La ceguesa de pagar

No s’ha de creure en la justícia: s’ha de creure en ser defensat per un bon advocat, un advocat car.

Nosa psicològica, companyia psicològica

Tenia una companya de feina que, per males experiències amb el nostre cap, s’havia acostumat a guardar TOTS els papers que entraven a l’empresa, encara que ja no es fessin servir. La seva teoria era que un paper no crida, no plora i no l’has de peixar: en definitiva, que no fa nosa i per tant no és cap problema guardar-lo. No dic que això no fos una manera de fer correcta per aquella empresa (que era can seixanta), però no crec que s’hagi d’aplicar al peu de la lletra a la vida quotidiana. Jo, a casa, quan guardo papers, m’he adonat que alguns fan el que jo en dic nosa psicològica: és a dir, que encara que no cridin, no plorin i no els hagi de peixar, guardar-los pesa a l’esperit, li són com una càrrega. No només m’ocupen un lloc que podria destinar a tenir-hi papers més interessants, sinó que cada cop que me’n recordo que els tinc sento el seu pes específic. La solució seria llençar-los, però això no sempre es pot fer, sempre hi ha algun paper o altre que val més guardar, encara que pesi psicològicament. En això de guardar papers i rampoines cadascú és diferent, i hi fa molt l’espai de què es disposa, es clar. Jo no sóc una gran posseïdora de rampoines, no hi ha lloc a casa, però sí de paperots de tota mena. Tinc papers guardats que no m’he mirat en deu anys però que em resisteixo a desprendre-me’n, són part del meu bagatge. De tant en tant faig una neteja i desbrosso i llenço, però tinc una quants paperots que sé que no llençaré mai. Aquests no fan nosa psicològica sinó companyia psicològica, i em sento acompanyada pel fet de tenir-los. I té raó: no criden, no ploren, i no els he de peixar.

Perdent pistonada

Tinc la sensació que darrerament, el blog ha decaigut. Repeteixo les idees, em costa dir coses sucoses, la cosa comença a no tenir ni suc ni bruc; sento que no sóc tan incisiva com acostumava a ser: em sembla que darrerament m’he estancat com a “postejadora”. El cas és que em balla pel cap escriure alguna altra cosa, alguna cosa que no siguin “posts”: ficció, però encara no sé com posar-m’hi. La cosa és al foc, però no sé si en sortirà res de profit. A més, estic segura que, al final, intenti el que intenti, semblarà un post... En fi, només demano una mica de paciència, estic en ebullició. No vull –ni puc- deixar de fer el blog, però no m’agrada que perdi pistonada i que digui les mateixes coses que ja he dit mil cops de mil maneres diferents. No sé, hauré de prendre una determinació, però tampoc sé quina. Deu ser la calor... deixeu-me fer una hivernació estiuenca de continguts (que no d’escriptura), una migdiadeta, i aviam si quan arribi el setembre puc recuperar la guspira...

Diví tresor

Mai no m’hagués imagina’t que jo seria de la mena de gent que van pel món murmurant “juventud, ¡divino tesoro!” i queixant-se de com els ha atropellat el pas del temps, però el que no tenia en compte és que fins ara sempre havia estat jove... Com diu el meu llibreter, que te 80 anys, “tu també vas vinguent”...

Caça, pesca i recol·lecció

“Los pescadores españoles le llevan a uno a pescar con ellos por un dólar al día. Hay muchos atunes que pican. La pesca destroza la espalda y los tendones; es un trabajo de hombres incluso con una caña que parece el mango de una azada. Pero si uno pesca un gran atún después de una lucha de seis horas, una lucha entre hombre y pez hasta que los músculos duelen por la tensión ininterrumpida, y por fin lo arrastra junto al bote, verdezazul y plateado contra el pálido océano, se sentirá purificado y podrá entrar con la cabeza alta en presencia de los dioses mayores, que le dispensarán una buena acogida.”

La pesca del atún en España

Publicado en Toronto
Ernest Hemingway

(així és com em sento després d’haver “caçat” un llibre que m’agrada... no l’estic matant durant sis hores, però és comestible i alimentós com una tonyina gegant)

Qui espera no desespera

Quan estudiava, ja fa més de deu anys, vaig plantar una petita llavor. Fa cosa de mig any, la tija es va convertir en tronc. Avui, he vist la primera fulla. Aviat, molt aviat, florirà, vermell i blau. No manca gaire perquè doni fruit: potser serà cosa de mig any, potser d’un parell d’anys, fins i tot pot ser que tardi deu anys; però tard o d’hora em menjaré el fruit que he estat esperant amb candeletes tots aquests anys. I serà saborós, i dolç, molt dolç... Ara només és qüestió d’esperar.

Els sospitosos van al cel

Normalment no faig necrològiques, però avui faré una excepció per Frank McCourt, que sembla que s’ha mort. Amb Paul Auster, és un dels meus “sospitosos habituals”, i un dels pocs escriptors “actuals” que crec que valen la pena. Vaig llegir plena d’emoció Les cendres d’Àngela, i tinc pendents de llegir I tant! i El professor, que com que ja no m’estiren les novel·les tinc una mica aparcats, però que penso posar-m’hi així que em vagui, perquè estic segura que encara que ara ja no acostumo a llegir novel·les són llibres que valen la pena, i que em fan il·lusió. De la seva primera novel·la va dir que era un “llibre modest, escrit d’una manera modesta”. La mateixa modèstia de la que està feta la gran literatura, diria jo. A més, estic segura que no és un llibre que s’hagi de creure al peu de la lletra, no en va el seu autor és irlandès, però el fet de no poder distingir què era veritat i què es va inventar, el fet que l’amalgama estigui ben quallada, y “coli”, em sembla que és una de les coses que li donen grandesa. En fi. Descansi en pau.

Paraules de l’Escriptor

“Quienes dicen que el arte no debe propagar doctrinas, suelen referirse a doctrinas contrarias a las suyas.”

El primer Wells
Otras inquisiciones

Jorge Luis Borges

Una qüestió de prioritats

L’altre dia vaig dir que hi havia gent que no veia més enllà del sou minso que guanyava a fi de mes... Però és evident que “veure més enllà dels diners” és molt més fàcil quan et guanyes bé la vida...

Llegint els poemes de Sylvia Plath...

Malgrat que n’hagi parlat moltes vegades, jo de Sylvia Plath només n'havia llegit La campana de vidre, i ja fa molts anys. M’havia agradat molt, però. Des de fa uns quants mesos, m’he posat amb la seva poesia, que, ajudada de les traduccions en català i en castellà, intento desxifrar en anglès. I puc, encara que sembli mentida, puc. M’agrada, però no tant com em pensava i en comparació amb altres poetes que he llegit de la mateixa manera. M’agradava molt al començament, m’impactaven les imatges, era estimulant com el menjar picant, però vint poemes després de les mateixes imatges gore... què voleu que us digui... Arriba un moment que dius: però para ja, para d’idealitzar la sang, para amb les imatges violentes, para de dir que et vols morir...! Tot amb una exquisida sensibilitat i unes associacions sorprenents, però el que diu es redueix bàsicament a això, a aquesta fascinació per la destrucció i el desamor. Fins i tot hi ha poemes més aconseguits que d’altres dins aquest context de vomitar “gore”. Els poemes que més m’han agradat: Lady Lazarus, Lesbos i, sobretot, Tulipes, que crec que transmet molt bé què és estar estirada en el llit d’un hospital mental. N’hi ha alguns altres que també m’han agradat, però n’hi ha algun, com aquell que es talla un dit i surt tot ple de sang, que m’han semblat francament exagerats i fora de lloc. Ja dic, tantes imatges gore em comencen a pujar la mosca al nas. Continuaré llegint, però, llegiré fins acabar-lo Ariel, i després seguiré amb Arbres d’hivern, que ve a continuació. No es pot negar que són uns poemes plens de força i d’imatges fascinants... sobretot les imatges i les associacions, però el conjunt fa un dibuix una mica sanguinari pel meu gust.

També volia dir que Silvia Plath transmet molt bé la part fosca de la maternitat, el fet que quan es té un fill, malgrat que l’estimis per sobre de tot, no tot són flors i violes, i que també hi ha mals moments. Això, aquesta doble experiència amb els fills, jo l’havia llegit molt poques vegades, perquè normalment a les novel·les i a les pel·lícules tenir fills és meravellós i no es parla de les dificultats. Pel que jo he anat observant, a l’hora de tenir un fill, o més d’un, una dona s’enfronta a la difícil conjuminació entre les exigències a que se la sotmet com a mare i continuar sent una dona, un ésser humà amb necessitats pròpies que també s’han de satisfer. La maternitat cada cop em sembla més difícil i admirable, però també més dura.

I per acabar voldria dir que llegir el testimoni d’algú que només espera l’ocasió per morir-se no és gens agradable. Les ganes de morbositat que es poden tenir en llegir-ho queden superades per lo trist que resulta. D’acord que probablement sense aquesta fascinació que ella sentia per la mort no tindríem aquest poemes tan plens de força i d’imatges, d’acord que són diferents dels típics poemes lloant les floretes del bosc, d’acord que són un testimoni sincer de tal i com ella es sentia, i que contra això no hi pot haver res a discutir... Però gràcies a llegir aquest poemes he après coses sobre el que no vull que siguin els meus textos. I el testimoni d’algú que només es vol morir el que em produeix és repugnància. D’acord que jo m’he volgut morir moltes vegades, però no era conscient que això de voler morir-se sonés així de malament... En resum, o es parla de lo bonica que es la vida (que no sempre és bonica, però bueno...), o no es parla de res, perquè per deprimir al personal ja hi ha les noticies...