“No cal ser seguidor de Kark Marx per reconèixer que la economia, si no mou el món, com a mínim no el deixa estar quiet. La economia, en les seves múltiples manifestacions, es la responsable de la major part de les activitats humanes, i són criteris econòmics els que determinen la importància de la majoria d’accions i realitzacions dels homes. “Un poeta” – va escriure algun francès, no sé si Voltaire- “és tan útil al Estat com un jugador de bitlles.” A partir d’aquesta premissa, difícil de rebatre, i considerant que la poesia és inútil per l’Estat, i que ho és molt més pel seu germà bessó, el Capital, podem explicar-nos moltes de les peculiaritats que caracteritzen la poesia i que la diferencien de la resta de les arts, i fins i tot de la resta de la literatura, en el món d’avui.
Temps hi ha haver en que els reis de taifas recompensaven esplèndidament en aquesta península nostra als poetes más notables: durant segles a la llunyana Xina els exàmens que permetien als lletrats accedir als llocs de la administració del Imperi consistien en al escriptura de poemes. Avui, ni els nostres taifes autonòmics ni el capitalistes sota control comunista de la nova Xina es preocupen gaire dels poetes. La situació de la poesia ja és la mateixa a tot el món: marginal, no rentable, econòmicament irrellevant, menyspreable. Quina rendibilitat pot extreure el capitalisme de la poesia? Pràcticament cap. Invertir en poesia? Per què? Amb un paper i un bolígraf se’n fa prou per composar una obra mestra. I un cop publicada, per qualsevol mitjà, ja és propietat comuna, bé de tots, invendible, sense possibilitat de apropiació. Tots sabem com intervé el capital en les altres arts, els guanys que proporciona la música, els contubernis entre arquitectura, construcció i poder, el col·leccionisme inversor en pintura i escultura, les xifres milionàries que facturen els que publiquen segons quines novel·les, les geomètricament multiplicades dels que les transformen en pel·lícules... L’art i el negoci van de bracet, es complementen, acostumen a ser carn i ungla. Només la poesia queda al marge. No s’ha d’invertir per produir-la. La seva comercialització no produeix guanys apreciables. Les seves obres no es poden atresorar, col·leccionar, comprar i vendre. Estan fora del cicle econòmic. Són perfectament prescindibles. Així que el capital prescindeix de la poesia sense grans dificultats.
(Només un curiós fenomen, dels premis, quasi exclusiu del nostre país, recupera d’alguna manera aquell mecenatge de les taifes, dedicant una petita part dels cabdals públics a promocionar una activitat que, tenint en compte la seva inutilitat, té encara un curiós i inexplicable prestigi. Potser sigui aquest, no obstant, un intent de domesticar-la. Un llibre de poemes subversiu, en qualsevol de les accepcions del terme, difícilment obtindrà un premi ben remunerat, patrocinat per qualsevol tipus d’organisme públic o privat que valgui la pena.)
Així que al marge de la economia, al marge de la societat, la poesia, com una planta silvestre, creix i el desenvolupa en llibertat. Com ningú la financia, no ha de respectar o afalagar a ningú; com ningú pot comprar-la, no ha de temptar ni riure les gràcies a ningú. I si ho fa, és per lliure decisió del poeta. La poesia és lliure, lliure i independent, es un dels poquíssim àmbits incontrolables que queden en el món d’avui.
Es cert que al quedar al marge del moviment de fils del capital la seva difusió es escassa, ningú té interès a fer-la arribar als seus possibles destinataris. Però sense interès, per afició, per gust, per convenciment, són sempre molts els que s’esforcen per donar-la a conèixer i difondre-la. Hi ha excepcions, es clar, i n’hi ha prou en navegar per Internet, un mitjà gratuït, per comprovar la vitalitat de la poesia, la ingent quantitat de pàgines que se li dediquen a la xarxa.”
Jesús Munárriz
Temps hi ha haver en que els reis de taifas recompensaven esplèndidament en aquesta península nostra als poetes más notables: durant segles a la llunyana Xina els exàmens que permetien als lletrats accedir als llocs de la administració del Imperi consistien en al escriptura de poemes. Avui, ni els nostres taifes autonòmics ni el capitalistes sota control comunista de la nova Xina es preocupen gaire dels poetes. La situació de la poesia ja és la mateixa a tot el món: marginal, no rentable, econòmicament irrellevant, menyspreable. Quina rendibilitat pot extreure el capitalisme de la poesia? Pràcticament cap. Invertir en poesia? Per què? Amb un paper i un bolígraf se’n fa prou per composar una obra mestra. I un cop publicada, per qualsevol mitjà, ja és propietat comuna, bé de tots, invendible, sense possibilitat de apropiació. Tots sabem com intervé el capital en les altres arts, els guanys que proporciona la música, els contubernis entre arquitectura, construcció i poder, el col·leccionisme inversor en pintura i escultura, les xifres milionàries que facturen els que publiquen segons quines novel·les, les geomètricament multiplicades dels que les transformen en pel·lícules... L’art i el negoci van de bracet, es complementen, acostumen a ser carn i ungla. Només la poesia queda al marge. No s’ha d’invertir per produir-la. La seva comercialització no produeix guanys apreciables. Les seves obres no es poden atresorar, col·leccionar, comprar i vendre. Estan fora del cicle econòmic. Són perfectament prescindibles. Així que el capital prescindeix de la poesia sense grans dificultats.
(Només un curiós fenomen, dels premis, quasi exclusiu del nostre país, recupera d’alguna manera aquell mecenatge de les taifes, dedicant una petita part dels cabdals públics a promocionar una activitat que, tenint en compte la seva inutilitat, té encara un curiós i inexplicable prestigi. Potser sigui aquest, no obstant, un intent de domesticar-la. Un llibre de poemes subversiu, en qualsevol de les accepcions del terme, difícilment obtindrà un premi ben remunerat, patrocinat per qualsevol tipus d’organisme públic o privat que valgui la pena.)
Així que al marge de la economia, al marge de la societat, la poesia, com una planta silvestre, creix i el desenvolupa en llibertat. Com ningú la financia, no ha de respectar o afalagar a ningú; com ningú pot comprar-la, no ha de temptar ni riure les gràcies a ningú. I si ho fa, és per lliure decisió del poeta. La poesia és lliure, lliure i independent, es un dels poquíssim àmbits incontrolables que queden en el món d’avui.
Es cert que al quedar al marge del moviment de fils del capital la seva difusió es escassa, ningú té interès a fer-la arribar als seus possibles destinataris. Però sense interès, per afició, per gust, per convenciment, són sempre molts els que s’esforcen per donar-la a conèixer i difondre-la. Hi ha excepcions, es clar, i n’hi ha prou en navegar per Internet, un mitjà gratuït, per comprovar la vitalitat de la poesia, la ingent quantitat de pàgines que se li dediquen a la xarxa.”
Jesús Munárriz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada