dimecres, 22 d’octubre del 2008

Mitja horeta de lectura

Un aristòcrata i polític francès d’aquells emperrucats va dir una vegada que mai havia tingut una pena que mitja hora de lectura no li hagués pogut fer oblidar. El cas és que jo, la primera vegada que vaig llegir la frase, me la vaig prendre com que la lectura anava bé per arreglar qualsevol pena que es pogués tenir. Però després d’intentar aplicar-ho diverses vegades sense gaire èxit, m’he adonat del que volia dir realment aquest bon home: ell volia dir que mai havia tingut una pena prou profunda que una cosa tan senzilla i circumstancial com llegir una mica no li hagués pogut fer passar. No era una qüestió d’efectivitat de la lectura contra les penes, era una qüestió de tenir un caràcter d’aquells que mai s’amoïnen per res, que tot s’ho prenen a la lleugera i que les coses mai se’ls posen de través. I jo tota la vida confiant en la capacitat de la lectura com si fos qui sap què!

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Interruptus?

Fa dies que estic republicant posts antics. El cas és que ja no em passa com abans, que sempre se m’acudien coses noves per publicar. Em sembla que travesso una petita crisi creativa. Sigui el que sigui, ja no em fa tanta il·lusió publicar les meves coses al blog. El que abans m’agradava tant, ara m’ho miro amb reserva... Algunes petites decepcions sobre aquesta via de comunicació fan que, moltes de les coses que escric, m’estimi més guardar-me-les per mi. Però no vull dir que plego de fer el blog perquè em conec; tinc un passat i sé que és realment improbable que pugui deixar d’escriure el blog. Pausa momentània, doncs. Si torna a ressorgir el cuquet, tornaré; si no, com diuen al sud, “que me quiten lo bailao”. Visca la vida blocaire!

No faci res

Vagi a un lloc tranquil i romangui assegut. No es tracta de no fer res del tipus llegir un llibre, parlar amb els amics o fer ganxet. No es tracta de meditar. La idea és estar amb el que sigui que tingui al cap sense haver d’actuar. (...) Un cop dominat l’art de no fer res, es sorprendrà de la claredat que aportarà a la seva vida o a qualsevol projecte que tingui entre mans. Es increïblement refrescant.”

Simplifiqui la seua vida
Elaine St. James

divendres, 17 d’octubre del 2008

El fracàs de la primera de la classe

Avui, de manera indirecte, m’han insinuat que sóc una fracassada. (Com que depèn de amb qui et comparis...) Suposo que si ens ho mirem des de un punt de vista mundà, si que ho sóc. Sempre era la primera de la classe a l’escola. Ara treballo en una feina molt senzilla guanyant per sota del sou mínim. Suposo que sí, que si em trobés amb algun dels companys de classe d’aquell temps, que sempre anaven per darrera meu en tot però que ara han prosperat, suposo que sí que un d’aquest companys em podria dir amb propietat que sóc una fracassada. Però, ni em vaig sentir mai per sobre dels altres ni una triomfadora quan era la primera de la classe ni em sento fracassada ara, ni crec que comparar la pròpia vida amb la vida dels altres sigui una cosa gaire sana. Sempre vaig viure les meves bones notes com una tara, com una excusa que tenien els altres per marginar-me; per la meva malaltia, continuo marginada, o sigui que considero que res no ha canviat. A més, el que jo sempre he volgut es escriure, i ser bona en això, no ser algú des de el punt de vista mundà. Mai no he volgut tenir diners ni poder per sobre els altres ni un ferrari esperant a la porta de la meva empresa per fugir cames ajudeu-me de la meva vida. Si mai hagués volgut això, i ara no ho tingués, suposo que sí que em podria considerar una fracassada. Però el que jo sempre he volgut és escriure, i això faig; tinc el privilegi de poder dedicar-me a aprendre’n. En aquest aspecte, he aconseguit el que volia, i per tant, no considero que hagi fracassat en res. Es més, em considero més feliç que molts d’aquest companys que han “triomfat”, de vegades a un preu molt alt, i que segons com tampoc estan contents. Potser no tinc gran cosa, però m’aixeco cada matí contenta. Si, d’aquí a cinquanta anys, al meu llit de mort, veig que ho he hagut de deixar córrer, me m’he rendit, que he deixa’t de lluitar per escriure alguna cosa que valgués la pena, llavors sí que consideraré que he fracassat. Però cada text que escric i publico per mi és una victòria, i em rescabala de molt, independentment que l’altre gent pugui pensar que no val la pena. Per mi, és el meu trosset de glòria, i, francament, tampoc m’interessa res més.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Pecats de gula

