dilluns, 6 d’octubre de 2008

Ser pobre amb alegria

L’altre dia vaig sentir per la radio que el percentatge de pobres augmentarà els propers anys. Entenem per pobres a la gent que guanyen per sota del sou mínim. Després d’una època mai prou llarga de prosperitat, sembla que per la societat serà l’hora d’estrènyer-se el cinturó. A la noticia no hi hauria donat més importància sinó fos perquè m’he adonat que formo part d’aquest grup: sóc pobre.

Ser pobre no és el que un somnia que vol ser de gran quan va a l’escola. Però als meus 32 anys, amb una malaltia mental, em toca acceptar i fer front al fet que aquesta és exactament la meva situació. M’ho miro de dret i de través, i com més ho faig més me n’adono: sóc pobre.

Si em molesta no és només per la manca de possibilitats econòmiques, no poder comprar coses, que seria la principal, però no la única conseqüència nefasta. Una de les coses que em fan més ràbia és formar part d’aquest segment de la societat que ningú té en compte, de la classe baixa, dels desheretats. Si m’haguessin deixat triar, jo hagués nascut aristòcrata. Pels diners, però també, sobretot, pel prestigi intel·lectual. La possibilitat de tenir converses cultes! Però no puc triar: sóc pobre com una rata i com a conseqüència es dedueix que sóc poc intel·ligent. Perquè, si una persona és intel·ligent, és evident que s’ha de guanyar bé la vida, no? Els pobres ho són perquè no donen per més. Fan llàstima. Es una desgracia ser pobre, trobar-se amb una cosa així, fa pena, però ells en tenen la culpa, perquè no s’han espavilat. Jo que no sóc totxo me’n surto. Això poden pensar molts mil euristes. I compte, un mil eurista no és pobre. Es queixen molt, fan molt de plat amb la seva situació, no hi ha programa de televisió en que no surti plorant un mil eurista... però jo, que sóc pobre de debò, què més voldria que ser mil eurista!

De totes maneres, i malgrat tot, jo sempre he pensat que qui no es conforma és perquè no vol, i que molta de la gent que es queixa la mitjans de comunicació que la vida és cara, en realitat el que els passa és que no volen renunciar als privilegis als que s’han acostumant i que, en realitat, no es poden permetre. Anomeno privilegis al fet de anar de vacances cada estiu (de vegades també per Nadal, Setmana Santa i tots els ponts), anar a restaurants, comprar roba nova cada temporada, i tantes altres coses, que son en realitat supèrflues, en la nostra societat consumista s’ha convertit en una necessitat. Doncs, senyors, jo no m’ho puc permetre, tot això. Sóc pobre. I no és que sigui garrepa. És que sóc pobre. I mestranya molt que surti gent per la tele queixant-se de que no poden viure a tot tren (que és el que creuen que es mereixen, i tampoc serè jo qui els porti la contraria en això) quan jo m’haig de racionar el formatge, la reposteria o fins i tot el sabó. I amb això no vull dir que passi gana o que no me’n surti. Vull dir que compraria productes més cars dels que em puc permetre. I la gent es queixa de no poder anar cada estiu al carib. Però és que ningú mai s’ha adonat que no hi ha res, al Carib?

Però aquest text es diu Ser pobre amb alegria i intentaré veure-hi el cantó positiu. En principi, l’únic cantó positiu que se m’acudeix és que aprecies més les converses que tens amb la gent, simplement parlar. Aprecies les llargues caminades, un passatemps baratíssim i pel que no es necessita un joc de peses de 50 euros. Aprecies que algú et somrigui perquè ja t’has adonat que això no es compra. Tot depèn del color amb què es mira, i en el fons, qui no es conforma es perquè no vol. Està bé ser pobre, saber apreciar les coses importants de la vida; no tenir res, però tampoc voler res que no et puguis permetre.