El vell debat

No me n’havia adonat, però ahir vaig acabar dient que l’important no és la forma d’un escrit, sinó el seu contingut. La cosa em sembla curiosa perquè jo mateixa havia dit en alguna altra ocasió que el que més m’interessava d’un escrit era que estigués ben escrit. Suposo que hauria d’especificar què vull dir per ben escrit: ben escrit vol dir amb una forma acurada, però també amb un contingut que valgui la pena. Un text d’estructura perfecta que no digui res no serveix. Es a dir, que quan vaig dir que el que m’importava era que un text estigués ben escrit, aquest “ben escrit” incloïa una bona estructura, però també un bon contingut. De fet, i malgrat que els textos es pugin traduir, jo crec que és bastant indestriable el contingut de la forma. Les traduccions de poesia, malgrat que perdin algunes de les seves qualitats formals originals, també han de ser bones com a text. No sé, aquest és un conflicte vell com l’escriptura que no resoldré pas avui...

Poesia traïda

Una de les grans passions de la meva vida ha estat la poesia traduïda. Sí, ja ho sé, la poesia, segons diuen, s’ha de llegir en la llengua original; en tota bona poesia hi ha elements com la musicalitat, el ritme, la rima, que estan més enllà de l’abast de la traducció. Però es poden traduir les imatges, les emocions, els sentiments, la veritat humana. Per això la poesia que jo he llegit, més que una poesia de ritmes i sonoritats, és una poesia d’imatges, emocions, sentiments i veritat humana. Com a caçadora d’imatges que sóc (les necessito per regurgugitar-les als meus escrits), com a persona negada per la música (la sento i m'agrada, però no tinc cap mena de sentit musical), la poesia traduïda em proporciona l’acostament a aquest element tan difícil de definir de la manera que jo sóc més capaç d’acostar-m’hi. Més quan penso que, si algú ha trobat que aquell poema en concret val la pena de ser traduït, ja ha fet una primera selecció, i el poema té més possibilitats d’agradar-me. Amb els anys m’he fixat que obtinc imatges més bones de les traduccions que dels poemes originals en català (en castellà és una mica diferent), potser perquè en la traducció, havent despullat els poema dels elements més vistosos i en els que et fixes primer, hi queden només els ossos, és a dir, les imatges despullades. Avui he descobert una pàgina que tradueix poesia des d’unes llengües minoritàries i fora del meu abast, i d’autors minoritaris fora de l’abast dels llibres que normalment es tradueixen; no cal dir que he tret el pitet...

Happy flowers (i sense fumar-me res...)

Allò que vaig escriure ahir ho deia per un anònim que vaig rebre ahir precisament, no pels meus comentaristes habituals. Em fa por que vaig sobredimensionar les coses sortint com una posseïda a matar mosques a canonades... Vull dir que tampoc n’hi ha per tant, i que tinc la pell molt fina. Si vull que tothom pugui dir el que vulgui, el preu és que passi alguna cosa d’aquestes de tant en tant... suposo que no passa res. Un cop treta l’artilleria, em trobo molt més bé... això del blog és millor que el divan del psicoanalista!

No tot són flors i violes

L’altre dia vaig dir que havia rebut elogis, durant aquest temps de fer el blog. Sí, és cert. Però també he rebut crítiques. I si els elogis són difícils d’encaixar, perquè et fan tenir una visió irreal del teu propi talent, les crítiques, o més que crítiques les opinions negatives i els insults, encara no sé com assumir-los. La impossibilitat de tenir un diàleg cara a cara amb la persona que em deixa unes paraules aspres i que sovint s’empara en l’anonimat ho fa bastant avorrible. Precisament de coses com aquesta em volia protegir quan vaig tancar els comentaris. I més quan tens la sensació pel que et diuen que no han entès el que tu has escrit. Jo sempre m’esforço per ser clara, però de vegades, massa vegades, la gent entén el que vol, i si vol sentir-se ofesa pot sentir-se ofesa, malinterpretar és fàcil. Comentaris com aquests em fan pensar en aquell text que vaig ressenyar al començament del blog que deia que hi ha lectors que “no han tingut les eines necessàries per enfrontar-se a un text”. Són lectors que, si llegissin més bé, o simplement llegissin el que hi ha escrit, no podrien sentir-se de cap manera ofesos pel que jo he escrit. Però com que ho han llegit de pressa i corrents, ho han malinterpretat i per postres els encanta deixar tots ofesos un comentari feridor... Per això m’esforço tant a redactar bé? Potser m’ho penso, que redacto bé! Alguna cosa falla. Em sembla que em queda molt per aprendre encara; haig d’aprendre a matar els “punts foscos” que de vegades sense voler deixo als textos (pensant que ja s’entén) i que és precisament on s’agafen aquesta mena de lectors. Encara he d’aprendre a no deixar espais per no ser malinterpretada. No dic que no em mereixi crítiques, m’agraden quan és el sentit comú qui les dicta; una bona crítica a temps pot ajudar molt; però és diferent criticar que insultar: l’únic que dic és que jo no tinc paraules aspres per ningú i no em mereixo les paraules aspres d’algú que ni tan sols es para a llegir-me bé. Quan em passen coses com aquestes, em sento com si estigues tirant margarides als porcs. Tancaria el blog.