Hi havia la televisió posada: parlava de les persones grasses, la gran plaga del nostre temps. Constaten, amb proves científiques, una evidència: que estar gras és dolent per la salut. Això estaria bé si servís per fer prendre consciència a la gent que està grassa de debò, només, però ben segur que moltes persones, sobretot dones, que no estan grasses, s’hi començaran a veure i a sentir-se acomplexades per culpa de reportatges com aquest. El culte al cos prim és la nova manera que tenim d’expiar els nostres pecats ara que ja no ens confessem i que la religió no té un pes preponderant en la nostra vida. Sembla que necessitem sentir-nos culpables per alguna cosa, autoflagelar-nos per algun pecat. Què millor que castigar-nos a no menjar coses saboroses per expiar els nostre pecat de no estar del tot primes, quan podríem acceptar-nos a nosaltres mateixes tal i com som i no patir? En la nostra cultura judeocristiana, el nostre cervell no deixa de funcionar com menjar el que et ve de gust – plaer – pecat, menjar coses insubstancials – avorriment – expiació del pecat. I llavors, els mateixos programes que ens diuen que hem de menjar sa estan plens de propaganda de bolleria industrial. La gran contradicció del nostre temps.
Fa temps, treballava amb una persona que deia que no menjava xocolata perquè un dia es va adonar que ella entrava per una porta i el seu cul entrava tres segons després. A mi no em molestava que no mengés xocolata, cadascú fa el que vol. El problema es que, pel meu bé, se sentia obligada a predicar-me la bona nova d’obligar-me a mi també a no menjar xocolata. Com que jo estava més grassa que ella! Es pensava que em feia un favor... Mai no em vaig atrevir a dir-li que jo no considerava que valgués menys que ella pel fet d’estar més grassa i de menjar xocolata, cosa que ella s’ho devia pensar, tal com m’insistia en què no en mengés...
Es cert que una vegada, sortint amb un noi, un amic seu li va dir que ell no es rebaixaria a sortir amb una tia grassa com jo només pel fet d’anar amb una noia. En vaig prendre nota, i no he sortit amb cap altre. Si sortir amb una noia grassa com jo ha de ser un rebaix per un noi! De totes maneres, hi ha qui el té al cervell, el greix, encara que no se n’adoni.
Hi va haver una persona que em va arribar a dir si jo menjava dos racions de cada plat, als àpats...
Es evident que no estic tan prima com aquestes models que surten a les revistes. Al cap i al fi, elles viuen del seu cos, han d’estar primes; a mi no em cal. No penso sentir-me culpable pel fet de no estar tan prima com prediquen les modes, no considero que valgui menys per això. No considero que mengi desaforadament, ni penso expiar una culpa que no és meva. Potser no tindré dret a ficar-me el llit amb un Bratt Pitt perquè el meu cos no estarà a l’altura, però francament, tampoc ho trobo a faltar. Jo crec que el més important és acceptar-se un mateix, i no enganyar-se començant cada quinze dies una nova dieta com fan alguns, cosa que ja haurien de saber positivament que no els durà enlloc.



