dilluns, 13 d’octubre de 2008

Rareses

Una vegada vaig veure per la televisió un reportatge sobre hàbits alimentaris. Entre diverses persones obeses, va sortir un home que es comprava un conill i se l’anava a menjar cru, assegut a l’herba del parc, assaborint la sang i les vísceres. Aquest home també menjava mosques i cucs de terra, que criava expressament per això. El reportatge no ho feia patent, però em va fer la impressió que aquest home no tenia pas massa amics. Quin paio més estrany, vaig pensar. Però m’adono que jo, encara que no mengi conill, ni cru ni cuit, per la meva afició obsessiva a la lectura sóc una persona rara, com a mínim tant com aquell home. Jo també em compro un llibre i m’assec en un racó a assaborir-lo de viu en viu. I no faig altra cosa. Una cosa que tenim en comú és el fet de practicar una activitat marginal en solitari. I ja sé que se’m dirà que hi ha molta gent que llegeix. No és veritat. La gent llegeix, però no fan d’això l’eix central de la seva vida. En tota la meva vida només he conegut a una persona que llegís amb la mateixa intensitat que jo, i no compto conèixer-ne cap més. La gent normal llegeixen per afició, i fan d’això un element de relació amb els altres. Ell es menjava un conill cru tot sol, assegut al parc. Jo llegeixo sola. Llegir una mica és normal, es sa i està bé, però quan posseir llibres i llegir-los es converteix en una obsessió absorbent, fins al punt que no fas res més ni t’interessa res més, quan es converteix en l’eix vertebrador d’una vida, és quan comença a ser preocupant. Alguna cosa ha fallat per aquell home en la seva relació amb els altres que necessiti menjar-se un conill cru tot sol. Cada cop veig més clar que jo, en la meva obsessió pels llibres, vaig pel camí de convertir-me en el mateix.