divendres, 31 de juliol del 2009

La ceguesa de pagar

No s’ha de creure en la justícia: s’ha de creure en ser defensat per un bon advocat, un advocat car.

dijous, 30 de juliol del 2009

Nosa psicològica, companyia psicològica

Tenia una companya de feina que, per males experiències amb el nostre cap, s’havia acostumat a guardar TOTS els papers que entraven a l’empresa, encara que ja no es fessin servir. La seva teoria era que un paper no crida, no plora i no l’has de peixar: en definitiva, que no fa nosa i per tant no és cap problema guardar-lo. No dic que això no fos una manera de fer correcta per aquella empresa (que era can seixanta), però no crec que s’hagi d’aplicar al peu de la lletra a la vida quotidiana. Jo, a casa, quan guardo papers, m’he adonat que alguns fan el que jo en dic nosa psicològica: és a dir, que encara que no cridin, no plorin i no els hagi de peixar, guardar-los pesa a l’esperit, li són com una càrrega. No només m’ocupen un lloc que podria destinar a tenir-hi papers més interessants, sinó que cada cop que me’n recordo que els tinc sento el seu pes específic. La solució seria llençar-los, però això no sempre es pot fer, sempre hi ha algun paper o altre que val més guardar, encara que pesi psicològicament. En això de guardar papers i rampoines cadascú és diferent, i hi fa molt l’espai de què es disposa, es clar. Jo no sóc una gran posseïdora de rampoines, no hi ha lloc a casa, però sí de paperots de tota mena. Tinc papers guardats que no m’he mirat en deu anys però que em resisteixo a desprendre-me’n, són part del meu bagatge. De tant en tant faig una neteja i desbrosso i llenço, però tinc una quants paperots que sé que no llençaré mai. Aquests no fan nosa psicològica sinó companyia psicològica, i em sento acompanyada pel fet de tenir-los. I té raó: no criden, no ploren, i no els he de peixar.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Perdent pistonada

Tinc la sensació que darrerament, el blog ha decaigut. Repeteixo les idees, em costa dir coses sucoses, la cosa comença a no tenir ni suc ni bruc; sento que no sóc tan incisiva com acostumava a ser: em sembla que darrerament m’he estancat com a “postejadora”. El cas és que em balla pel cap escriure alguna altra cosa, alguna cosa que no siguin “posts”: ficció, però encara no sé com posar-m’hi. La cosa és al foc, però no sé si en sortirà res de profit. A més, estic segura que, al final, intenti el que intenti, semblarà un post... En fi, només demano una mica de paciència, estic en ebullició. No vull –ni puc- deixar de fer el blog, però no m’agrada que perdi pistonada i que digui les mateixes coses que ja he dit mil cops de mil maneres diferents. No sé, hauré de prendre una determinació, però tampoc sé quina. Deu ser la calor... deixeu-me fer una hivernació estiuenca de continguts (que no d’escriptura), una migdiadeta, i aviam si quan arribi el setembre puc recuperar la guspira...

dilluns, 27 de juliol del 2009

Diví tresor

Mai no m’hagués imagina’t que jo seria de la mena de gent que van pel món murmurant “juventud, ¡divino tesoro!” i queixant-se de com els ha atropellat el pas del temps, però el que no tenia en compte és que fins ara sempre havia estat jove... Com diu el meu llibreter, que te 80 anys, “tu també vas vinguent”...

diumenge, 26 de juliol del 2009

Caça, pesca i recol·lecció

Los pescadores españoles le llevan a uno a pescar con ellos por un dólar al día. Hay muchos atunes que pican. La pesca destroza la espalda y los tendones; es un trabajo de hombres incluso con una caña que parece el mango de una azada. Pero si uno pesca un gran atún después de una lucha de seis horas, una lucha entre hombre y pez hasta que los músculos duelen por la tensión ininterrumpida, y por fin lo arrastra junto al bote, verdezazul y plateado contra el pálido océano, se sentirá purificado y podrá entrar con la cabeza alta en presencia de los dioses mayores, que le dispensarán una buena acogida.”

