Nous començaments

Quan tenia 20 anys, el que havia començat com un escuet llistat de lectures, es va convertir en el meu quadern, un apassionat diari on analitzava amb pèls i senyals la meva vida i les meves relacions amb els altres, aquest llaços imaginaris que ens determinen.

Deu anys després, el que va començar en fa tres com un blog per parlar de llibres s’ha convertit en un niu de reflexions personals, i el darrer pas que em queda per fer és posar-me a parlar de les meves relacions amb els altres, posar-me a parlar dels llaços imaginaris que em determinen.

Sembla que començar a parlar de llibres i acabar parlant de mi mateixa és el meu modus operandi. Sembla també que dir la veritat de les meves relacions amb els altres em costa una mica, i que les que em determinen són unes relacions difícils. Per mi, parlar de les meves relacions amb els altres és posar-me a crear personatges. Una cosa que sempre he pensat que no podria fer, i sempre he evitat fer, perquè, encara que pretengui que el que escric és real, entenc que pel fet d’escriure-ho ja es converteix en una transformació de la realitat, perquè ho passo per aquest sedàs que és la meva visió personal, que segurament no coincidiria amb la d’una altra persona. Encara que per mi sigui real, sóc conscient que és una transformació de la meva veritat viscuda a la meva veritat escrita, i que com a tal és personal i discutible. Es a dir, sóc conscient que puc crear ficció explicant la veritat, i que en realitat, encara que s’escriguin les memòries més íntimes i vertaderes, sempre s’està creant ficció: es inevitable amanir-ho i posar-hi més pa que formatge, de vegades. Escriure ficció, allò que pretenc no saber fer...

Per intentar reflexionar sobre això, creo aquest nou blog: llaços imaginaris.