dimarts, 14 d’octubre del 2008

Una veritat com una catedral

Fa poc, parlant amb el meu llibreter, em va dir que ella no escrivia segons què, més concretament no explicava intimitats, perquè creia que ningú n’havia de fer res, de la seva vida. Exactament el que jo penso: que de les meves misèries ningú n’ha de fer res apart de mi mateixa. Però, en canvi, he creat, expressa i voluntàriament, un blog on explico intimitats. Ja ho vaig dir una vegada: m’he observat i he vist que el que m’agrada d’això d’escriure (ja sigui amb blog o sense) és aquesta mena d’streap-tease espiritual; que el que m’agrada és explicar el que explico, de fet. Però, es clar, no em voldria trobar un veí d’escala xafarder, amb poca idea del que són les aspiracions literàries i encara menys del que és la inspiració, que un dia creués la vorera per dir-me tot burleta: “Així que estàs com una cabra. No saps com disfruto d’estar sa i de riure’m de les teves pixades fora de text espiant per aquest forat al pany que és la xarxa, comandament assegut des de casa.” Cosa que podria passar perfectament. És el retrat perfecte de molta gent que conec. Bé, en general, a més de mals lectors, són hipòcrites i mai m’ho dirien a la cara, però aquesta seria l’essència de la veritat de la seva mirada burleta. No s’acaba mai la capacitat d’estar integrat en el món de la gent sana; sempre saben de qui han s’han de riure per encaixar en el grup. I seria jo mateixa qui m’hi hauria exposat, a aquests comentaris, per no saber deixar el teclat quiet; sóc conscient del fart de riure que es deuen estar fent algunes persones. Però he observat que només m’agrada llegir a autors que diguin veritats sobre si mateixos, veritats que valguin la pena (i que no és el mateix que xafarderies), i que s’expressin amb franquesa. Tan entreverat amb la ficció com es vulgui, però que en el que diuen hi hagi un fons de veritat. Els que fan raonaments peregrins per amagar-se i confondre al lector simplement no m’interessen. Tot i que suposo que hi hauria diferents i discordants opinions sobre què és un raonament peregrí, i que sóc conscient que hi ha gent que podria pensar que els meus raonaments també ho són, de peregrins. Se m’ha acusat de fer ballar el cap al lector amb les meves anades i vingudes argumentals. No és una cosa intencionada. Si faig ballar al cap al lector és perquè a mi també em balla, el cap. Una vegada més, em pot la necessitat d’expressar veritats... Abans em pensava que podia escriure i podia amagar-me: rere un personatge allunyat de mi, rera un escenari exòtic, rere un estil treballat. Això em van dir en un dels cursets d’escriptura que vaig fer: “No sou vosaltres, és un personatge. Quan escriviu esteu creant un personatge.” He descobert que, independentment de quina diguin que és la veritat els altres escriptors, la meva veritat no és aquesta. És just el contrari. Si un escriptor escriu sobre un personatge que acaba al cubell de les escombraries, l’únic que li demano a qui escriu es que alguna vegada s’haig sentit com a algú que tiren al cubell de les escombraries. Que em surti amb que “no t’has de fiar de mi, sóc escriptor, menteixo; en realitat això mai m’ha passat pel cap” em desvaloritza la meva bona opinió d’ell. El text era autèntic; potser no n’és conscient, potser es pensa que és un consumat creador de ficcions, però el que jo hi he vist és una veritat sobre si mateix, algú que se sent com si el tiressin al cubell de les escombraries, una veritat que pel que es veu no està preparat per assumir; s’estima més escudar-se en el “sóc escriptor, menteixo.” M’hi he trobat molt cops des que corro per Internet. Moltes vegades, si el que havien escrit no era veritat, no tenia cap sentit escriure-ho; però ells deien que no ho era. No dic que no es pugui amanir la veritat (que és el que jo faig), treballar-la fins a donar-li forma de peça d’orfebreria, fins al punt que es faci difícil saber qui és qui. El que dic és que, si el fons no és autèntic, l’autor ja pot plegat. Per escriure de debò s’ha d’estar disposat a exposar les pròpies misèries, a anar al fons d’un mateix, encara que el que trobem no és el que voldríem. El fet d’escriure-ho ens pot ajudar a acceptar-nos, a ventilar fantasmes com qui ventila un casalot desolat. Jo no crec que en els que diuen que menteixen; com va dir algú, jo crec en els que saben mentir bé la veritat.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Rareses

Una vegada vaig veure per la televisió un reportatge sobre hàbits alimentaris. Entre diverses persones obeses, va sortir un home que es comprava un conill i se l’anava a menjar cru, assegut a l’herba del parc, assaborint la sang i les vísceres. Aquest home també menjava mosques i cucs de terra, que criava expressament per això. El reportatge no ho feia patent, però em va fer la impressió que aquest home no tenia pas massa amics. Quin paio més estrany, vaig pensar. Però m’adono que jo, encara que no mengi conill, ni cru ni cuit, per la meva afició obsessiva a la lectura sóc una persona rara, com a mínim tant com aquell home. Jo també em compro un llibre i m’assec en un racó a assaborir-lo de viu en viu. I no faig altra cosa. Una cosa que tenim en comú és el fet de practicar una activitat marginal en solitari. I ja sé que se’m dirà que hi ha molta gent que llegeix. No és veritat. La gent llegeix, però no fan d’això l’eix central de la seva vida. En tota la meva vida només he conegut a una persona que llegís amb la mateixa intensitat que jo, i no compto conèixer-ne cap més. La gent normal llegeixen per afició, i fan d’això un element de relació amb els altres. Ell es menjava un conill cru tot sol, assegut al parc. Jo llegeixo sola. Llegir una mica és normal, es sa i està bé, però quan posseir llibres i llegir-los es converteix en una obsessió absorbent, fins al punt que no fas res més ni t’interessa res més, quan es converteix en l’eix vertebrador d’una vida, és quan comença a ser preocupant. Alguna cosa ha fallat per aquell home en la seva relació amb els altres que necessiti menjar-se un conill cru tot sol. Cada cop veig més clar que jo, en la meva obsessió pels llibres, vaig pel camí de convertir-me en el mateix.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Xiuxiueix de paraules

