dimecres, 30 de setembre del 2009

Vendre potets d’aire net

Els problemes ecològics són els problemes econòmics de la Terra. L’ecologia és l’economia de la Terra.”

Aire enlatado
Más allá de la literatura
Heinrich Böll

dissabte, 26 de setembre del 2009

No, si quan ens hi posem...

L’altre dia vaig dir que faltava un gran personatge masculí conegut creat per una dona... bueno, n’hi ha un, però acceptar-lo depèn molt de si s’està disposat a acceptar “barco” com a animal aquàtic... Un personatge masculí universal creat per una dona? El monstre de Frankenstein. S’accepta o no s’accepta?

dijous, 24 de setembre del 2009

A cops de matxet

Ahir, anant a tirar les escombraries, un parell d’adolescents, un noi i una noia, es rivient de mi. No, no és una paranoia. Jo anava tirant parsimoniosament cada bossa al seu contenidor corresponent i ells, asseguts en un banc de la plaça, feien la corresponent befa soto voce. Els vaig preguntar si a aquella hora no haurien de ser a l’escola. Em van dir que els dimecres i els divendres no tenien escola a les tardes, en un to amistós, ja no de burla. Estaven encantats que m’hi dirigís. Però, no m'hi vaig poder resistir: els vaig deixar anar en un to aspre com un suc de llimona “amb tantes festes, ara entenc que la mainada pujeu cada cop més imbècils”. Doncs sí, els vaig dir això. Vaig continuar tirant la resta de bosses i quan ja me n’anava van reaccionar atacant de nou amb les seves burles, que com que sordejo una mica, ja no vaig poder desxifrar. Sé que, si després de preguntar-los com era que no eren a escola hagués somrigut, allà no hagués passat res, haguéssim quedat la mar d’amics i allò hagués estat l’inici d’un petit veïnatge. Però vaig haver de deixar anar la meva mala llet (la meva mala llet és llegendaria), i ara segurament cada vegada que vagi a tirar les escombraries me’ls trobaré rient i fent comentaris sarcàstics, i a més segurament ja no seran ells dos sols sinó que hi haurà més mainada burlant-se de mi, tots els petits monstres del barri. Això si no em tiren pedres. Sense voler, he obert la veda. No cal dir que estic molt orgullosa de mi mateixa per no haver sabut callar... A més, em sap greu perquè estic segura que aquestes dos criatures venen de famílies desestructurades i això d’estar en un banc de la plaça rient-se dels veïns només es un símptoma dels seus problemes, una manera de cridar l’atenció. Els havia d’haver fet una mica de cas amistós o haver marxat fent veure que no els sentia, sense agredir-los verbalment. Tots hi hauríem guanyat. Però va ser més fort que jo, ho vaig haver de dir. I vaig disfrutar dient-t’ho, a més. Què s’han cregut? Però, pensant-t’ho fredament, m’adono que aquest no és el bon camí, sobretot pel petit fet pràctic que la gent es revenja. S’ha de ser conciliador i posar l’altra galta, no per una qüestió cristiana, sinó per una petita qüestió pràctica de no buscar-se problemes. Però, amb una malaltia com la meva en que sento constantment com la gent em critica i es burla de mi, que ho facin de veritat i m’hi pugui tornar de veritat és un luxe molt poques vegades al meu abast. Encara dubto que els devia ofendre més, si que els digués imbècils o que els tractes de criatures... No hi havia pensat en això, però jo a la seva edat ja em pensava que era gran... I estic segur que encara que facin criaturades, es deuen pensar que ja són grans. En fi, que la pròxima expedició a tirar les escombraries serà com si sortís d’exploració per la selva verge: estaré a mercè de les feres... I jo, com ja heu comprovat, sóc un angelet...

