diumenge, 5 d’octubre del 2008

Pensar la solitud és pensar la mort

Veig aquest títol per Internet i em crida l’atenció. Què deu haver escrit l’autor sota aquestes paraules? El cas és que per mi solitud no equival a mort; sempre he estat sola, i ben viva, i fruint de l’existència a pesar dels alts i baixos emocionals. Es clar que de vegades també m’avorreixo d’estar sola, però fa poc vaig sentir que només de l’avorriment neix la creativitat, i crec que es ben veritat. Si no tingues tantes estones mortes que omplo pensant, és evident que no escriuria. Aquest “no fer res” tota sola és el camp adobat perfecte perquè neixi l’escriptura. Per escriure, s’ha de tenir temps per badar. La meva malaltia mental em porta a estimar-me més estar sola que compartir les estones amb gent de carn i os; hi hauria excepcions, es clar, però comptades i infreqüents, i suficientment espaiades perquè tingui temps de pairles. Pessoa deia que escriure era la seva manera d’estar sol; això també pot ser cert per a una escriptora molt més d’estar per casa. A partir del moment en que arribes a la conclusió que el teu temps passa i no el compartiràs amb ningú, l’escriptura s’imposa com una de les poques activitats amb les que val la pena omplir aquest temps. Es clar que podria dedicar-me a mirar la televisió. Es clar que podria fer punt de creu. Però són coses que no m’atrauen; m’atrau més llegir, escriure i escolar la radio. No sé ben bé si escric perquè estic sola o si estic sola per poder escriure. Arriba un punt en que només hi ha solitud, i per omplir-la, doncs escric. Però estic bé dins aquesta dinàmica. Per mi, pensar la solitud no és pensar la mort; és pensar l’escriptura, és pensar la vida.