Quan dic que m'agraden els llibres on no hi passa res, vull dir que per disfrutar amb una obra no necessit que m'expliquin històries de llocs remots o grans aventures trepidants on a cada paràgraf maten dues persones, atraquen tres bancs o descobreixen un món quadrat fora del sistema solar. Em basta que l'autor em conti qui és, què fa, com es relaciona amb la resta del món, i que ho faci amb delicadesa. No sé com definir la paraula literatura, però un requisit indispensable és el gust per les paraules.”

Alícia de llegit

dijous, 9 d’octubre del 2008

De la vida i de la mort

Avui, algú m’ha fet la típica pregunta que sempre em fan les persones que no tenen connexió a Internet: de què va el teu blog? Abans, quan tenia el Blog d’una lectora, ho tenia clar: va de llibres, resposta que solia espantar a la gent i que els desanimava de continuar indagant. Ara, però, ja no tinc el Blog d’una lectora, ja no parlo de llibres, o només de vegades. De què va ara el meu blog? Sense pensar-m’ho dues vegades he dit “el meu blog va de la vida i de la mort”. La persona que m’escoltava s’ha escandalitzat. De la mort?! Suposo que no ho hauria dit si hi hagués pensat més, perquè, si hi reflexiono, m’adono que ben poques vegades he mencionat la mort, al blog. Si he dit això, ha estat per no haver de dir: “al blog intento parlar de la meva malaltia”. Perquè d’això intento que vagi El vol de la reina de la ruda, encara que ben segur que no ho sembla. El meu blog va de la vida i de la mort... És un bon eufemisme, oi? Al final he intentat arribar a una resposta conciliadora: de la vida, va de la vida! Això de la mort és una manera de parlar!, he fet, intentant semblar convençuda. És això el que s’ha de dir, no? Suposo que sí. Sí, això és el que s’ha de dir, sempre.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Contet microeconòmic

En Pepet sempre pagava en efectiu. Durant molt temps va estar preocupat: havia sentit per la radio que pagar amb targeta es traduïa en un augment del PIB, és a dir, que pagant amb targeta estava creant riquesa. Ell sempre pagava en efectiu, i es pensava que potser aviat hauria de sortir al carrer amb una bossa al cap; se sentia garrepa. Se li confirmava el que sempre havia sospitat, que, en el fons, ell era una xacra per la societat, un paràsit.
Fins que un dia va sentir per la mateixa radio que el PIB creat pel fet de pagar amb targeta i pels crèdits en general no era un PIB bo, que era un PIB inflat, enganyós i que no era bo per l’economia dependre d’un PIB basat en el deute; que era això el que l’abocava a la crisi. Ell sempre pagava en efectiu, per tant es va adonar que el PIB que estava creant era un PIB real, palpable, aprofitable; era riquesa de debò, no una bombolla; i era bo per l’economia, ajudava a combatre la crisi. De cop, es va sentir capaç d’agafar aire i de sortir al carrer orgullós com un paó. Ja no era se sentia com un garrepa. Se li confirmava el que sempre havia sospitat: que, en el fons, ell era un pilar de la societat.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Una mica d’economia