dimecres, 23 de setembre del 2009

Vençuda per la revolució i l’imperi

Doncs sí, tinc necessitat de confessar-ho, de deixar-ho clar: no, no vaig acabar les Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand. No vaig passar del capítol vint i escaig, quan comença a parlar de Napoleó. Jo llegia tota feliç sobre la seva joventut, i m’agradava molt, però quan vaig saber que algunes coses que deia se les havia inventat... i jo m’ho estava creient al peu de la lletra... aquest va ser el primer cop dur que va rebre la meva concentració. Però el llibre va canviar... La cosa anava bé mentre parlava de manera personal de si mateix, encara que de vegades fes passar bou per bèstia grossa... ara, quan va començar amb tot això del poder, que si Napoleó per aquí, que si se’n va anar a Egipte per allà... i va començar a explicar coses d’ell mateix només en relació amb els càrrecs que ocupava... no ho sé, segurament és perquè jo mai no he tingut ni tindré cap mena de poder i el tema no m’atrau gens... vaig començar a pensar que era un llibre d’història, i a mi la història mai m’ha agradat per llegir-la (encara que estigui excel·lentment escrita). Conclusió: que el llibre em va caure de les mans. Sento que es la mena de lectura que vol una edat i unes certes experiències, i resulta que jo ni tinc aquesta edat ni cap experiència manant... En fi. Que m’ha sabut molt greu, però no l’he pogut acabar. I això que penso que per una persona que li agradi la història o saber coses sobre Napoleó o que tingui afany per dirigir alguna cosa grossa, és un llibre gairebé indispensable. També per algú amb una mica d'ambició com a lector, algú interessat en la bona prosa... Estic segura que el punt on el deixo és la millor part del llibre. A mi m’agrada la bona prosa, però si el tema no m’estira no hi puc fer res per continuar llegint... En fi, que el guardaré per quan sigui gran. Estic segura que llavors serè més capaç d’apreciar-lo.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Xaladures

Sembla que això que jo faig al blog, d’anomenar a totes les persones que m’estimo “el meu llibreter”, és una estranya malaltia que només té una sola persona entre moltíssimes. M’explico: existeix una malaltia psiquiàtrica molt poc comuna, que fins i tot té un nom, que consisteix en pensar-se que les altres persones, totes les altres persones, són la mateixa persona. Jo no tinc aquesta malaltia, evidentment, això d’anomenar a tothom “el meu llibreter” és un recurs literari: encara que les anomeni igual, a la realitat no em penso pas que totes les persones del meu voltant són la mateixa; però pel blog això em va molt bé per mantenir més o menys el seu anonimat i unificar-lo. Però em va fer molta gràcia saber que existia aquesta malaltia... Aviam si resultarà que estic més tarada del que em penso... L’escriptura i la bogeria són vasos comunicants, això és evident.

dilluns, 21 de setembre del 2009

L’ombra del jove clergiman...

Una cosa que m’agradaria especificar és que, encara que al blog hagi mencionat un parell de vegades a la Katherine Anne Porter (la vaig posar a la meva llista d’escriptores), jo no he llegit cap dels seus contes, que pel que es veu són extraordinaris. D’on ve la meva admiració, doncs? Doncs d’una cosa molt senzilla: he llegit que és una escriptora que ha aconseguit crear personatges masculins de carn i ossos, no només fantasies o alter-egos masculinitzats de l’escriptora. Per mi, encara que no ho hagi comprovat personalment, amb això ja n’hi ha prou per admirar-la, sobretot quan a les escriptores se’ns acusa de no haver creat cap personatge masculí creïble, contràriament a tants grans personatges femenins creats per escriptors. A més, tinc el llibre amb els seus contes en castellà, i el penso llegir i comprovar-ho per mi mateixa, això que els seus personatges masculins s’aguanten. Sabia que hi havia d’haver alguna escriptora que ho hagués aconseguit! Ara encara falta, però, un gran personatge masculí conegut creat per una escriptora...

diumenge, 20 de setembre del 2009

Trencaclosques nocturn

Recordo haver llegit en llocs diferents que tant Katherine Anne Porter com Truman Capote van trigar quinze anys a fer el seu aprenentatge en l’escriptura. El que més em va sobtar no va ser el període de temps, tan llarg, que també, sinó la coincidència en la durada en dos escriptors a l’atzar que no tenien gaire a veure l’un amb l’altra. Em va semblar significatiu que ambdós coincidissin en els quinze anys, i no crec que la coincidència fos només atzar. Quan es triga a aprendre a escriure? Quan pots dir que “n’has après”? També em ve al cap aquell text que vaig ressenyar al començament de tenir el blog que parlava de “tenir les eines necessàries per enfrontar-se a un text”. Penso que aprendre a escriure i aprendre a llegir textos, no només a desxifrar-ne els signes, sinó veure la seva estructura i com estan construïts, i a entendre el que diuen, i el que es deriva de tot el que deixen fora, va molt lligat a ser capaç de manipular aquestes eines. Quines poden ser les eines necessàries per enfrontar-se a un text? Suposo que tots els que escrivim, sobretot els que escrivim o hem escrit sobre llibres, pressuposem que posseïm aquestes eines, però si em fessin enunciar-les no sabria pas què dir. Quines són les eines amb les que jo m’enfronto als textos? Doncs, bàsicament, la capacitat de repetició. (M’agrada la repetició, segons el meu llibreter.) El fet de que m’agradi repetir la lectura d’un text una vegada i una altra, i també que m’agradi encara més tornar sobre els meus passos quan escric. La capacitat de repetició és una bona eina, però, quines són les altres? La senyora Porter deia que tot s’havia reduït a aprendre a confiar en ella mateixa, i el senyor Capote deia que no havia de sorprendre a ningú que sabés escriure perquè ho havia fet cada dia tots els dies de la seva vida des que tenia 14 anys. Diu que per ser escriptor només cal tenir alguna cosa per dir i dir-la; jo diria que també cal saber dir-ho. Estic segura que ja han passat quinze anys des que vaig començar a escriure per mi mateixa, sense que fossin deures de l’escola o redaccions; també estic segura d’haver-ho fet gairebé cada dia de la meva vida des de llavors. En aquest temps, he deixat de llegir voraçment per passar a llegir delectant-me, fixant-me en els detalls, prenent cura del que paga la pena de ser repetit. Abans buscava textos per devorar, ara busco textos per rellegir. Sens dubte, he evolucionat: he après a confiar en mi mateixa, el blog m’ha ajudat molt... però no tinc clar que el meu aprenentatge s’hagi acabat. Rellegir un text mil cops per polir-ne els detalls ja ho vaig fer la primera vegada que vaig fer una redacció a l’escola... Què ha canviat en tots aquest anys? Em recordo molt bé d’aquella redacció: volia expressar una veritat molt concreta però em va semblar massa complicada de dir en el poc temps i espai del que disposava, em va semblar que qui ho llegís no ho entendria, em va semblar que no en sabia prou; vaig optar per una opció que no reflectia el que jo pensava, però que era l’única que era capaç de perpetrar en aquell moment: vaig optar per la simplificació i la veritat establerta. Quan vaig fer aquella redacció tenia set anys i feia segon de bàsica. També recordo quan aquella professora d’escriptura creativa va posar un interrogant sota aquella frase meva (n’he parlat al blog): volia dir una cosa, però em va semblar que no s’entendria i en vaig acabar dient una altra que va quedar confusa; no era capaç de dir el que realment volia dir, i vaig optar per la simplificació i la veritat establerta, i a més ho vaig fer malament. Quan vaig escriure aquell text tenia 21 anys i acabava de deixar els estudis. Bueno, ha passat el temps i em sembla que finalment “m’he atrapat”: des que tinc el blog, no he tornat a tenir la sensació d’haver d’escriure una cosa més senzilla perquè el que jo pensava de debò em semblava que no s’entendria o no era capaç de dir-ho; ja no simplifico i he après a expressar la meva pròpia veritat. Ara tinc 33 anys i temps per escriure. (Escrivint per mi mateixa mai havia tingut la necessitat de simplificar com en els textos que donava a llegir a altres persones; ara, ambdues situacions van a l’uníson.) Encara em sembla que ho podria fer molt més bé del que ho faig, però com a mínim sóc capaç de dir el que vull dir. Tot i que també tinc la sensació de no controlar absolutament el que dic, i que de vegades els textos diuen coses que jo no havia planificat que dirien: això em passa sobretot amb la ironia, que se m’escapa sense que jo en sigui conscient... Paradoxalment, aquesta vida pròpia que semblen tenir segons quins paràgrafs m’he acabat adonant que no empitjoren el resultat, tot i que em continuen fent una mica de por; m’he atrapat, però encara no controlo del tot la brida. Ja no simplifico, però de vegades el que escric agafa caires inesperats que em sorprenen fins i tot a mi mateixa; m’agrada anar descobrint els textos a mesura que els escric, que tinguin vida pròpia més enllà del meu control; aquesta és una de les raons que fan que encara sigui tan emocionant, suposo. Un dia el meu llibreter m’explicava unes anècdotes picants sobre unes amigues i de sobte em va dir, tota preocupada: “no ho explicaràs al blog, això?”. Li vaig haver d’explicar que al blog jo no hi explicava xafarderies de segona mà, sinó que només hi parlo de coses que jo he viscut: “però si tu no surts de casa”, em va dir. “Què pots haver viscut tu?”. Doncs he viscut –visc- l’aprenentatge de l’escriptura... A la vida real, em manquen les paraules: parlant he de simplificar més que mai; al blog, puc ser eloqüent. Si un dia he deixat un text mig embastat abans d’anar a dormir, a la nit somnio que resolc un trencaclosques...

