dissabte, 31 de gener del 2009

Sota pressió

La veritat és que posar títols és una cosa que no m’havia preocupat mai gaire, ho faig una mica per intuïció. Fins que el meu llibreter (culpable) em va dir que en sé molt, de posar títols, que sóc una gran especialista posant títols... i aquest llibreter hi entén! He de confessar que des que m’ho va dir treballo sota pressió, vull mantenir el nivell, no fos cas que escollís un títol erroni que em fes baixar del meu tron de “reina dels títols” o el meu llibreter veies clarament que s’ha precipitat fent aquest judici... La veritat és que escollir un títol no m’havia estressat mai tant... Abans posava el títol de passada, intentava que m’agradés i ni hi pensava. Ara m’hi poso nerviosa: haig de procurar que sigui perfecte. Estic suant la cansalada!

La saviesa que cal

Avui, he posat la radio i he sentit la veu d’un entrevistat. Només per com parlava, he sabut de seguida que era un home que sabia coses. He continuat escoltant per saber qui era i a què es dedicava. I resulta que és humorista! (I no crec que això contradigui en res la meva primera impressió...)

Aprendre dels llibres serveix per viure en un món de llibres. Si vols viure en un món de gent, has d’aprendre de la gent. Aquest havia aprés de la gent.

Frescor i amargor

Quan vaig començar a fer el blog, com a mínim dues persones em van dir que el meu blog era “fresc”... No sabeu com m’ha fet ballar el cap aquesta denominació! Vol dir que és bo? Vol dir que és bo però no prou? Per orientar-me una mica, m’he anat fixant en altres vegades que altres expressions artístiques... (pico massa alt en anomenar el blog “expressió artística”? En fi.) Doncs m’he anat fixat en altres obres que han merescut el qualificatiu de “fresques”, per saber més o menys què volen dir quan em diuen que el meu blog ho és, i les implicacions que té aquesta paraula.

Una vegada vaig sentir que una soprano havia fet un disc de música antiga. El locutor que la va entrevistar va dir que la seva veu en aquelles cançons sonava “fresca”, i en principi això semblava un elogi. Però em vaig adonar que ho havia dit per dir d’alguna manera no gaire feridora que allò no sonava com havia de sonar un disc de música clàssica segons els cànons d’aquell món... La veu era encantadora, fresca, vivificant, però sonava com sona la d’una soprano “de veritat”. Com a mínim això em va semblar deduir sentint l’entrevista.

Avui he tornat a sentir que una obra es qualifica de “fresca”: es tracta de Diari d’un soldat de pic i pala. Han dit literalment: “no és una obra de qualitat literària, però és molt fresca”. Una altra vegada que es fa servir el concepte de “fresc” per elogiar una cosa que no es pot elogiar segons els cànons... Es a dir, que en el fons és una crítica encoberta, una manera d’expressar una veritat negativa sense ferir...

Per tant, que quan em diuen que el meu blog sona “fresc”, en el fons estan dient que no sona com hauria de sonar una obra escrita per un “escriptor de debò”...

Malgrat això, crec que seria un gran error intentar canviar la manera d’expressar-me intentant aconseguir que soni més literària o més “de debò” (qualsevol cosa que sigui això). Crec que escriure és una cosa molt íntima, que implica l’expressió del jo, i si el jo s’expressa d’una manera “fresca”, encara que això vulgui dir que no està a l’altura, s’ha d’acceptar i no fer-s’hi mala sang. Intentar “maquillar” l’expressió genuïna crec que podria conduir a resultats encara més desastrosos... Intentar descobrir per mi mateixa què t’ha de passar pel cap per aconseguir escriure un text que soni “de debò” és una qüestió en la que fa anys que remeno, encara que amb minsos resultats, però crec que si mai ho trobo haurà de ser a partir del que escric ara, d’això “fresc”, no de cap gir copernicà en la meva manera d’expressar-me...

divendres, 30 de gener del 2009

Expressant el dolor

Jo no seguia la famosa serie Sin tetas no hay paraíso, però vaig veure una fotografia de la darrera escena, en la que el manso es moria d’un tret amb la noia al seu costat. La noia plorava desconsolada amb els cabells davant la cara; semblava trista.

Al cap d’uns dies, vaig veure en un diari una fotografia presa durant la guerra civil en que una dona vestida de negre es trobava agenollada al cosat del cadáver d’un soldat al que es veia clarament lligada. Tenia la boca oberta i la cara se li desencaixaba, reflectia un dolor pregon; estava devastada.