La pesca del atún en España

Publicado en Toronto
Ernest Hemingway

(així és com em sento després d’haver “caçat” un llibre que m’agrada... no l’estic matant durant sis hores, però és comestible i alimentós com una tonyina gegant)

divendres, 24 de juliol del 2009

Qui espera no desespera

Quan estudiava, ja fa més de deu anys, vaig plantar una petita llavor. Fa cosa de mig any, la tija es va convertir en tronc. Avui, he vist la primera fulla. Aviat, molt aviat, florirà, vermell i blau. No manca gaire perquè doni fruit: potser serà cosa de mig any, potser d’un parell d’anys, fins i tot pot ser que tardi deu anys; però tard o d’hora em menjaré el fruit que he estat esperant amb candeletes tots aquests anys. I serà saborós, i dolç, molt dolç... Ara només és qüestió d’esperar.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Els sospitosos van al cel

Normalment no faig necrològiques, però avui faré una excepció per Frank McCourt, que sembla que s’ha mort. Amb Paul Auster, és un dels meus “sospitosos habituals”, i un dels pocs escriptors “actuals” que crec que valen la pena. Vaig llegir plena d’emoció Les cendres d’Àngela, i tinc pendents de llegir I tant! i El professor, que com que ja no m’estiren les novel·les tinc una mica aparcats, però que penso posar-m’hi així que em vagui, perquè estic segura que encara que ara ja no acostumo a llegir novel·les són llibres que valen la pena, i que em fan il·lusió. De la seva primera novel·la va dir que era un “llibre modest, escrit d’una manera modesta”. La mateixa modèstia de la que està feta la gran literatura, diria jo. A més, estic segura que no és un llibre que s’hagi de creure al peu de la lletra, no en va el seu autor és irlandès, però el fet de no poder distingir què era veritat i què es va inventar, el fet que l’amalgama estigui ben quallada, y “coli”, em sembla que és una de les coses que li donen grandesa. En fi. Descansi en pau.

diumenge, 19 de juliol del 2009

Paraules de l’Escriptor

Quienes dicen que el arte no debe propagar doctrinas, suelen referirse a doctrinas contrarias a las suyas.”

El primer Wells
Otras inquisiciones


Jorge Luis Borges

dissabte, 18 de juliol del 2009

Una qüestió de prioritats

L’altre dia vaig dir que hi havia gent que no veia més enllà del sou minso que guanyava a fi de mes... Però és evident que “veure més enllà dels diners” és molt més fàcil quan et guanyes bé la vida...

Llegint els poemes de Sylvia Plath...

Malgrat que n’hagi parlat moltes vegades, jo de Sylvia Plath només n'havia llegit La campana de vidre, i ja fa molts anys. M’havia agradat molt, però. Des de fa uns quants mesos, m’he posat amb la seva poesia, que, ajudada de les traduccions en català i en castellà, intento desxifrar en anglès. I puc, encara que sembli mentida, puc. M’agrada, però no tant com em pensava i en comparació amb altres poetes que he llegit de la mateixa manera. M’agradava molt al començament, m’impactaven les imatges, era estimulant com el menjar picant, però vint poemes després de les mateixes imatges gore... què voleu que us digui... Arriba un moment que dius: però para ja, para d’idealitzar la sang, para amb les imatges violentes, para de dir que et vols morir...! Tot amb una exquisida sensibilitat i unes associacions sorprenents, però el que diu es redueix bàsicament a això, a aquesta fascinació per la destrucció i el desamor. Fins i tot hi ha poemes més aconseguits que d’altres dins aquest context de vomitar “gore”. Els poemes que més m’han agradat: Lady Lazarus, Lesbos i, sobretot, Tulipes, que crec que transmet molt bé què és estar estirada en el llit d’un hospital mental. N’hi ha alguns altres que també m’han agradat, però n’hi ha algun, com aquell que es talla un dit i surt tot ple de sang, que m’han semblat francament exagerats i fora de lloc. Ja dic, tantes imatges gore em comencen a pujar la mosca al nas. Continuaré llegint, però, llegiré fins acabar-lo Ariel, i després seguiré amb Arbres d’hivern, que ve a continuació. No es pot negar que són uns poemes plens de força i d’imatges fascinants... sobretot les imatges i les associacions, però el conjunt fa un dibuix una mica sanguinari pel meu gust.