divendres, 18 de setembre del 2009

Allò

Ser escriptor ha de ser alguna cosa més que difamar familiars, amics, coneguts i saludats –a un mateix i la resta de la humanitat- cantant quatre misèries i quatre veritats. Però aquesta cosa més que s'hauria de demanar d'un escriptor és quelcom que se m'escapa...

dimarts, 15 de setembre del 2009

Amb cullera i forquilla

Me’n recordo d’una vegada, al programa d’un famós cuiner, el cuiner agafava pulcrament les croquetes amb la forquilla, però, el convidat, un altre famós cuiner, en un moment en que el presentador es va despistar, va agafar la croqueta amb els dits (cosa que ben segur li havien dit que per la televisió no havia de fer); l’home volia dissimular i el gest d’agafar la croqueta amb els dits va ser digne de ser vist.

Explico això perquè jo, al costat dels altres blocaires, em sento una mica com si estigués agafant la croqueta amb els dits. La majoria de blogs que jo llegeixo són ascètics, pulcres, políticament correctes, positius, donen una imatge de formalitat de la persona que els escriu, estan preocupats per la política i per la llengua, miren les noticies, no diuen res que no hagin de dir i que pugui ferir a gent del seu voltant, no expliquen intimitats que no venen a cuentu d’aquelles que fan envermellir, no fan el ridícul i procuren quedar bé; són sincers, però és una sinceritat “apte”. Jo, en canvi, em sento estranya untant-me els dits explicant les meves misèries (i més que en vull explicar). Sé que una persona “normal” mai no explicaria el que jo explico, ni de la manera que jo ho explico, ni res del que vull explicar, més que res perquè a una persona normal no li passen aquestes coses, i si li passessin tampoc les viuria amb el dramatisme que jo les visc. Una persona normal té una vida sense fissures, i el darrer que farà serà explicar per internet aquestes fissures. Em sento incòmode d’explicar el que explico, tot i que el meu subconscient m’ho exigeix, però encara que crec que no tindria ni suc ni bruc, de vegades m’agradaria ser formal com un columnista de diari, parlar només de temes d’actualitat alients a la meva veritat, en una paraula: menjar-me el blog pulcrament amb la forquilla... Però, per alguna estranya raó, el que realment m’agrada és enfangar-m’hi fins a les orelles...

dilluns, 14 de setembre del 2009

Escenes de la meva vida

(matí)

_ Per què no et reculls els cabells? Amb aquestes grenyes sembles una bruixa.