Suposo que la diferencia entre l’expressió de les cares només és la diferencia que hi pot haver entre la realitat i la ficció.

El mercuri que desapareix

Es muy difícil ser original en poesía, hay que tener siempre presente que todo ha sido ya dicho y que todo puede seguir diciéndose.”

“Lo malo es que escribir poemas es una actividad muy asequible, no se necesitan equipos caros, materiales difíciles de conseguir, condiciones climáticas excepcionales, herramientas costosas o espacios especialmente diseñados para una práctica concreta. ¿Quién no tiene a mano un lápiz y un papel, una ocurrencia y una pena, por ejemplo amorosa? Seguramente por eso todos los presentes están repletos de poetas, en cada momento actual los hay a miles, pero a la vuelta de unos años, con todos calvos y mejor con todos muertos, esa nómina ilimitada se queda reducida a un puñado de nombres representativos de una época, un lugar y una lengua. Ya que los poetas no acaban de dominar la disciplina de la criba, está bien que el tiempo y los demás terminen ejerciéndola. También por esto me parece admirable la figura del lector de poesía que no es poeta, público o secreto, individuo de una especie con escasos ejemplares que ha resistido el paso de los siglos contra todas las reglas de la selección natural y el contagio virulento, y ante quien hay que descubrirse.”

“Después de mi primer libro estuve siete años sin escribir un solo verso. Y tras ese tiempo sólo publiqué un cuadernillo con diez poemas. Cuatro años más, es decir, once desde el primer libro, tuvieron que pasar para que saliera el segundo. Y debo decir que, durante todo ese tiempo de sequía absoluta, en ningún momento sentí angustia, preocupación, ansiedad por escribir o miedo por si jamás volvía a hacerlo. No pasaba nada, no importaba, no lo temía. A la poesía no se la convoca ni se la obliga, ni la disciplina ni el empeño, ni las horas dedicadas o las variadas e inexistentes musas pueden nada contra su ausencia. Llega cuando quiere, cuando puede, cuando es necesario, cuando no hay otro remedio.”

“Cuando alguna vez me han preguntado qué haría yo para fomentar el hábito de la lectura, y concretamente el gusto por la poesía, siempre he respondido lo mismo: nada. No todos servimos para todo y, de igual manera que yo no sirvo para correr el maratón, hay gente que no sirve para disfrutar de la literatura. Yo sé que ahí están las calles y las zapatillas deportivas por si quiero lanzarme, ellos saben que ahí están los libros. Nada más. La libertad, la capacidad y la voluntad de cada uno hacen el resto.”

“Me cuesta creer esa afirmación de quien asegura que escribe para sí mismo y que, por lo tanto, no quiere, nunca ha querido, que sus versos sean leídos o escuchados por nadie. Creo, sinceramente, que entonces no escribiría, no se molestaría en pasar al papel ni una palabra. La íntima, secreta, individualista satisfacción de comprobar lo bien que lo ha hecho no lo justifica. Cada uno ya sabe de lo que es capaz, pero a veces necesita que alguien más lo sepa.”

Amalia Bautisa

dijous, 29 de gener del 2009

Jo també reso a aquest

"_ Curiosa postura ¿Qué haces? ¿Yoga? ¿Un tirón en las lumbares?
_ No te hagas el gracioso. Estoy recogido rezando. No molestes.
_ Estoy maravillado. Mi, hermano, el escéptico más precoz del universo y, de pronto, no sólo cree si no que ¡además reza!
_ Sí, alucina, vecina. Largo.
_ ¿Es una nueva moda, es esa corriente neobudista? ¿O la paranoia colectiva de cada final de milenio? ¿O ha despertado en ti la fe ancestral?
_ Vete.
_ Me voy, me voy, pero antes ¿a quién le rezas? ¿Jehová, Yahvé, Brahma, Shiva, Vishnu? ¿O Manitú, Mitra, Orfeo, La Diosa Blanca?
_ Superman.
_ ¡A Superman! ¡Pero si Superman no es un dios, es una invención... Bueno, no es sagrado... es sólo un cómic, papel!
_ Reconforta creer y...
_ ... como es igual que Dios, siempre gana, es inmortal y tiene un archienemigo y también lo puede hacer todo y tampoco hace nada...
_ ambos pasan del hambre, las guerras, la enfermedad y la miseria... se limitan, uno a sus chapucillas heroicas y el otro ni siguiera a sus milagros...
_ Sí...
_ Pero al menos, Superman no tiene nada contra los anticonceptivos, el aborto, la sexualidad, la homosexualidad ni el divorcio, le rezo a él...
_ Beno... Hazme sitio... "