També volia dir que Silvia Plath transmet molt bé la part fosca de la maternitat, el fet que quan es té un fill, malgrat que l’estimis per sobre de tot, no tot són flors i violes, i que també hi ha mals moments. Això, aquesta doble experiència amb els fills, jo l’havia llegit molt poques vegades, perquè normalment a les novel·les i a les pel·lícules tenir fills és meravellós i no es parla de les dificultats. Pel que jo he anat observant, a l’hora de tenir un fill, o més d’un, una dona s’enfronta a la difícil conjuminació entre les exigències a que se la sotmet com a mare i continuar sent una dona, un ésser humà amb necessitats pròpies que també s’han de satisfer. La maternitat cada cop em sembla més difícil i admirable, però també més dura.

I per acabar voldria dir que llegir el testimoni d’algú que només espera l’ocasió per morir-se no és gens agradable. Les ganes de morbositat que es poden tenir en llegir-ho queden superades per lo trist que resulta. D’acord que probablement sense aquesta fascinació que ella sentia per la mort no tindríem aquest poemes tan plens de força i d’imatges, d’acord que són diferents dels típics poemes lloant les floretes del bosc, d’acord que són un testimoni sincer de tal i com ella es sentia, i que contra això no hi pot haver res a discutir... Però gràcies a llegir aquest poemes he après coses sobre el que no vull que siguin els meus textos. I el testimoni d’algú que només es vol morir el que em produeix és repugnància. D’acord que jo m’he volgut morir moltes vegades, però no era conscient que això de voler morir-se sonés així de malament... En resum, o es parla de lo bonica que es la vida (que no sempre és bonica, però bueno...), o no es parla de res, perquè per deprimir al personal ja hi ha les noticies...

divendres, 17 de juliol del 2009

Amb dret a vot

Recordo quan no tenia edat per votar. Els professors, els advocats, els metges, tots anaven a votar i anar a votar feia a una persona democràtica, culta, moderna. Els professionals liberals votaven, en canvi els miners i els escombriaires (per dir un exemple a l’atzar de persona que guanya poc i fa una feina que ningú no vol) passaven olímpicament. Sempre que sento per la radio gent que diu que va a votar, és tracta de gent que ha tingut accés a l’educació, gent culta, gent que ha viatjat. Quan a la radio algú diu que passa d’anar a votar es veu de seguida que és de classe baixa, que té mala dicció, que no veu res més enllà del sou minso que guanya a fi de mes i falta molt poc perquè els de la radio diguin que li fan pudor els peus...

Una vegada, treballant de dependenta en una fleca, va venir la filla de la casa (que no es solia acostar per la botiga per por de que el treball dur li encomanés alguna cosa) i em va dir que ella mai no havia anat a votar, però que ara sortia amb un noi del partit (ja us podeu imaginar de quin partit; també us podeu imaginar per part del noi una pasta gansa), i que el seu xicot se’n feia creus que mai hagués anat a votar, que s’havia d’anar a votar, que era tan important anar a votar... quan li vaig dir que jo sí que votava gairebé cau de cul. Una “blanca pobretona” sense estudis que treballava pels seus pares, sabia que s’havia d’anar a votar!, mentre que ella, que era de casa bona, abans d’enamorar-se mai se n’havia adonat, que això de votar fos important... no s’imaginava que li pogués passar una cosa així... Jo tampoc m’imaginava el prestigi que et pot donar el fet d’anar a votar davant d’algú amb interessos perquè votis... sobretot en època d’eleccions!

Des que tinc el blog, he observat que, entre els blocaires, com a mínim entre els que jo conec, que no per casualitat la majoria són professors, es va a votar. Es a dir, que són persones de nivell amb consciència social a qui no els fan pudor els peus. Jo, com a bona blocaire, i perquè també m’agrada ser com els meus enrotllats amics internàutics, he continuat anant a votar.

El cas és que m’adono que això d’anar a votar té tant de prestigi perquè es practicava a l’antiga Grècia, i ho practicaven els ciutadans. Però tothom oblida que aquest ciutadans tenien esclaus, i que els esclaus no tenien dret a vot. Es a dir, que no votava pas tothom. De debò algú es pensa que quan pot votar tothom aquest vot té algun valor? Jo, que sempre he anat a votar, mai no havia caigut en això... sempre m’havia pensat que votant feia una cosa important, que la cosa tenia valor, però cada vegada estic més convençuda que votar no serveix per res. Sento els polítics en tertúlies radiofòniques i penso que són uns xixarel·los. De debò es pensen que la gent és imbècil? Entenc que cada vegada hi hagi més abstenció. M’estic plantejant seriosament passar-me al bàndol dels que els fan pudor els peus, i deixar d’anar a votar. Per sempre. L’únic problema és que... un país on no es voti em sembla una alternativa molt més tèrbola que haver d’aguantar a quatre xixarel·los trepas i mentiders...

dijous, 16 de juliol del 2009

Dictadura de la moda fins i tot en això

Recordo quan va morir a l’Anna. Tots els blogs en van anar plens durant mesos, se li van fer homenatges, es van llegir els seus textos... tothom estava commocionat. Ara n’ha mort la Natàlia, exactament pel mateix motiu, però ningú sembla haver-hi parat esment: no se li faran homenatges, ningú llegirà els seus textos. Ja no està de moda.

dimarts, 14 de juliol del 2009

El vell debat

No me n’havia adonat, però ahir vaig acabar dient que l’important no és la forma d’un escrit, sinó el seu contingut. La cosa em sembla curiosa perquè jo mateixa havia dit en alguna altra ocasió que el que més m’interessava d’un escrit era que estigués ben escrit. Suposo que hauria d’especificar què vull dir per ben escrit: ben escrit vol dir amb una forma acurada, però també amb un contingut que valgui la pena. Un text d’estructura perfecta que no digui res no serveix. Es a dir, que quan vaig dir que el que m’importava era que un text estigués ben escrit, aquest “ben escrit” incloïa una bona estructura, però també un bon contingut. De fet, i malgrat que els textos es pugin traduir, jo crec que és bastant indestriable el contingut de la forma. Les traduccions de poesia, malgrat que perdin algunes de les seves qualitats formals originals, també han de ser bones com a text. No sé, aquest és un conflicte vell com l’escriptura que no resoldré pas avui...

dilluns, 13 de juliol del 2009

Poesia traïda

Una de les grans passions de la meva vida ha estat la poesia traduïda. Sí, ja ho sé, la poesia, segons diuen, s’ha de llegir en la llengua original; en tota bona poesia hi ha elements com la musicalitat, el ritme, la rima, que estan més enllà de l’abast de la traducció. Però es poden traduir les imatges, les emocions, els sentiments, la veritat humana. Per això la poesia que jo he llegit, més que una poesia de ritmes i sonoritats, és una poesia d’imatges, emocions, sentiments i veritat humana. Com a caçadora d’imatges que sóc (les necessito per regurgugitar-les als meus escrits), com a persona negada per la música (la sento i m'agrada, però no tinc cap mena de sentit musical), la poesia traduïda em proporciona l’acostament a aquest element tan difícil de definir de la manera que jo sóc més capaç d’acostar-m’hi. Més quan penso que, si algú ha trobat que aquell poema en concret val la pena de ser traduït, ja ha fet una primera selecció, i el poema té més possibilitats d’agradar-me. Amb els anys m’he fixat que obtinc imatges més bones de les traduccions que dels poemes originals en català (en castellà és una mica diferent), potser perquè en la traducció, havent despullat els poema dels elements més vistosos i en els que et fixes primer, hi queden només els ossos, és a dir, les imatges despullades. Avui he descobert una pàgina que tradueix poesia des d’unes llengües minoritàries i fora del meu abast, i d’autors minoritaris fora de l’abast dels llibres que normalment es tradueixen; no cal dir que he tret el pitet...

diumenge, 12 de juliol del 2009

Happy flowers (i sense fumar-me res...)

