc. Sé que fins que no recorri el meu propi camí, fins que no m’adoni per mi mateixa de què és això de la capacitat negativa, si és que mai me n’arribo a adonar, no ho entendré, i que llavors tot encaixarà dins el meu cap, però que no serà cap raonament que m’hagi vingut de fora, sinó que serà el fruit d’una amalgama d’estímuls interiors que hauran conduït a donar-me la resposta, a l’encaix. I que serà la culminació d'un procés interior. I que aquesta resposta s’ha de trobar amb les paraules a la mà, que ha de ser fruït de manipular el llenguatge)
(m’adono de com sona això per algú que no vulgui ser escriptor, fins i tot per algú que vulgui ser escriptor però que no vulgui ser el millor dels escriptors possibles: rimbombant, pedant, petulant... el secret de la literatura! Keats! l’excel·lència de l’art! Com si jo en sabés alguna cosa, d’això! Em sap greu que els meus balbucejos sobre aquest tema probablement només puguin ser interessants per mi. Però així i tot tinc necessitat d’expressar-ho per escrit)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada