La Blanca era una companya amb la que em trobava en una organització que ajudava a buscar feina a gent amb minusvalies. La nostra minusvalia era que totes dues teníem una malaltia mental, i ens havien dit que el millor per trobar feina en aquestes circumstàncies era amagar-ho. Malgrat tot, a ella li van trobar una feina en un hospital, però va resultar que només volien algú per cobrir aquella plaça temporalment, la plaça estava condemnada a desaparèixer (cosa que no li van dir quan va començar), i després d’un temps de treballar-hi va haver de plegar. Aquesta mena d’engany crec que va ser un cop molt dur per ella, tot i que la gent de l’organització, que li havien trobat aquella feina, no hi van donar importància. Mai no donaven importància a res. No li van tornar a trobar cap més feina. Com a mi, a mi tampoc no em van trobar cap feina. De vegades penso que m’agradaria anar allà i escriure a les parets de l’edifici: “XXX, lladres”, perquè ho sapiguessin tots els veïns, perquè jo vaig pagar religiosament cada mes perquè no em trobessin una feina adequada a les meves capacitats i limitacions, però la veritat és que no m’atreveixo a fer pintades al carrer. Apart de pagar, firmàvem uns papers perquè la generalitat els donés una ajuda pel suport que ens donaven. Que, de fet, aquest suport era una xerrada un cop a la setmana. No dic que això no tingui un preu, sempre va bé parlar amb algú, sobretot si no surts gaire de casa, però es clar, no era gaire a efectes pràctics de trobar l’anhelada feina. L’únic consol que em queda és pensar que ara, amb la crisi, una empresa tan agafada en pinces i tan dependent de les ajudes se’n deu haver anat a terra.
El cas és que amb la Blanca havíem tingut alguna conversa, però no es pot dir que fóssim amigues. Era una mica més gran que jo, i havia estudiat una carrera. També escoltava molt la radio. Deia que al vespre, quan se n’anava a la seva habitació tota sola i encenia la radio, era el seu moment de reconciliació amb el dia. La Blanca es pintava els ulls, però es feia la ratlla torta, cosa que feia molt mal efecte. Què pot dur a algú a la necessitat de pintar-se els ulls malgrat que no tingui esma per fer-ho correctament, és un misteri que se m’escapa. Em direu “oh, és que estava malament del cap”. No em convenç aquesta explicació. En totes les converses que vam tenir mai m’ho va semblar, que “estigues malament del cap”, tot i que sabia que com jo tenia una malaltia. Mai la vaig veure en un moment dolent, encara que sabia que els tenia. Una vegada, parlant de que jo escrivia, em va dir “es un do”. Això em va sobtar molt, perquè ella tampoc sabia si jo escrivia bé o no. Però per ella, només tenir-ne la necessitat ja era un do. Mai m’ho havia plantejat així, mai havia pensat que només el fet d’escriure, sense necessitat de saber si ho feies bé o no, ja pogués ser un do. Jo me pensava que el do era quan ho feies bé! (I per fer-ho bé vull dir viure’n i publicar en paper i aquestes coses.) Escriure com a hobby mai m’ha semblat un do (tot i que per mi mai ha estat només un hobby), però ella no ho veia així, potser perquè com que no escrivia, fer una cosa com aquesta li semblava una activitat envoltada de misteri. Ara, per molt que es penses que era un do, mai va tenir necessitat de llegir el meu blog, i cada cop que ens veiem li havia de repetir l’adreça, cosa que jo feia obedientment, però sabent perfectament que no se’l miraria. Al cap d’un temps ens va dir que havia deixat d’escoltar la radio. De fet, això ho vaig saber per casualitat, i no ho vaig relacionar, malgrat que em va estranyar que algú que està tan sol pogués renunciar a la radio.
Les reunions que fèiem van estar aturades durant quinze dies. Crec que va aprofitar aquest dies en que no va veure al grup (sobretot no va veure el monitor, pel que sentia molt d’efecte) per acabar de deslligar el dèbil llaç que l’unia amb el món i les persones del seu voltant. Un dia, es va aixecar al matí i es va arreglar, com si volgués sortir de casa. Però no va sortir per la porta. Vivia en un sisè pis. Es va esclafar contra l’asfalt. Va trigar quatre hores a morir.
Quan m’ho va explicar, el monitor em va dir: “si és el que ella volia...”. De debò és pensava aquell xixarel·lo que allò era el que ella volia? Un no tria està marginat del món. Però, un cop veus que estàs a part, no és tan difícil fer el pas. A mi em va impressionar molt la noticia del suïcidi de la Blanca. No és que fóssim gaire amigues, però sempre l’havia vist més integrada a la realitat del que ho estava jo mateixa. Si ella decidia plegar veles, què podia esperar jo de la meva vida? Suposo que em va impressionar perquè el suïcidi és una cosa en la que pensava molt en aquella època. La vaig començar a admirar, desitjar algun dia se capaç de fer el mateix. Encara ara penso que hi hauria d’haver alguna mena d’ajuda oficial per la gent que ha decidit que no vol viure més, i no haver d’arribar a l’extrem de patiment d’haver de viure quatre hores d’agonia. La mort hauria de ser una cosa dolça. La societat, el sistema, tal i com està muntada actualment, no pot garantir una vida digna a tothom. (I amb una vida digna no vull dir més caritat.) I amb això tampoc vull dir que s’hagi de fer la revolució o intentar canviar el món o res d’això. El món és com és, de la l’única manera que pot ser: una selva. O jugues o no jugues. Trobo que ningú s’hauria d’escandalitzar perquè hi hagi gent que decideixi no jugar més a aquest joc.
