La força de la mirada

Una vegada vaig acompanyar al meu llibreter a què li fessin una sessió de fotos. Aquesta amiga el que volia és que li fessin un “book” com els de les models, tot i que tinc entès que els books de debò no els paga pas la model, sinó que un book és el testimoni en imatges del totes les feines que la model ha tingut en el transcurs de la seva carrera. Bé, pel cas, ella no era model però volia posar com si fos una model, per tenir, quan sigui vella i lletja, proves de com n’era de maca quan era jove i maca; vaja, aquesta és l’única explicació que se m’acudeix per voler fer-se un seguit de fotografies d’estudi d’aquesta mena. El meu llibreter es va comprar un vestit de nit per posar-hi i tot. Jo vaig ser testimoni de tota la sessió, per altra banda un “rotllo papatero”. Quan va haver acabat les fotografies, el fotògraf va dir: “molt bé, no em pensava que em donessis tant”. Jo vaig pensar... (sic) donar tant? Què és exactament el que una model ha de donar al fotògraf? Fullejant revistes del cor me n’he adonat. Em sembla clar: un fotògraf vol una “mirada de clau”, que en dic jo, és a dir, que et miris la càmera (i per tant el fotògraf i a la persona que mirarà la fotografia) com si hi haguessis de cardar. Es aquesta la cara amb que totes les models surten als anuncis, i no vull dir els anuncis de les revistes porno, sinó els anuncis normals de revistes i televisió: la cara de clau. I que diu: “si compres aquest producte serà com si estiguessis cardant amb mi, com si jo t’estimés”. Ha de ser una mirada sincera, ha de ser una mirada poderosa, i ha de ser una mirada càlida. Íntima. Una mirada en que la model s’hi deixi la pell. De saber-la fer se’n diu “posar”. Fixeu-vos-hi bé: les millors models no són les més rosses, les més agraciades o les més primes (perquè totes les noies que volen ser models són rosses, agraciades i primes). El que fa la diferencia és dominar l’art de posar, l’art de mirar a la càmera amb “mirada de clau”; saber transmetre el sexe (o potser és l’amor?) amb la mirada. I això no té res a veure amb estar despullada físicament, és la mirada el que s’ha de despullar. La model ha de mostrar que se sent estimada; per això el feeling amb el fotògraf és important; i no crec que l’expressió d’estimació dels ulls es pugui retocar amb cap photoshop. No heu sentit dir mai allò de “la càmera l’adora...”? És perquè saben mirar així la càmera. Evidentment, aquesta amiga meva no sap posar aquesta “mirada de clau”, ni tant sols sap que això existeixi, i les fotografies van quedar com les de qualsevol persona del carrer una mica agraciada que es fa fotografies, no com les de cap book de model. Però ella ja va estar prou contenta, i jo, després de picar-me dreta tot el rotllo de sessió per fer-li companyia, doncs també. Al final de la sessió, apel·lant a la meva vanitat, el fotògraf va mostrar interès en convèncer-me de que jo també em fes fer aquella mena de fotografies... Mal llamp se m’endugui...! Jo no volia pas que em robessin l’ànima! I no me les vaig fer. I no em sap pas greu. Prou problemes tinc per trobar algú a qui mirar d’aquesta manera a la vida real, com per anar deixant que em retratin!