(tarda)

_ Què és aquesta trossa que portes? Sembles una iaia!

(l’endemà, matí)

_ No t’hauries de rentar el cap tan sovint. Els cabells es fan malbé. Et quedaràs calba.

(tarda)

_ On vas amb el cap tan brut? El grounge ja no està de moda. Sembles deixada de la mà de déu...

Qui dia passa, any empeny...

diumenge, 13 de setembre del 2009

Conclusió concloent

Al final, he arribat a la conclusió que, encara que l’Aniset no m’estimi, jo sí que m’estimo a mi mateixa. Ara, he de reconèixer que m’ha costat una mica arribar fins aquí... més de deu anys...
(Sé que a algú li pot estranyar que aquesta persona tingui un nom diferent a cada blog; no ho vaig fer expressament, però m’adono que així es simbolitza perfectament la seva doble cara, la seva falsedat.)

dissabte, 12 de setembre del 2009

Immaduresa eloqüent

“La classe de polítics que té un país és el reflex de la seva societat.”

“Hi ha molta gent que no vol canviar la societat, sinó que vol canviar la seva posició dins la societat.”

Núria Almirall
L’internauta

(el nom no sé si és aquest exactament, però sento aquesta persona parlar per la radio i veig que diu coses que jo penso, que jo podria signar perfectament al blog. Diu que és professora d’universitat, però la veu és de noia immadura... que està acostumada a parlar i a ser escoltada, molts professors parlen així, se sap expressar però és immadura com a individu. Com és que jo penso igual que una persona que, per més que sigui professora d’universitat, em sembla tan immadura?)

dijous, 10 de setembre del 2009

El capitalisme es una emoció

"El capitalismo es sólo una palabra para describir una parte de la naturaleza humana, ni siquiera le adjunto un significado. Es simplemente la expresión de una emoción. Somos competitivos y eso está directamente ligado a la supervivencia. Ahora bien, hemos evolucionado, vivimos en el mundo en que vivimos, así que antes se trataba de matar a un animal y comérselo y ahora se trata de hacer lo propio en el mercado de valores. Una cosa buena de los animales es que no van por ahí pensando: 'Oh, ojalá tuviera lo que tiene ese otro animal de ahí delante' [sonríe]. Lo de comparar tu vida con la de otro ser es algo que sólo le puede suceder a los integrantes de la raza humana; es el ego, el hecho de que seamos conscientes de nosotros mismos. Y esa sensación de querer lo que tienen los demás nunca va a desaparecer. Ningún sistema político va a cambiar jamás eso. ¿Que si el cine puede hacer algo al respecto? Te voy a decir algo: las películas no ayudan en absoluto".

Steven Soderbergh
El país
(en el darrer post feia una juxtaposició contradictòria: per una banda, em preguntava si deixarien d’haver-hi rics i pobres, i per l’altra, em plantejava si els llibres de la meva biblioteca continuarien sent meus. Això és una contradicció perquè és precisament la propietat privada (la possibilitat que els llibres puguin ser “meus”) el que fa que al món hi hagi rics i pobres. Si es pot tenir, sempre hi haurà qui tingui més. Suposo que, quan ets pobre, és fàcil fer demagògia i advocar per la igualació entre rics i pobres; en canvi, quan tens alguna cosa, encara que siguin quatre llibrots, la igualació ja no t’interessa pas tant. Es a dir, siguem sincers; no es tracta de que deixi d’haver-hi rics i pobres: es tracta de procurar, tu com a individu, de no estar entre els pobres. Quan aconsegueixes això, estic segura que tot l’interès que poguessis tenir en la igualació desapareix. Quan es menciona la “propietat privada” em ve sempre el cap el comunisme, que no va funcionar. Està bé tenir utopies, però també s’ha de tenir en compte com és la gent a la vida real. I els humans necessitem tenir coses, encara que siguin coses com una incubadora per germinar llavors que ens ocupa la meitat del marbre de la cuina i que des que ens vam comprar no hem tornat a tocar)