No cal ser seguidor de Kark Marx per reconèixer que la economia, si no mou el món, com a mínim no el deixa estar quiet. La economia, en les seves múltiples manifestacions, es la responsable de la major part de les activitats humanes, i són criteris econòmics els que determinen la importància de la majoria d’accions i realitzacions dels homes. “Un poeta” – va escriure algun francès, no sé si Voltaire- “és tan útil al Estat com un jugador de bitlles.” A partir d’aquesta premissa, difícil de rebatre, i considerant que la poesia és inútil per l’Estat, i que ho és molt més pel seu germà bessó, el Capital, podem explicar-nos moltes de les peculiaritats que caracteritzen la poesia i que la diferencien de la resta de les arts, i fins i tot de la resta de la literatura, en el món d’avui.
Temps hi ha haver en que els reis de taifas recompensaven esplèndidament en aquesta península nostra als poetes más notables: durant segles a la llunyana Xina els exàmens que permetien als lletrats accedir als llocs de la administració del Imperi consistien en al escriptura de poemes. Avui, ni els nostres taifes autonòmics ni el capitalistes sota control comunista de la nova Xina es preocupen gaire dels poetes. La situació de la poesia ja és la mateixa a tot el món: marginal, no rentable, econòmicament irrellevant, menyspreable. Quina rendibilitat pot extreure el capitalisme de la poesia? Pràcticament cap. Invertir en poesia? Per què? Amb un paper i un bolígraf se’n fa prou per composar una obra mestra. I un cop publicada, per qualsevol mitjà, ja és propietat comuna, bé de tots, invendible, sense possibilitat de apropiació. Tots sabem com intervé el capital en les altres arts, els guanys que proporciona la música, els contubernis entre arquitectura, construcció i poder, el col·leccionisme inversor en pintura i escultura, les xifres milionàries que facturen els que publiquen segons quines novel·les, les geomètricament multiplicades dels que les transformen en pel·lícules... L’art i el negoci van de bracet, es complementen, acostumen a ser carn i ungla. Només la poesia queda al marge. No s’ha d’invertir per produir-la. La seva comercialització no produeix guanys apreciables. Les seves obres no es poden atresorar, col·leccionar, comprar i vendre. Estan fora del cicle econòmic. Són perfectament prescindibles. Així que el capital prescindeix de la poesia sense grans dificultats.
(Només un curiós fenomen, dels premis, quasi exclusiu del nostre país, recupera d’alguna manera aquell mecenatge de les taifes, dedicant una petita part dels cabdals públics a promocionar una activitat que, tenint en compte la seva inutilitat, té encara un curiós i inexplicable prestigi. Potser sigui aquest, no obstant, un intent de domesticar-la. Un llibre de poemes subversiu, en qualsevol de les accepcions del terme, difícilment obtindrà un premi ben remunerat, patrocinat per qualsevol tipus d’organisme públic o privat que valgui la pena.)
Així que al marge de la economia, al marge de la societat, la poesia, com una planta silvestre, creix i el desenvolupa en llibertat. Com ningú la financia, no ha de respectar o afalagar a ningú; com ningú pot comprar-la, no ha de temptar ni riure les gràcies a ningú. I si ho fa, és per lliure decisió del poeta. La poesia és lliure, lliure i independent, es un dels poquíssim àmbits incontrolables que queden en el món d’avui.
Es cert que al quedar al marge del moviment de fils del capital la seva difusió es escassa, ningú té interès a fer-la arribar als seus possibles destinataris. Però sense interès, per afició, per gust, per convenciment, són sempre molts els que s’esforcen per donar-la a conèixer i difondre-la. Hi ha excepcions, es clar, i n’hi ha prou en navegar per Internet, un mitjà gratuït, per comprovar la vitalitat de la poesia, la ingent quantitat de pàgines que se li dediquen a la xarxa.”

Jesús Munárriz

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Ser pobre amb alegria

L’altre dia vaig sentir per la radio que el percentatge de pobres augmentarà els propers anys. Entenem per pobres a la gent que guanyen per sota del sou mínim. Després d’una època mai prou llarga de prosperitat, sembla que per la societat serà l’hora d’estrènyer-se el cinturó. A la noticia no hi hauria donat més importància sinó fos perquè m’he adonat que formo part d’aquest grup: sóc pobre.

Ser pobre no és el que un somnia que vol ser de gran quan va a l’escola. Però als meus 32 anys, amb una malaltia mental, em toca acceptar i fer front al fet que aquesta és exactament la meva situació. M’ho miro de dret i de través, i com més ho faig més me n’adono: sóc pobre.

