Observació i vivència

M’adono que en un dels textos del començament del blog, vaig escriure “si va passar o no de debò, m’interessa ben poc”. Venia a dir que, a l’hora de llegir, el que és important és que la ficció estigui ben construïda, i que, tingui una base real o no, ha de “colar”. Però la frase sembla pressuposar que es pot construir bona ficció a partir d’una base allunyada del que és la veritat. I amb el temps m’he adonat que això no passa: en tota bona ficció hi ha d’haver una base molt ferma en la “realitat” tal i com la viu o l’ha viscut l’autor. Que, perquè “coli”, ha de colar per l’autor. Llavors, és clar, aquesta base ha d’estar amanida: això ja dependrà de l’habilitat de cadascú, però la base en el món real de la persona que escriu hi ha de ser.

Un dels problemes que tenia quan vaig començar a escriure (quin problema, també!) és que tenia por que la gent es penses que el que m’inventava com a ficció (la meva imaginació sempre ha estat truculenta) ho havia viscut realment, i m’ho retraiessin. Però amb el temps, m’he adonat que no puc defensar com a meves les ficcions que no he “viscut” realment (i que eren dolentes precisament perquè no les havia viscut), que els meus esforços per tirar per aquest camí, el camí de la invenció sense solta ni volta d’arguments allunyats de la meva veritat, no va enlloc. Això, aquesta dependència del que en pensarà l’altra gent de mi a partir del que escric, de com em jutjaran, sé que és un símptoma d’immaduresa per part meva, però posats a ser disseccionada per les meves ficcions, m’estimo més que aquestes tinguin una base de veritat, i o haver d’anar dient allò tan estúpid de “sóc novel·lista, m’ho invento” com a justificació que he vist aflorar als llavis de més d’un... Tampoc és que hagi escrit moltes ficcions des d’aquest nou punt de vista, però les que he escrit m’han satisfet més que les que havia escrit abans, i crec que adonar-me de la necessitat d’aquest component de veritat és fer un pas en el bon camí. Com quan vaig començar a escriure, el problema no és en el que es diu, sinó en com es diu, com s’amaneix... i que una bona història és una història ben escrita.

Quan vaig començar en això d’Internet, vaig passar un temps en que em vaig fixar en una mena de fòrum on els participants jugaven a crear cada mes un relat curt que es comentaven entre ells, sempre fent-se grans elogis els uns als altres, a partir d’un argument truculent. Aquells relats eren dolentíssims, però em vaig adonar que fins que no sabés perquè aquells relats eren dolentíssims i els relats que llegia als llibres que tenia per casa eren bons, fins que no descobrís per mi mateixa la raó, no sabria realment res sobre el que jo mateixa escrivia. Qui em deia que el jo escrivia no era com aquells relats? On era la diferencia entre aquells relats i els relats publicats? Hi vaig reflexionar i hi ha diverses explicacions, però la principal és que es notava que en la majoria de relats la persona que escrivia no havia viscut de debò el que estava explicant, és a dir, que “s’ho inventava”... i no colava. I em vaig adonar que perquè alguna cosa que t’hagis inventat “coli” ha de tenir una ferma base en el teu interior. Que t’has d’inventar el que has viscut, per dir-ho d’alguna manera. A més, aquells relats cometien molt errors de “veritat”, coses que, encara que no les haguessin viscut, si haguessin observat una mica la gent del seu voltant s’haurien adonat que no eren així. Però ni experiències viscudes, ni observació del seu voltant. Amb tot això no voldria adoptar un aire de suficiència: jo no he escrit bons relats i tampoc sóc professora de literatura. Només que fent aquest exercici vaig intentar adonar-me, sense que ningú tingués la necessitat d’explicar-m’ho (perquè encara no he conegut ningú que em pugui explicar, a més de la teoria, la pràctica), de quin era el camí.

Me’n recordo també que al Bloc d’una lectora vaig defensar que l’experiència de dona soltera de la Jane Austen no la limitava necessàriament a l’hora de parar d’escriure quan les seves protagonistes es casaven. Però m’adono que sí, que devia ser així. Una persona no pot escriure del que no coneix, per més que tingui grans dots d’observació. Jo, com a persona que ha intentat en el passat escriure del que no coneix, que ha intentat “inventar-se” coses, sense que aquestes coses “colessin”, ara me n’adono perfectament, però m’ha costat una mica d’arribar fins a aquesta conclusió. I també m’adono que, ara que sé la teoria, la meva teoria (i no dic que no pugi ser diferent per una altra persona), només em manca posar-la en pràctica, és a dir, posar-me a escriure ficció segons aquestes coses de les que m’he adonat (que tampoc me n’he adonat de cop, sinó que han estat sedimentant en el meu esperit durant molt temps)... Gairebé res!