dimecres, 9 de setembre del 2009

La veritat és dins nostre

No fa pas gaires dies que van fer a Sitges un congrés sobre intel·ligència extraterrestre. Sitges, seu del Festival de Cinema Fantàstic, em penso que és el lloc ideal per celebrar aquesta mena de congressos. Segons sembla, en aquest congrés de demostrava amb proves fefaents l’existència dels extraterrestres (?). La veritat és que a mi el tema m’interessa ben poc. No crec que existeixin els extraterrestres, però, si existissin, em donarien una bona feina? o, millor encara, podria viure sense treballar? m’ajudarien a pagar una hipoteca? Em recomanarien llibres? Jo crec que la gent que espera amb candeletes als extraterrestres tenen alguna carència a la seva vida afectiva que esperen solucionar entrant en contacte amb aquest suposadament atractius i simpàtics éssers. (No dic que jo no tingui carències afectives, però jo no espero que els extraterrestres me les solucionin.) Us recordeu de la peli Mars attacs, de tota aquella gent que anava a rebre els extraterrestres amb un cartellet de Welcome? Es van quedar ben fotuts! Jo crec que seria això més aviat el que passaria si és que existissin els extraterrestres i no pas el contrari. Tot es reduiria a una qüestió de poder: si els extraterrestres fossin més forts que nosaltres, ens espoliarien i ens farien fer el que volguessin; si nosaltres fóssim més forts, els espoliaríem a ells. El contacte ideal que es veia a Star Treck entre dues cultures que simplement intercanvien coneixements és una utopia. O que potser van intercanviar gaire cultura amb els indígenes els conqueridors del Nou Món? I per saber que la cosa es reduiria a una espoliació mútua no cal saber com són els extraterrestres: ni ha prou de saber com som els humans. De debò us penseu que si fossin pacífics voldrien saber res de nosaltres? Però bé, acceptem-ho, jo no hi crec, però pot ser que existeixin. Llavors jo dic: i què? I què? Es que, i què? Canvia alguna cosa això? Em farà tornar rossa? M’aprimaré? Trobaré una persona que m’estimi? La societat humana deixarà de ser una societat jerarquitzada en que uns estan a sobre i uns altres a sota? Deixarà d’haver-hi rics i pobres? Els llibres de la meva biblioteca continuaran sent meus? Jo crec que, abans de buscar efecte i vida intel·ligent a l’exterior, hauríem de solucionar els problemes que tenim aquí, i, primer de tot, abans de plantejar-nos si hi ha vida intel·ligent a l’univers, el que hauríem de fer es assegurar-nos que hi ha realment vida intel·ligent al nostre planeta.

dimarts, 8 de setembre del 2009

L’aventura interior

Helen Hanff deia que no llegia novel·les perquè no l’interessava saber coses que no els han passat a gent que no ha existit. El meu problema amb les novel·les és l’acció. M’avorreix l’acció. Trobo que “l’acció” és per la vida real, dels llibres m’interessen més els raonaments. No m’interessa tant saber què ha passat, ni veure-ho pormenoritzat, sinó com ha afectat allò a la persona que ho ha patit, les conseqüències que té allò a la seva vida i les conclusions que en treu aquella persona d’aquella experiència; no el trauma, sinó la superació del trauma. M’interessa més la vida interior que l’exterior; no tant els fets, sinó els pensaments, els raonaments, les reflexions. I això, que és que m’agrada trobar quan llegeixo, em sembla que també és el que m’acaba sortint quan escric: la plasmació de l’aventura interior.
3 reflexions:

pere ha dit...

Deixant les novel·les de banda, o no, em sembla que qualsevol aventura interior és fruit de les experiències exteriors. L'exterior -la visió i la vivència de l'esterior-, sempre subjectiva, és clar- és el que en darrer terme ens fa pensar, raonar, actuar (exteriorment o interiorment). Sense l'experièncisa de fora no hi ha més que simulacres d'experiència interior. Certament, vull saber que pensa una persona, però també m'agrada saber per què, i només ho puc interpretar i valorar si conec perquè ha arribat a determinat pensament.

Clarissa ha dit...
Això que dius sí que em fa pensar.

jaka ha dit...

A mi també em fa pensar aixó que diu el Pere... en primer terme estava totalment d'acord amb tu.

dilluns, 7 de setembre del 2009

El dia que ens puguin vendre merda a preu d’or

En el darrer post discutia la forma. En aquest discutiré el contingut del llibre del Sr. Pollan, El detective en el supermercado. Ell diu que els aliments barats, una característica de la nostra època, que són produïts industrialment, refinats i processats, són dolents per la salut. Això és veritat. Però el que sembla que estigui a punt de dir i que no arriba a dir és que gràcies als aliments barats de baixa qualitat s’alimenta a molta més gent. Que quan els aliments no eren tan refinats i processats, i eren millors per la salut, la majoria de gent passava gana. La majoria de gent que hi havia al món, al nostre món, no tenia accés a aquells aliments no refinats ni processats que eren tan bons per la salut. El que vull introduir és mateix concepte de que vaig parlar quan vaig dir que quan vota tothom, votar no té cap valor. Quan s’ha d’alimentar a molta gent que no pot pagar gaire pels aliments, els aliments són de baixa qualitat. Si vivíssim fa dos-cents anys no menjaríem aquests aliments no refinats ni processats millors per la salut dels que mengem ara, això ho farien els rics: els pobres, els assalariats, passaríem gana. O sigui que sí, té raó, mengem merda. Però el que no diu és que si no ens donessin merda (dic les grans companyies agroalimentàries, no cap poder fantasma), doncs dic que si no fos tan rentable que ens donessin merda, no ens donarien res; passaríem gana. Només celebro que la humanitat hagi estat capaç d’evolucionar fins al punt en que hi hagi classes de pobres que mengin tres cops al dia.

(En el fons, hauríem d’estar agraïts del fet que posin a la nostra disposició pilons d’aliments barats que poden provocar-nos càncer i colesterol. Aquesta idea de que els humans de classe baixa tenim dret a tenir una vida llarga i sana és una idea estrafolaria que no sé d’on deu haver sortit i que no entenc com han permès que se li fiqués el cap a la gent... la gent no rica, vull dir)

(Una vegada, en un congrés d’inventors, un advocat expert en propietat intel·lectual va dir: “puc ajudar a qualsevol a explotar el seu invent si no està relacionat amb cap d’aquestes àrees: alimentació, automobilística, o farmàcia. Algú té alguna idea de per què va dir això? Com es relaciona aquesta frase amb la resta del post?)

diumenge, 6 de setembre del 2009

Paradoxes

Em miro els agraïments del llibre que citava d’en Michael Pollan, El detective en el supermercado, i m’adono que no només la idea de fer el llibre no ha estat d’ell, sinó que tot l'ingent i embullat treball de documentació li ha fet una alumna seva. Suposo que aquesta és la mena de manera de fer llibres que jo criticava fa dies en aquest post i aquest, i que jo deia que mai produiria un longseller. Bé, és evident que aquest llibre, de moment, ja és un best-seller, i penso que té moltes possibilitats de ser longseller, per les veritats que deixa anar. Com pot ser? Bé, em sembla que no en sé prou com per respondre a aquesta pregunta. La única explicació que puc apuntar és que aquest bon home sap redactar molt bé sobre materials preexistents. Ell mateix diu que aquest llibre és un esforç de síntesi. Diu algunes coses en les que no estic gens d’acord, però en general té tota la raó, i a més, aconsegueix fer que et miris una llauna de refresc o un paquet de galetes amb uns altres ulls. Fins i tot el pa. Ara, aquest llibre ha estat “planificat” per una sola persona, no sé si per ell o per algun dels seus editors; els detalls de l’execució són els que han estat encarregats a diverses persones. “On no arribi el talent...” Bé, doncs sí, sembla que m’haig d’empassar les meves paraules, sembla que això de fer llibres pel mètode frankenstein (o sigui d’ajuntar trossos) pot funcionar, com a mínim per a no-ficció. Malgrat això, continuo pensant que jo no vull ser aquesta mena d’escriptora. No vull ser la mena d’escriptora a qui una altra persona “planifica” el que ha de redactar. Em vull planificar jo a mi mateixa.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Llet desnatada: engany amb pedigrí