El penúltim cigarret

Si algú llegeix el que vaig escriure fa dos posts, traurà encertadament la conclusió que “m’ho tinc molt cregut”, que ja penso en “fitxar” per un diari... que m’han pujat els fums, en una paraula... Però una cosa és que faci volar coloms que amb el que escric pugui ser columnista d’un diari i l’altra molt diferent que esperi que realment això pugui passar; no tinc tants deliris de grandesa. El que passa és que els elogis potser un pèl indiscriminats que he rebut des que tinc el blog (hi ha res més perillós que un elogi deixat anar?) potser m’han fet agafar una confiança en les meves possibilitats que no hauria de tenir, vist el que escric, i com ja em van dir una vegada. Es a dir, que jo estic convençuda que ho faig molt bé (sinó ja no escriuria, és evident), però això no vol dir que no sigui conscient que hi hagi qui pugui no pensar el mateix, o que no sàpiga que hi ha gent que tenen blogs (i gent que no tenen blogs) que escriuen molt més bé que no pas jo. El blog és la meva pràctica diària per aprendre a pesar paraules, i m’encanta practicar i continuar aprenent, però sóc perfectament conscient que els esborranys no s’emmarquen.

Jutjar un llibre per l’escoberta

Rellegeixo el que he escrit més avall, això de no voler llegir a aquest dos escriptors perquè m’han semblat antipàtic l’un i avorrit l’altre quan els he vist o sentit entrevistats, i em ve el cap l’entrevista que vaig sentir a en Bassat. Em va semblar un home sincer, decidit i ple d’energia, i vaig córrer comprar el seu llibre; sentint-lo em vaig pensar de bona fe que podia ser capaç de dir coses interessants. El llibre va resultar completament decebedor. El seu autor se sap vendre molt bé a si mateix, escriu bons anuncis, però no és “escriptor”... Porcel i Espinàs, per la impressió que n’he tret en sentir-los, no estan acostumats als mitjans i els seus editors no deuen ser conscients de la impressió poc atractiva que causen. Pel fet també, de ser persones grans, amb uns ritmes interns d’una altra època. Però en canvi no em cal ser endevina per imaginar que els seus llibres tenen una solidesa literària que els del comunicativament atractiu Lluís Bassat no tindran mai. Aquesta, és, suposo, una paradoxa més en la nostra societat on els mass-media tallen el bacallà. Però jo em pensava de mi mateixa que no em deixava enxampar per aquesta mena de trampes... s’anomenen aparences.

Columna diària

Fa pocs dies es va morir en Baltasar Porcel; jo no el seguia gaire ni el llegia perquè l’havia sentit en alguna entrevista i el trobava antipàtic. També és molt gran l’Espinàs, a qui tampoc he seguit gaire ni llegit perquè l’he sentit en alguna entrevista i el trobo avorrit. Amdós tenen en comú haver estat un fotimer d’anys escrivint una columna diària al diari. També tenen en comú que la gent sol estar d’acord que escriure cada dia fa que la qualitat es dilueixi, que molts dies no es doni el nivell, ni cap nivell. No ho dic jo això, que no els he llegit: ho he sentit a dir d’ells, de tots dos. Tothom els concedeix el mèrit d’escriure cada dia, cosa que s'està d’acord que és molt difícil, però també reconeixen que això els ha passat factura pel que fa a l’uniformitat de la qualitat. Que, una cosa és escriure cada dia, i una altra de molt diferent és escriure una cosa genial, o tan sols bona, cada dia.

