Una veritat com una catedral

Fa poc, parlant amb el meu llibreter, em va dir que ella no escrivia segons què, més concretament no explicava intimitats, perquè creia que ningú n’havia de fer res, de la seva vida. Exactament el que jo penso: que de les meves misèries ningú n’ha de fer res apart de mi mateixa. Però, en canvi, he creat, expressa i voluntàriament, un blog on explico intimitats. Ja ho vaig dir una vegada: m’he observat i he vist que el que m’agrada d’això d’escriure (ja sigui amb blog o sense) és aquesta mena d’streap-tease espiritual; que el que m’agrada és explicar el que explico, de fet. Però, es clar, no em voldria trobar un veí d’escala xafarder, amb poca idea del que són les aspiracions literàries i encara menys del que és la inspiració, que un dia creués la vorera per dir-me tot burleta: “Així que estàs com una cabra. No saps com disfruto d’estar sa i de riure’m de les teves pixades fora de text espiant per aquest forat al pany que és la xarxa, comandament assegut des de casa.” Cosa que podria passar perfectament. És el retrat perfecte de molta gent que conec. Bé, en general, a més de mals lectors, són hipòcrites i mai m’ho dirien a la cara, però aquesta seria l’essència de la veritat de la seva mirada burleta. No s’acaba mai la capacitat d’estar integrat en el món de la gent sana; sempre saben de qui han s’han de riure per encaixar en el grup. I seria jo mateixa qui m’hi hauria exposat, a aquests comentaris, per no saber deixar el teclat quiet; sóc conscient del fart de riure que es deuen estar fent algunes persones. Però he observat que només m’agrada llegir a autors que diguin veritats sobre si mateixos, veritats que valguin la pena (i que no és el mateix que xafarderies), i que s’expressin amb franquesa. Tan entreverat amb la ficció com es vulgui, però que en el que diuen hi hagi un fons de veritat. Els que fan raonaments peregrins per amagar-se i confondre al lector simplement no m’interessen. Tot i que suposo que hi hauria diferents i discordants opinions sobre què és un raonament peregrí, i que sóc conscient que hi ha gent que podria pensar que els meus raonaments també ho són, de peregrins. Se m’ha acusat de fer ballar el cap al lector amb les meves anades i vingudes argumentals. No és una cosa intencionada. Si faig ballar al cap al lector és perquè a mi també em balla, el cap. Una vegada més, em pot la necessitat d’expressar veritats... Abans em pensava que podia escriure i podia amagar-me: rere un personatge allunyat de mi, rera un escenari exòtic, rere un estil treballat. Això em van dir en un dels cursets d’escriptura que vaig fer: “No sou vosaltres, és un personatge. Quan escriviu esteu creant un personatge.” He descobert que, independentment de quina diguin que és la veritat els altres escriptors, la meva veritat no és aquesta. És just el contrari. Si un escriptor escriu sobre un personatge que acaba al cubell de les escombraries, l’únic que li demano a qui escriu es que alguna vegada s’haig sentit com a algú que tiren al cubell de les escombraries. Que em surti amb que “no t’has de fiar de mi, sóc escriptor, menteixo; en realitat això mai m’ha passat pel cap” em desvaloritza la meva bona opinió d’ell. El text era autèntic; potser no n’és conscient, potser es pensa que és un consumat creador de ficcions, però el que jo hi he vist és una veritat sobre si mateix, algú que se sent com si el tiressin al cubell de les escombraries, una veritat que pel que es veu no està preparat per assumir; s’estima més escudar-se en el “sóc escriptor, menteixo.” M’hi he trobat molt cops des que corro per Internet. Moltes vegades, si el que havien escrit no era veritat, no tenia cap sentit escriure-ho; però ells deien que no ho era. No dic que no es pugui amanir la veritat (que és el que jo faig), treballar-la fins a donar-li forma de peça d’orfebreria, fins al punt que es faci difícil saber qui és qui. El que dic és que, si el fons no és autèntic, l’autor ja pot plegat. Per escriure de debò s’ha d’estar disposat a exposar les pròpies misèries, a anar al fons d’un mateix, encara que el que trobem no és el que voldríem. El fet d’escriure-ho ens pot ajudar a acceptar-nos, a ventilar fantasmes com qui ventila un casalot desolat. Jo no crec que en els que diuen que menteixen; com va dir algú, jo crec en els que saben mentir bé la veritat.