Allò que vaig escriure ahir ho deia per un anònim que vaig rebre ahir precisament, no pels meus comentaristes habituals. Em fa por que vaig sobredimensionar les coses sortint com una posseïda a matar mosques a canonades... Vull dir que tampoc n’hi ha per tant, i que tinc la pell molt fina. Si vull que tothom pugui dir el que vulgui, el preu és que passi alguna cosa d’aquestes de tant en tant... suposo que no passa res. Un cop treta l’artilleria, em trobo molt més bé... això del blog és millor que el divan del psicoanalista!

dissabte, 11 de juliol del 2009

No tot són flors i violes

L’altre dia vaig dir que havia rebut elogis, durant aquest temps de fer el blog. Sí, és cert. Però també he rebut crítiques. I si els elogis són difícils d’encaixar, perquè et fan tenir una visió irreal del teu propi talent, les crítiques, o més que crítiques les opinions negatives i els insults, encara no sé com assumir-los. La impossibilitat de tenir un diàleg cara a cara amb la persona que em deixa unes paraules aspres i que sovint s’empara en l’anonimat ho fa bastant avorrible. Precisament de coses com aquesta em volia protegir quan vaig tancar els comentaris. I més quan tens la sensació pel que et diuen que no han entès el que tu has escrit. Jo sempre m’esforço per ser clara, però de vegades, massa vegades, la gent entén el que vol, i si vol sentir-se ofesa pot sentir-se ofesa, malinterpretar és fàcil. Comentaris com aquests em fan pensar en aquell text que vaig ressenyar al començament del blog que deia que hi ha lectors que “no han tingut les eines necessàries per enfrontar-se a un text”. Són lectors que, si llegissin més bé, o simplement llegissin el que hi ha escrit, no podrien sentir-se de cap manera ofesos pel que jo he escrit. Però com que ho han llegit de pressa i corrents, ho han malinterpretat i per postres els encanta deixar tots ofesos un comentari feridor... Per això m’esforço tant a redactar bé? Potser m’ho penso, que redacto bé! Alguna cosa falla. Em sembla que em queda molt per aprendre encara; haig d’aprendre a matar els “punts foscos” que de vegades sense voler deixo als textos (pensant que ja s’entén) i que és precisament on s’agafen aquesta mena de lectors. Encara he d’aprendre a no deixar espais per no ser malinterpretada. No dic que no em mereixi crítiques, m’agraden quan és el sentit comú qui les dicta; una bona crítica a temps pot ajudar molt; però és diferent criticar que insultar: l’únic que dic és que jo no tinc paraules aspres per ningú i no em mereixo les paraules aspres d’algú que ni tan sols es para a llegir-me bé. Quan em passen coses com aquestes, em sento com si estigues tirant margarides als porcs. Tancaria el blog.

dijous, 9 de juliol del 2009

El penúltim cigarret

Si algú llegeix el que vaig escriure fa dos posts, traurà encertadament la conclusió que “m’ho tinc molt cregut”, que ja penso en “fitxar” per un diari... que m’han pujat els fums, en una paraula... Però una cosa és que faci volar coloms que amb el que escric pugui ser columnista d’un diari i l’altra molt diferent que esperi que realment això pugui passar; no tinc tants deliris de grandesa. El que passa és que els elogis potser un pèl indiscriminats que he rebut des que tinc el blog (hi ha res més perillós que un elogi deixat anar?) potser m’han fet agafar una confiança en les meves possibilitats que no hauria de tenir, vist el que escric, i com ja em van dir una vegada. Es a dir, que jo estic convençuda que ho faig molt bé (sinó ja no escriuria, és evident), però això no vol dir que no sigui conscient que hi hagi qui pugui no pensar el mateix, o que no sàpiga que hi ha gent que tenen blogs (i gent que no tenen blogs) que escriuen molt més bé que no pas jo. El blog és la meva pràctica diària per aprendre a pesar paraules, i m’encanta practicar i continuar aprenent, però sóc perfectament conscient que els esborranys no s’emmarquen.

dimecres, 8 de juliol del 2009

Jutjar un llibre per l’escoberta

Rellegeixo el que he escrit més avall, això de no voler llegir a aquest dos escriptors perquè m’han semblat antipàtic l’un i avorrit l’altre quan els he vist o sentit entrevistats, i em ve el cap l’entrevista que vaig sentir a en Bassat. Em va semblar un home sincer, decidit i ple d’energia, i vaig córrer comprar el seu llibre; sentint-lo em vaig pensar de bona fe que podia ser capaç de dir coses interessants. El llibre va resultar completament decebedor. El seu autor se sap vendre molt bé a si mateix, escriu bons anuncis, però no és “escriptor”... Porcel i Espinàs, per la impressió que n’he tret en sentir-los, no estan acostumats als mitjans i els seus editors no deuen ser conscients de la impressió poc atractiva que causen. Pel fet també, de ser persones grans, amb uns ritmes interns d’una altra època. Però en canvi no em cal ser endevina per imaginar que els seus llibres tenen una solidesa literària que els del comunicativament atractiu Lluís Bassat no tindran mai. Aquesta, és, suposo, una paradoxa més en la nostra societat on els mass-media tallen el bacallà. Però jo em pensava de mi mateixa que no em deixava enxampar per aquesta mena de trampes... s’anomenen aparences.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Columna diària

Fa pocs dies es va morir en Baltasar Porcel; jo no el seguia gaire ni el llegia perquè l’havia sentit en alguna entrevista i el trobava antipàtic. També és molt gran l’Espinàs, a qui tampoc he seguit gaire ni llegit perquè l’he sentit en alguna entrevista i el trobo avorrit. Amdós tenen en comú haver estat un fotimer d’anys escrivint una columna diària al diari. També tenen en comú que la gent sol estar d’acord que escriure cada dia fa que la qualitat es dilueixi, que molts dies no es doni el nivell, ni cap nivell. No ho dic jo això, que no els he llegit: ho he sentit a dir d’ells, de tots dos. Tothom els concedeix el mèrit d’escriure cada dia, cosa que s'està d’acord que és molt difícil, però també reconeixen que això els ha passat factura pel que fa a l’uniformitat de la qualitat. Que, una cosa és escriure cada dia, i una altra de molt diferent és escriure una cosa genial, o tan sols bona, cada dia.

Ja sé que a mi, a diferencia d’ells, no em paguen per escriure, ni ningú selecciona com a bo el que jo escric, ni ho ha triat mai ningú com a mereixedor de l’atenció dels lectors d’un diari de manera remunerada, però jo també he estat durant molt de temps escrivint un text curtet gairebé cada dia. Alguns dies dos, algun dia cap, però he estat duent un bon ritme. La veritat és que, s’hi s’ha donat una dissolució de la qualitat pel ritme constant d’escriptura, jo no me n’he adonat. (Potser també és que no hi havia cap qualitat a diluir, es clar! Ja, ja!) A mi em sembla que escric coses interessants sempre, com a mínim sempre escric coses que a mi me semblen interessants, i no tinc clar que a aquest dos escriptors els interessi sempre el que escriuen. El que vull dir és que, a diferencia d’escriure per un diari, si un dia no tinc res interessant a dir no dic res i no passa res. Això, em sembla, és clau a l’hora de no abocar palla i que la qualitat no s’escoli com si algú hagués tret el tap del desaigüe.