Ja sé que a mi, a diferencia d’ells, no em paguen per escriure, ni ningú selecciona com a bo el que jo escric, ni ho ha triat mai ningú com a mereixedor de l’atenció dels lectors d’un diari de manera remunerada, però jo també he estat durant molt de temps escrivint un text curtet gairebé cada dia. Alguns dies dos, algun dia cap, però he estat duent un bon ritme. La veritat és que, s’hi s’ha donat una dissolució de la qualitat pel ritme constant d’escriptura, jo no me n’he adonat. (Potser també és que no hi havia cap qualitat a diluir, es clar! Ja, ja!) A mi em sembla que escric coses interessants sempre, com a mínim sempre escric coses que a mi me semblen interessants, i no tinc clar que a aquest dos escriptors els interessi sempre el que escriuen. El que vull dir és que, a diferencia d’escriure per un diari, si un dia no tinc res interessant a dir no dic res i no passa res. Això, em sembla, és clau a l’hora de no abocar palla i que la qualitat no s’escoli com si algú hagués tret el tap del desaigüe.

Però això no treu que, malgrat la llibertat que dóna el blog en tots els aspectes, jo no somniï en fer el mateix en un mitjà “de debò”, un mitjà del que ragi el níquel, cada dia si cal, cenyint-me a una extensió prefixada, si cal (cosa que, això sí, ha de ser dificilíssim...), sent molt més criticada del que sóc ara amb el meu blog gairebé invisible, si cal. En fi, una idea de bomber, perquè em sembla una mica improbable que algú em contracti per fer el mateix que ja faig ara gratis... i sense saber parlar de política, a més.

Donar-se corda a una mateixa

El meu llibreter tenia un blog, però el va tancar i ara té altres interessos, i ni tan sols llegeix blocs. Conec a un altre llibreter que continua tenint blog, però com que estava en això dels blogs per trobar parella, i ara ja té parella, cada vegada hi té menys interès, en el món dels blogs, i moltes vegades s’hi avorreix. Diuen (o deien, no sé si les dades han canviat) que un blog té una mitjana de vida d’uns tres anys. Que després la gent se’n cansa. Bueno, jo visc el meu tercer any de fer el blog, i encara necessito publicar. I encara llegeixo blogs, tot i que no llegeixo els mateixos que quan vaig començar a llegir blogs... Continuo pensant que un blog és una eina imprescindible, sobretot per estar al dia dels llibres que van sortint i passar una bona estona. Quan els blogs es van posar de moda jo ja feia un any que el tenia, i em vaig sentir molt moderna. Ara, traspassats els tres anys, em sento com un vell diplodocus, com si m’hagués estancat mentre els altres han anat evolucionant, com si no fos normal continuar tenint els mateixos interessos després de tant de temps... També veig que arriba una altre estiu en què la majoria de blocaires se n'aniran de vacances i fermaran el blog, en canvi jo continuaré al peu del canó, jonc solitari enmig del marasme. En fi, que estigui o no de moda, signifiqui evolució o involució, tinc corda blocaire per estona...

Art de rentar els plats bruts en públic

Rento els plats.

Ve la meva mare i em renya perquè, segons ella, no esbandeixo prou bé els plats i hi queda escuma; em renya perquè gasto massa poca aigua rentant els plats. Es evident que per un crim així em mereixo aquesta bronca monumental.

Continuo rentant els plats.

Ve el meu pare i em renya perquè, segons ell, hi ha una taca d’humitat sota la pica que ha sortir des de sóc jo qui renta els plats; em renya perquè gasto massa aigua rentant els plats. Es evident que per un crim així em mereixo els crits i la mala cara.

Aquest són els avantatges de que et mantinguin els pares.

Benefactors de poques paraules

Ahir un per la radio deia que, els futbolistes, quan parlen en públic, tenen molt poc discurs, i que haurien de tenir, com els polítics, algú que els escrigués el que han de dir... (com si els discursos dels polítics diguessin alguna cosa...) Que haurien de tenir un guió per ser capaços de dir alguna cosa amb substància, vaja. Jo crec que aquest home s’equivoca. Si els futbolistes es posessin a dir coses amb sentit comú podria ser fins i tot perillós! Si els futbolistes tinguessin opinions raonades sobre les coses i les expressessin, la gent també voldria tenir opinions raonades sobre les coses. Si els futbolistes es posessin a pensar, o sembles que pensen, tota la gent que compra les camisetes dels seus ídols, amb el seu afany d’imitació, també voldrien posar-se a pensar! Horror i terror! Si fins i tot als polítics els escriuen curosament els discursos perquè no diguin res, encara que sembli que sí. Els futbolistes tenen l’avantatge que no diuen res, però tampoc sembla que diguin res. Un futbolista té molt més poder de convocatòria que un polític. Si, imitant els futbolistes que tenen opinions raonades, la gent es poses a pensar, seria la fi de la nostra societat tal i com la coneixem! Creieu-me, que els futbolistes no tinguin discurs és un BÉ PER LA HUMANITAT!