Sine die

M’adono que, encara que no ho faci expressament, no puc evitar de vegades als meus textos un to d’ironia, cert deix d’enfotramen de les coses en algunes ocasions (que no és pas de tot, ni en tot moment). El problema és quan vull posar-me a parlar seriosament de mi mateixa. Si fins i tot en el post anterior, que per mi ha estat de gestació dramàtica, no he pogut evitar fer broma amb tot això dels peus... Això no és el que jo vull transmetre. Però m’adono que aquest to d’ironia és el que prevaldrà si continuo amb els llaços imaginaris. D’acord que no prendre’s seriosament a un mateix hi ha qui ho considera un avanç, però jo no estic preparada per parlar de les coses que m’han fet patir a la lleugera i distanciar-me’n fins al punt d’ironitzar sobre elles com ironitzo normalment sobre les coses (que no és pas sempre). I veig que és això el que acabaria passant, suposo perquè un to victimista i massa dramàtic no “cola”, en el fons: per més que s’hagi patit, escriure sobre el patiment s’ha de fer des de una distància on el que t’ha fet patir ja no et faci mal. Només llavors la ironia tindria sentit, i encara no en sóc capaç. Conclusió: no estic preparada per parlar del que volia parlar, i endarrereixo sine die el començament d’aquest nou blog, que tinc al cap i ho haig de fer, sí, però... no trobo el to que caldria per enfocar-ho. Però tampoc perdo l’esperança de trobar-lo algun dia.