Al final he superat la primera fase del concurs radiofònic del microconte. Però, per llegir-lo en antena, em demanen que el retalli! Vosaltres retallarieu un fill vostre? El cas és que, suposo que si és per encabir-lo millor al cotxet, es retalla d’on calgui... el microconte, eh! Ara no us penseu!
Trobador en versos
“Només escrivia poemes per lligar ties.” Aquesta frase se li havia quedat gravada. Li havia deixat anar ell, el seu primer xicot, el que li escrivia poemes, un dia que van coincidir deu anys després. Ella encara escrivia; ell ara tocava la trompeta, i li va confessar que en aquella època havia escrit poemes només per tenir un èxit amb les noies que d’altra manera no hagués tingut. Malgrat això, estava convençuda que ella havia estat l’única bleda amb qui aquell mètode havia funcionat, tot i que era conscient que ell ho havia intentat amb altres noies. I amb els mateixos poemes. Saber això sí que li havia sabut molt greu. S’havia pensat que aquells poemes eren només per ella, no va ser conscient que eren un “mètode”. Després de tants anys, encara els guardava. Uns poemes que en el seu dia li van semblar excel·lents, que li havien arribat al cor, i que durant tots aquest anys havia guardat per sentir el seu escalf. Després de sentir la frase, no es va atrevir a rellegir-los, malgrat que en tenia un vague record a la memòria. Tampoc els volia cremar, però. Formaven part d’una mena de botí de guerra, juntament amb molts altres paperots d’aquella època, i necessitava guardar-los. No estava guardant els poemes, estava guardant la il·lusió que li havia fet rebre’ls. Ell ja no escrivia, era com si no hagués escrit mai; tot allò que l’havia fet especial, diferent, tot allò que un dia li va agradar d’ell, s’havia esvaït. Li quedaven els poemes, i ara havia arribat a llegir prou com per saber que literàriament no valien res. Ella encara escrivia, encara llegia, havia viscut. Per culpa d’això, veia les coses d’una altra manera. En sabia més de llibres, però, també, i sobretot, en sabia més de les persones. Ara algú amb un poema d’amor improvisat sobre quatre rimes alienes no l’hagués enganyat... ; ja no la commouria un verset d’imatges gastades i vocabulari rebuscat. D’això en tenia la culpa la poesia, la gran poesia que s’havia estat xutant a la vena tots aquest anys; aquest havia estat el seu vertader amor, la poesia; no ell. El seu gust havia millorat: en els homes, en els poemes... Ja no era aquella totil·la capaç d’emocionar-se perquè li han escrit una fotesa. (Encara que llavors no li va semblar pas, una fotesa...!) En saber-se incapaç de reaccionar així ara, s’adonava que malgrat l’experiència adquirida, i l’experiència és un grau, s’havia perdut alguna cosa pel camí... La contradicció del pas del temps: llegiria poemes millors, molt millors... però cap poema li tornaria a fer tanta il·lusió... "
Trobador en versos
“Només escrivia poemes per lligar ties.” Aquesta frase se li havia quedat gravada. Li havia deixat anar ell, el seu primer xicot, el que li escrivia poemes, un dia que van coincidir deu anys després. Ella encara escrivia; ell ara tocava la trompeta, i li va confessar que en aquella època havia escrit poemes només per tenir un èxit amb les noies que d’altra manera no hagués tingut. Malgrat això, estava convençuda que ella havia estat l’única bleda amb qui aquell mètode havia funcionat, tot i que era conscient que ell ho havia intentat amb altres noies. I amb els mateixos poemes. Saber això sí que li havia sabut molt greu. S’havia pensat que aquells poemes eren només per ella, no va ser conscient que eren un “mètode”. Després de tants anys, encara els guardava. Uns poemes que en el seu dia li van semblar excel·lents, que li havien arribat al cor, i que durant tots aquest anys havia guardat per sentir el seu escalf. Després de sentir la frase, no es va atrevir a rellegir-los, malgrat que en tenia un vague record a la memòria. Tampoc els volia cremar, però. Formaven part d’una mena de botí de guerra, juntament amb molts altres paperots d’aquella època, i necessitava guardar-los. No estava guardant els poemes, estava guardant la il·lusió que li havia fet rebre’ls. Ell ja no escrivia, era com si no hagués escrit mai; tot allò que l’havia fet especial, diferent, tot allò que un dia li va agradar d’ell, s’havia esvaït. Li quedaven els poemes, i ara havia arribat a llegir prou com per saber que literàriament no valien res. Ella encara escrivia, encara llegia, havia viscut. Per culpa d’això, veia les coses d’una altra manera. En sabia més de llibres, però, també, i sobretot, en sabia més de les persones. Ara algú amb un poema d’amor improvisat sobre quatre rimes alienes no l’hagués enganyat... ; ja no la commouria un verset d’imatges gastades i vocabulari rebuscat. D’això en tenia la culpa la poesia, la gran poesia que s’havia estat xutant a la vena tots aquest anys; aquest havia estat el seu vertader amor, la poesia; no ell. El seu gust havia millorat: en els homes, en els poemes... Ja no era aquella totil·la capaç d’emocionar-se perquè li han escrit una fotesa. (Encara que llavors no li va semblar pas, una fotesa...!) En saber-se incapaç de reaccionar així ara, s’adonava que malgrat l’experiència adquirida, i l’experiència és un grau, s’havia perdut alguna cosa pel camí... La contradicció del pas del temps: llegiria poemes millors, molt millors... però cap poema li tornaria a fer tanta il·lusió... "
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada