Ahir, mentre es feia “l’hora del planeta”, aquesta acció absurda que consistia en apagar tots els aparells elèctrics, jo vaig encendre tots els llums de la casa, la radio a totes les habitacions, la tele, l’assecador, el microones, el mini-pimer, el forn, la vitroceràmica, la màquina de fer pa, la maquineta d’afaitar i el carregador del mòbil. A més, em vaig menjar un bistec. (Per allò de que el bestiar boví contamina tant i tant.) Quan va haver acabat “l’hora” vaig tornar a gastar l'energia de sempre: exactament el mateix que van fer tots aquells que van apagar els llums i els aparells. Quina casualitat, no? (Només que ells se sentien “bones persones”, i jo em sentia el que és un ésser humà sense poder-ho evitar: un animal depredador que modifica el medi per sobreviure. Podríem tornar a les coves... allò sí que era ecològic!) Representa que durant aquesta hora havíem de “reflexionar” (com aquell qui es confessa) sobre què podem fer cadascú per salvar el planeta... A mi no em cal guardar una hora especial per fer això, i us asseguro que les conclusions a què arribo no s’assemblen gens ni mica a la necessitat de fer una hora de “dejuni”. Per què és això: aquesta acció és una penitència dins un món de mentalitat judeo-cristiana. En aquest cas, ens fan demanar perdó per existir. Imbecil·litats col·lectives a mi!
(Puntualització: la meitat dels aparells elèctrics citats no els tinc, es tracta d’un recurs literari... però si els tingués, fequis que els hauria engegat!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada