Nosa psicològica, companyia psicològica

Tenia una companya de feina que, per males experiències amb el nostre cap, s’havia acostumat a guardar TOTS els papers que entraven a l’empresa, encara que ja no es fessin servir. La seva teoria era que un paper no crida, no plora i no l’has de peixar: en definitiva, que no fa nosa i per tant no és cap problema guardar-lo. No dic que això no fos una manera de fer correcta per aquella empresa (que era can seixanta), però no crec que s’hagi d’aplicar al peu de la lletra a la vida quotidiana. Jo, a casa, quan guardo papers, m’he adonat que alguns fan el que jo en dic nosa psicològica: és a dir, que encara que no cridin, no plorin i no els hagi de peixar, guardar-los pesa a l’esperit, li són com una càrrega. No només m’ocupen un lloc que podria destinar a tenir-hi papers més interessants, sinó que cada cop que me’n recordo que els tinc sento el seu pes específic. La solució seria llençar-los, però això no sempre es pot fer, sempre hi ha algun paper o altre que val més guardar, encara que pesi psicològicament. En això de guardar papers i rampoines cadascú és diferent, i hi fa molt l’espai de què es disposa, es clar. Jo no sóc una gran posseïdora de rampoines, no hi ha lloc a casa, però sí de paperots de tota mena. Tinc papers guardats que no m’he mirat en deu anys però que em resisteixo a desprendre-me’n, són part del meu bagatge. De tant en tant faig una neteja i desbrosso i llenço, però tinc una quants paperots que sé que no llençaré mai. Aquests no fan nosa psicològica sinó companyia psicològica, i em sento acompanyada pel fet de tenir-los. I té raó: no criden, no ploren, i no els he de peixar.