Però això no treu que, malgrat la llibertat que dóna el blog en tots els aspectes, jo no somniï en fer el mateix en un mitjà “de debò”, un mitjà del que ragi el níquel, cada dia si cal, cenyint-me a una extensió prefixada, si cal (cosa que, això sí, ha de ser dificilíssim...), sent molt més criticada del que sóc ara amb el meu blog gairebé invisible, si cal. En fi, una idea de bomber, perquè em sembla una mica improbable que algú em contracti per fer el mateix que ja faig ara gratis... i sense saber parlar de política, a més.

diumenge, 5 de juliol del 2009

Donar-se corda a una mateixa

El meu llibreter tenia un blog, però el va tancar i ara té altres interessos, i ni tan sols llegeix blocs. Conec a un altre llibreter que continua tenint blog, però com que estava en això dels blogs per trobar parella, i ara ja té parella, cada vegada hi té menys interès, en el món dels blogs, i moltes vegades s’hi avorreix. Diuen (o deien, no sé si les dades han canviat) que un blog té una mitjana de vida d’uns tres anys. Que després la gent se’n cansa. Bueno, jo visc el meu tercer any de fer el blog, i encara necessito publicar. I encara llegeixo blogs, tot i que no llegeixo els mateixos que quan vaig començar a llegir blogs... Continuo pensant que un blog és una eina imprescindible, sobretot per estar al dia dels llibres que van sortint i passar una bona estona. Quan els blogs es van posar de moda jo ja feia un any que el tenia, i em vaig sentir molt moderna. Ara, traspassats els tres anys, em sento com un vell diplodocus, com si m’hagués estancat mentre els altres han anat evolucionant, com si no fos normal continuar tenint els mateixos interessos després de tant de temps... També veig que arriba una altre estiu en què la majoria de blocaires se n'aniran de vacances i fermaran el blog, en canvi jo continuaré al peu del canó, jonc solitari enmig del marasme. En fi, que estigui o no de moda, signifiqui evolució o involució, tinc corda blocaire per estona...

dijous, 2 de juliol del 2009

Art de rentar els plats bruts en públic

Rento els plats.

Ve la meva mare i em renya perquè, segons ella, no esbandeixo prou bé els plats i hi queda escuma; em renya perquè gasto massa poca aigua rentant els plats. Es evident que per un crim així em mereixo aquesta bronca monumental.

Continuo rentant els plats.

Ve el meu pare i em renya perquè, segons ell, hi ha una taca d’humitat sota la pica que ha sortir des de sóc jo qui renta els plats; em renya perquè gasto massa aigua rentant els plats. Es evident que per un crim així em mereixo els crits i la mala cara.

Aquest són els avantatges de que et mantinguin els pares.

dimecres, 1 de juliol del 2009

Benefactors de poques paraules

Ahir un per la radio deia que, els futbolistes, quan parlen en públic, tenen molt poc discurs, i que haurien de tenir, com els polítics, algú que els escrigués el que han de dir... (com si els discursos dels polítics diguessin alguna cosa...) Que haurien de tenir un guió per ser capaços de dir alguna cosa amb substància, vaja. Jo crec que aquest home s’equivoca. Si els futbolistes es posessin a dir coses amb sentit comú podria ser fins i tot perillós! Si els futbolistes tinguessin opinions raonades sobre les coses i les expressessin, la gent també voldria tenir opinions raonades sobre les coses. Si els futbolistes es posessin a pensar, o sembles que pensen, tota la gent que compra les camisetes dels seus ídols, amb el seu afany d’imitació, també voldrien posar-se a pensar! Horror i terror! Si fins i tot als polítics els escriuen curosament els discursos perquè no diguin res, encara que sembli que sí. Els futbolistes tenen l’avantatge que no diuen res, però tampoc sembla que diguin res. Un futbolista té molt més poder de convocatòria que un polític. Si, imitant els futbolistes que tenen opinions raonades, la gent es poses a pensar, seria la fi de la nostra societat tal i com la coneixem! Creieu-me, que els futbolistes no tinguin discurs és un BÉ PER LA HUMANITAT!