Si em molesta no és només per la manca de possibilitats econòmiques, no poder comprar coses, que seria la principal, però no la única conseqüència nefasta. Una de les coses que em fan més ràbia és formar part d’aquest segment de la societat que ningú té en compte, de la classe baixa, dels desheretats. Si m’haguessin deixat triar, jo hagués nascut aristòcrata. Pels diners, però també, sobretot, pel prestigi intel·lectual. La possibilitat de tenir converses cultes! Però no puc triar: sóc pobre com una rata i com a conseqüència es dedueix que sóc poc intel·ligent. Perquè, si una persona és intel·ligent, és evident que s’ha de guanyar bé la vida, no? Els pobres ho són perquè no donen per més. Fan llàstima. Es una desgracia ser pobre, trobar-se amb una cosa així, fa pena, però ells en tenen la culpa, perquè no s’han espavilat. Jo que no sóc totxo me’n surto. Això poden pensar molts mil euristes. I compte, un mil eurista no és pobre. Es queixen molt, fan molt de plat amb la seva situació, no hi ha programa de televisió en que no surti plorant un mil eurista... però jo, que sóc pobre de debò, què més voldria que ser mil eurista!

De totes maneres, i malgrat tot, jo sempre he pensat que qui no es conforma és perquè no vol, i que molta de la gent que es queixa la mitjans de comunicació que la vida és cara, en realitat el que els passa és que no volen renunciar als privilegis als que s’han acostumant i que, en realitat, no es poden permetre. Anomeno privilegis al fet de anar de vacances cada estiu (de vegades també per Nadal, Setmana Santa i tots els ponts), anar a restaurants, comprar roba nova cada temporada, i tantes altres coses, que son en realitat supèrflues, en la nostra societat consumista s’ha convertit en una necessitat. Doncs, senyors, jo no m’ho puc permetre, tot això. Sóc pobre. I no és que sigui garrepa. És que sóc pobre. I mestranya molt que surti gent per la tele queixant-se de que no poden viure a tot tren (que és el que creuen que es mereixen, i tampoc serè jo qui els porti la contraria en això) quan jo m’haig de racionar el formatge, la reposteria o fins i tot el sabó. I amb això no vull dir que passi gana o que no me’n surti. Vull dir que compraria productes més cars dels que em puc permetre. I la gent es queixa de no poder anar cada estiu al carib. Però és que ningú mai s’ha adonat que no hi ha res, al Carib?

Però aquest text es diu Ser pobre amb alegria i intentaré veure-hi el cantó positiu. En principi, l’únic cantó positiu que se m’acudeix és que aprecies més les converses que tens amb la gent, simplement parlar. Aprecies les llargues caminades, un passatemps baratíssim i pel que no es necessita un joc de peses de 50 euros. Aprecies que algú et somrigui perquè ja t’has adonat que això no es compra. Tot depèn del color amb què es mira, i en el fons, qui no es conforma es perquè no vol. Està bé ser pobre, saber apreciar les coses importants de la vida; no tenir res, però tampoc voler res que no et puguis permetre.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Pensar la solitud és pensar la mort

Veig aquest títol per Internet i em crida l’atenció. Què deu haver escrit l’autor sota aquestes paraules? El cas és que per mi solitud no equival a mort; sempre he estat sola, i ben viva, i fruint de l’existència a pesar dels alts i baixos emocionals. Es clar que de vegades també m’avorreixo d’estar sola, però fa poc vaig sentir que només de l’avorriment neix la creativitat, i crec que es ben veritat. Si no tingues tantes estones mortes que omplo pensant, és evident que no escriuria. Aquest “no fer res” tota sola és el camp adobat perfecte perquè neixi l’escriptura. Per escriure, s’ha de tenir temps per badar. La meva malaltia mental em porta a estimar-me més estar sola que compartir les estones amb gent de carn i os; hi hauria excepcions, es clar, però comptades i infreqüents, i suficientment espaiades perquè tingui temps de pairles. Pessoa deia que escriure era la seva manera d’estar sol; això també pot ser cert per a una escriptora molt més d’estar per casa. A partir del moment en que arribes a la conclusió que el teu temps passa i no el compartiràs amb ningú, l’escriptura s’imposa com una de les poques activitats amb les que val la pena omplir aquest temps. Es clar que podria dedicar-me a mirar la televisió. Es clar que podria fer punt de creu. Però són coses que no m’atrauen; m’atrau més llegir, escriure i escolar la radio. No sé ben bé si escric perquè estic sola o si estic sola per poder escriure. Arriba un punt en que només hi ha solitud, i per omplir-la, doncs escric. Però estic bé dins aquesta dinàmica. Per mi, pensar la solitud no és pensar la mort; és pensar l’escriptura, és pensar la vida.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

