El penúltim cigarret

Si algú llegeix el que vaig escriure fa dos posts, traurà encertadament la conclusió que “m’ho tinc molt cregut”, que ja penso en “fitxar” per un diari... que m’han pujat els fums, en una paraula... Però una cosa és que faci volar coloms que amb el que escric pugui ser columnista d’un diari i l’altra molt diferent que esperi que realment això pugui passar; no tinc tants deliris de grandesa. El que passa és que els elogis potser un pèl indiscriminats que he rebut des que tinc el blog (hi ha res més perillós que un elogi deixat anar?) potser m’han fet agafar una confiança en les meves possibilitats que no hauria de tenir, vist el que escric, i com ja em van dir una vegada. Es a dir, que jo estic convençuda que ho faig molt bé (sinó ja no escriuria, és evident), però això no vol dir que no sigui conscient que hi hagi qui pugui no pensar el mateix, o que no sàpiga que hi ha gent que tenen blogs (i gent que no tenen blogs) que escriuen molt més bé que no pas jo. El blog és la meva pràctica diària per aprendre a pesar paraules, i m’encanta practicar i continuar aprenent, però sóc perfectament conscient que els esborranys no s’emmarquen.