Quan era adolescent llegia molt, però llegia llibres per adolescents, no llegia els clàssics de la literatura, que trobava difícils. Alguns encara els hi trobo, si he de ser sincera. Crec fermament que hi ha una edat adequada per a cada llibre, i que voler fer llegir a una ment tendra segons què és més aviat un atemptat a la maduració d’aquella persona com a lector, i pot ser contraproduent fins al punt de fer-li avorrir la lectura. Serà el temps i l’evolució personal de cadascú que acabaran portant a un lector concret als llibres “difícils”.
Entre els llibres que em vaig llegir en aquella època, n’hi ha dos que recordo especialment: un es deia L’Ennèade, l’altre La guerra dels bombons. A l’Ennèade, situat al futur on una hipotètica humanitat estava escampada per l’Univers, una escultora-immigrat era duta a la Terra des d’un planeta depauperat per treballar en règim de semi-esclavitud esculpint al jardí d’un home ric. Durant el viatge, les mateixes eines d’escultora li havien servit per defensar-se-atacar i sobreviure, i aquestes mateixes eines li serviran un cop s’escapi del jardí de l’home ric i decideixi fugir als suburbis de la ciutat. Aquesta idea, el fet d’haver de sobreviure mitjançant la violència, mitjançant les mateixes eines que feia servir per crear, em va impressionar molt, i no s’assemblava amb res al que jo estava acostumada a llegir. En La guerra dels bombons, un líder de la tribu urbana d’un institut es dedicava a organitzar actes de vandalisme, més que per fer el mal, per ser popular entre els seus companys. El protagonista, a la seves altures maquinadores, se sentia molt sol. Allò també em va impressionar molt, com algú que es dedica a manipular i a fer coses no gaire legals, fins i tot usant la violència, a fer patir els altres, i que sembla integrat en el món de la popularitat (ja sabeu com n’és de difícil ser popular en un institut) pot tenir la debilitat humana de sentir-se sol i aliè de la gent que manipula. Allò, aquest afanys de dirigir als altres, tampoc s’assemblava gaire al que jo estava acostumada a llegir, i va ser la primera vegada que vaig llegir sobre la solitud del poder. El poder que tenia aquell personatge certament fascinava, i a mi em va fascinar, tot i que si l’hagués trobat a la vida real potser m’hagués fet fàstic... Però curiosament, malgrat que sempre aconseguia el que volia, ell tampoc estava content, i sí, sentia el poder, però també la seva pressió.
Si recordo aquest dos llibres és perquè la majoria de llibres per adolescents acostumen a ser molt típics: els bons són molt bons i els dolents són molt dolents, no hi ha gradacions. En canvi, en aquest llibres, els personatges amb els que t’identificaves feien coses reprovables, no eren models de perfecció moral. I jo m’adonava perfectament que aquesta era la veritat, que els humans tenim coses bones i també coses dolentes. Que la “capacitat per fer el mal” és una cosa inherent en les persones, malgrat que a la majoria de llibres no es noti, i que la burgesia benpensat que ha fet algun calé mai ho admetria.
Si me’n recordo d’això ara, en l’avinentesa de començar aquest nou blog, és perquè em sento mala persona per tenir la intenció d’escriure sobre la meva relació amb els altres, que mai ha estat un camí de flors. Es evident que la gent, encara que m’hagin pogut fer mal, estan en desavantatge respecte a la capacitat que tinc de posar-los verds dient quatre veritats. Els puc fer mal només fent això: dient les veritats. Es que no cal que inventi calumnies o que difami ningú: sentint-se dir la veritat ja se’n sentiran prou. (Evidentment, canviaré noms.) Sentir que pots fer això no es gaire agradable, i em fa venir mala consciència. Es clar que m’agradaria que els meus textos estiguessin plens d’èssers innocents que dormen confiant en el futur, de sopars amb els amics, de flors de fragància tendra i fresca... Però la meva realitat no és així. La meva realitat és plena de gent que no m’ha acceptat, de gent que ha intentat manipular-me, de rebuig i de crítiques per l’esquena. Als seus Deu manaments d'un escriptor, Stephen Vizinczey diu que si et penses que ets una víctima de les circumstancies no ets prou madur per escriure. També he llegit que una narració explicant un personatge a qui només li passin coses (entenguis desgracies) no funciona, i si no funciona vol dir que no és veritat, perquè tots som agents del nostre propi destí, i arriba un punt en que podem incidir sobre les desgracies que ens passen. Aquesta idea la trobo molt discutible, però es veu que és així. Es a dir, que aquesta realitat victimista en la que he estat rebutjada i em proposo compensar criticant aquells qui m’ha rebutjat tampoc és la veritat. No ho sé, hauré de trobar un mena de visió madura per conjuminar tot això, una visió on jo també sigui capaç de mostrar-me “fent el mal”, una visió que, explicant el que a mi em sembla que és la veritat, “coli”... Trobar la manera de fer-ho amb el to just (sobretot sense fer-me la víctima, que em conec) em sembla més difícil que no pas explicar segons què. Trobar el to.