L’exercici de la pirateria

L’altre dia, sentia a un filòsof que deia que ell de petit volia ser pirata. I que no havia pogut ser pirata i que per això havia triat ser filòsof. El cas és que jo no recordo que volgués ser res de petita; suposo que en el fons pressentia que de gran no seria res, que aquesta goma simbòlica que m’entortolliga els peus s’hi interposaria. Com que no he pogut ser res, suposo que és per això que escric; és la manera ideal de no ser res.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Petita decepció

Al final, no han acceptat el meu conte pel concurs de la radio. No l’he sabut retallar prou. A més, vaig dir que no volia ser entrevistada, cosa que em sembla que també ha tingut la seva influència a l’hora de no acceptar-lo, encara que no ho diguin. Suposo que si et donen un premi t’has de comprometre a donar espectacle, que és just el que no vull. De totes maneres, les normes del concurs eren clares: mitja pàgina. Em pensava que serien més flexibles amb això, però no ho han estat, tot i que a mi em sembla que el meu conte no fa pas més de mitja pàgina... En fi, em sento una mica abatuda, em feia il·lusió sentir un escrit meu per la radio, tenia curiositat per saber quin to li donarien; saben interpretar els textos molt bé. Però no passa res, en un primer moment l’havien triat i amb això ja en tinc prou. El que no podia fer era desvirtuar el conte retallant-l’ho indiscriminadament. Que ja és prou curt! No puc signar com a meu un text en el que no cregui, un escrit mutilat que no aconsegueixi reflexar exactament el que vull dir. I això que ja el vaig retallar! Ai, em sembla que em donaran el premi a la primfilada de l’any... sabeu si ho radien, això?

dijous, 2 d’octubre del 2008

La sort de la lletja...

Conduir en aquest circuit és com si haguessis estat anant amb una noia una mica lletja i la canviessis per una altra molt més guapa. Això sol ja et motiva.” (metàfora made in Valentino Rossi. Aquest noi és un filósof... què dic un filósof, un poeta!... – i que consti que a mi em cau molt bé, eh? Suposo que ell deu entendre més de noies guapes i fàcils que no pas d’altra cosa, o sigui que podriem dir que és la metàfora d’un expert. El que m’escama és que digui que alguna vegada ell, ell! ha anat amb una noia lletja... ai, Valentino, que tens una reputació a mantenir! Ara, siguen així, veig que encara tinc possibilitats...)

Encaix

The excellence of every Art is its intensity, capable of making all disagreeables evaporate, from their being in close relationship with Beauty and Truth... I had not a dispute but a disquisition with Dilke, on various subjects; several things dovetailed in my mind, & at once it struck me, what quality went to form a Man of Achievement especially in Literature & which Shakespeare possessed so enormously – I mean Negative Capability, that is when a man in capable of uncertainties, Mysteries, doubts, without any irritable reaching after fact & reason.”

L’excel·lència de tot Art és a la seva intensitat, capaç de fer que tots els desacords s’evaporin, per estar en estreta relació amb la Bellesa i la Veritat... No va ser una discussió sinó una disquisició amb en Dilke sobre diversos temes; intentava que algunes coses encaixessin dins el meu cap, y, de cop, vaig descobrir quina era la qualitat que conformava un Home que ha aconseguit l’èxit, especialment en Literatura i que Shakespeare posseïa tan enormement. Em refereixo a la capacitat negativa, es a dir, quan un home es capaç d’incerteses, misteris, dubtes, sense perseguir de manera irritant fets i raons.”

John Keats
Poemas escogidos

(aquest text exemplifica una cosa que jo sempre he tingut al cap però que mai he acabat d’expressar del tot al blog: que no serveix de res que algú et digui: mira, el secret de la literatura és aquí. Ho has de veure per tu mateix, alguna cosa ha d’encaixar dins el teu cap. I és més probable escriure segons aquesta llei sense ser-ne conscient, de que la saps, que no pas escriure sent conscient d’aquest secret i podent-lo expressar. A més, pot ser una cosa que no siguis capaç de verbalitzar. Keats, que sabia el secret, intenta explicar-lo, però jo no l’entenc. Sé que fins que no recorri el meu propi camí, fins que no m’adoni per mi mateixa de què és això de la capacitat negativa, si és que mai me n’arribo a adonar, no ho entendré, i que llavors tot encaixarà dins el meu cap, però que no serà cap raonament que m’hagi vingut de fora, sinó que serà el fruit d’una amalgama d’estímuls interiors que hauran conduït a donar-me la resposta, a l’encaix. I que serà la culminació d'un procés interior. I que aquesta resposta s’ha de trobar amb les paraules a la mà, que ha de ser fruït de manipular el llenguatge)