Con mucha frecuencia la ciencia de la alimentación se esfuerza en hacer más nutritivos los alimentos tradicionales, y lo que consigue es hacerlos mucho más complicados, pero no necesariamente mejores. Para que los productos lácteos sean bajos en grasa, no es suficiente con quitarles la grasa. Luego hay que procurar mantener el cuerpo o la textura cremosa añadiendo todo tipo de aditivos. En el caso de la leche desnatada, eso normalmente supuso añadirle leche en polvo. Pero la leche en polvo contiene colesterol oxidado, que los fabricantes de alimentos a veces compensan añadiendo antioxidantes, complicando aún más lo que era un simple alimento entero de un solo ingrediente. Además, la quitar la grasa, a nuestro organismo le resulta más difícil absorber las vitaminas solubles en grasa, que constituyen una de las razones para tomar leche.”

El detective en el supermercado
Michael Pollan

dimecres, 2 de setembre del 2009

Broma de bar

No voldria frivolitzar, és un tema molt seriós, i no està bé fer-ne broma, però... així com hi ha dones atrapades dins un cos d’home (i homes atrapats dins un cos de dona) em sembla que jo que ja he descobert quin és el meu problema: sóc una persona rica atrapada dins el cos (i la vida) d’una persona pobra... no sé, potser en el futur també ho operaran o ho tractaran, això...

dimarts, 1 de setembre del 2009

L’art de l’intercanvi

Jo sempre m’havia pensat que estudiar economia no era cosa d’artistes: preocupar-se tant pels diners, uix... sona fins i tot vulgar. A més, havia conegut un parell de persones que estudiaven economia i la seva única aspiració en aquesta vida era entrar a treballar en un banc; no és una cosa que excités gaire la meva imaginació d’artista romàntica, precisament... (Els bancs són l’enemic.) Juntament amb dret, l’economia em semblava una de les carreres més avorrides, la mena de carrera que jo mai no faria.

Però des que escolto tant la radio, i no ho negaré, des que hi ha la crisi, començo a pensar de manera diferent. La primera cosa que em va fer canviar d’opinió va ser una entrevista a una professora de música de la universitat de París: va dir que, abans de dedicar-se a la música, havia estudiat economia per “saber com funcionava del món”. Això em va sorprendre molt. Des de quan estudiar els moviments del capital era “saber com funciona el món”? Jo, per saber com funciona el món, hagués estudiat psicologia, o biologia, o fins i tot antropologia, coses que em permetessin saber com és l’ésser humà. Però ella va triar economia... I és evident que, en un món on has de poder intercanviar diners per sobreviure, potser no anava tan desencaminada: les persones som animals sí, però fets per l’intercanvi; no tot és estimar i les relacions interpersonals, tal i com jo em pensava. Aquesta va ser la primera vegada que em vaig mirar l’economia amb altres ulls. A més, això ho deia una música, una artista, no una directora de banc.

Quan va esclatar la crisi, van florir a la radio les seccions dedicades a l’economia en tots els programes. Ja sé que el nivell és molt divulgatiu i no dona cap idea del que representa el poc lleuger estudi autèntic dels llibrots d’economia, però em va fer sorgir el cuquet. Ara m’agrada molt seguir tots els programes d’economia, encara que sospito que l’economia radiofònica té una mica d’astrologia culta i no és res gaire seriós, però el tema m’interessa: estic començant a pensar que, si hagués d'estudiar ara, potser escolliria economia...