(m’adono de com sona això per algú que no vulgui ser escriptor, fins i tot per algú que vulgui ser escriptor però que no vulgui ser el millor dels escriptors possibles: rimbombant, pedant, petulant... el secret de la literatura! Keats! l’excel·lència de l’art! Com si jo en sabés alguna cosa, d’això! Em sap greu que els meus balbucejos sobre aquest tema probablement només puguin ser interessants per mi. Però així i tot tinc necessitat d’expressar-ho per escrit)

El microconte

Al final he superat la primera fase del concurs radiofònic del microconte. Però, per llegir-lo en antena, em demanen que el retalli! Vosaltres retallarieu un fill vostre? El cas és que, suposo que si és per encabir-lo millor al cotxet, es retalla d’on calgui... el microconte, eh! Ara no us penseu!

Trobador en versos

Només escrivia poemes per lligar ties.” Aquesta frase se li havia quedat gravada. Li havia deixat anar ell, el seu primer xicot, el que li escrivia poemes, un dia que van coincidir deu anys després. Ella encara escrivia; ell ara tocava la trompeta, i li va confessar que en aquella època havia escrit poemes només per tenir un èxit amb les noies que d’altra manera no hagués tingut. Malgrat això, estava convençuda que ella havia estat l’única bleda amb qui aquell mètode havia funcionat, tot i que era conscient que ell ho havia intentat amb altres noies. I amb els mateixos poemes. Saber això sí que li havia sabut molt greu. S’havia pensat que aquells poemes eren només per ella, no va ser conscient que eren un “mètode”. Després de tants anys, encara els guardava. Uns poemes que en el seu dia li van semblar excel·lents, que li havien arribat al cor, i que durant tots aquest anys havia guardat per sentir el seu escalf. Després de sentir la frase, no es va atrevir a rellegir-los, malgrat que en tenia un vague record a la memòria. Tampoc els volia cremar, però. Formaven part d’una mena de botí de guerra, juntament amb molts altres paperots d’aquella època, i necessitava guardar-los. No estava guardant els poemes, estava guardant la il·lusió que li havia fet rebre’ls. Ell ja no escrivia, era com si no hagués escrit mai; tot allò que l’havia fet especial, diferent, tot allò que un dia li va agradar d’ell, s’havia esvaït. Li quedaven els poemes, i ara havia arribat a llegir prou com per saber que literàriament no valien res. Ella encara escrivia, encara llegia, havia viscut. Per culpa d’això, veia les coses d’una altra manera. En sabia més de llibres, però, també, i sobretot, en sabia més de les persones. Ara algú amb un poema d’amor improvisat sobre quatre rimes alienes no l’hagués enganyat... ; ja no la commouria un verset d’imatges gastades i vocabulari rebuscat. D’això en tenia la culpa la poesia, la gran poesia que s’havia estat xutant a la vena tots aquest anys; aquest havia estat el seu vertader amor, la poesia; no ell. El seu gust havia millorat: en els homes, en els poemes... Ja no era aquella totil·la capaç d’emocionar-se perquè li han escrit una fotesa. (Encara que llavors no li va semblar pas, una fotesa...!) En saber-se incapaç de reaccionar així ara, s’adonava que malgrat l’experiència adquirida, i l’experiència és un grau, s’havia perdut alguna cosa pel camí... La contradicció del pas del temps: llegiria poemes millors, molt millors... però cap poema li tornaria a fer tanta il·lusió... "

Esposa a l’aventura

Per la radio, un pagès dels Pirineus busca muller. Com a esquer ofereix practicar “esports d’aventura”. A mi, francament, que aquest noi es pensi que una noia que vol casar-se buscarà en el futur marit la possibilitat de practicar “esports d’aventura” em xoca molt. A mi no me menjaria mai el coco una cosa així... ara, si el que oferís fossin “esports de lectura” o “lectures d’aventura” em sembla que podria picar sense pensar-m’ho dues vegades...