Romeu
Historias de Miguelito - 1994

dimecres, 28 de gener del 2009

Des dels límits del meu món

Rellegeixo el microconte que vaig escriure ahir i em cau l’ànima als peus: de què parlo? Què faig servir per il·lustrar el que vull dir? Envasos de xampú! Em cau l’ànima als peus perquè m’adono de lo limitat que és el meu món. Aquí es posa en evidencia que sempre m’estic a casa, que no vaig enlloc ni conec a ningú. A mi m’agradaria, per exemple, veure el desert i parlar de la seva immensitat; o estar al mig del mar i no veure terra a l’horitzó, per saber què se sent, però sobretot, per escriure sobre la sensació que es pugui experimentar en un moment així. Això sí que serien textos interessants! I en canvi... Només puc escriure sobre les sensacions que es tenen al hiper-mega-ultra-super ordenar els xampús en una lleixa... En el fons, per complexes que siguin les meves circumstàncies, sóc jo qui ho tria, això, sóc jo qui posa els límits al meu propi món. Circumstàncies complexes o molt senzilles, depenen com es miri, però que són l’excusa que necessito per no traspassar uns límits que em fan sentir segura. Però... em miro el que he escrit i penso... com podré ser mai escriptora si el meu món s’acaba en parlar d’ordenar xampús?

dissabte, 24 de gener del 2009

Les tres maries

Una vegada, algú que moderava un grup de correu internacional em va dir, que, per Internet, si no es volien tenir polèmiques, sobretot entre gent de països diferents, hi havia tres temes que s’havien d’evitar: el futbol, la política i la religió.

Em sembla que de política no n’he parlat mai. No m’interessa.

De religió n’havia parlat alguna vegada, quan llegia el llibre de Chateaubriand: em va dur problemes. Una persona es va sentir atacada pel meu escepticisme i m’ho va tornar trobant-me totes les faltes d’ortografia que havia fet, i fent-me-les saber. No és que no m’agradi saber les faltes que faig, al contrari, m’agrada ser-ne conscient i corregir-les, però com que també sóc conscient que ho faig tan bé com puc en aquest sentit, que me les passessin per la cara amb evident mala fe i com a prova per demostrar la meva ignorància i així rebatre el que hagués pogut dir en contra de la religió (que tampoc era tan greu), no em va agradar gens, francament.

De futbol sí que n’he parlat, però ho faig d’una manera que podria ser descrita com bastant cínica, sense la passió de l’aficionat i el seguidor, ni des de la veritat absoluta d’un sol equip, sinó que més aviat m’acosto al futbol com a fenomen social, m’imagino que és per això que no m’ha dut problemes, i espero que no me’n dugui, perquè de futbol en continuaré parlant.

Escric això perquè se m’havia acudit fer un post parlant de la vida després de la mort, ja que l’altre dia vaig parlar del tema, i de meu descreïment en aquest aspecte, però he pensat: religió + Internet? Mala combinació. El que jo faria de bona fe com una exposició de les meves creences més íntimes a algú li podria semblar un atac contra les seves... No és que no cregui en la llibertat d’expressió, però la llibertat d’expressió té conseqüències, i sé que no estic disposada a acceptar segons quines conseqüències per fer-me passar les ganes de dir el que em sembli...

Hauré de pensar en anar escrivint sobre alguna altra cosa...

dijous, 22 de gener del 2009

Pobres Go Home

Heu sentit aquesta noticia d’un pseudocientífic que promet aconseguir que visquem 1000 anys? A mi això em sembla el que el meu llibreter en diria un palpadineru... Aquest home aconsegueix fer rajar els diners dels rics oferint-los l’única cosa que un ric no pot comprar: la immortalitat. Ja sé, em direu, ell diu 1000 anys, no ser immortal. Però per algú que en pot viure com a màxim 100, d’anys, 1000 anys no sonen inconscientment com la immortalitat? Perquè, qui us penseu que tindrà accés a viure 1000 anys, si finalment es descobreix la manera? Els pobres de l’Àfrica? Us penseu que ho finançarà la seguretat social? I ara! Qui tindrà accés a viure tants anys seran els rics, que també són els que ara es deixen enredar per finançar aquest senyor. Perquè, per una persona que té diners i poder, què hi ha de més injust que haver-se de morir com un pelacanyes qualsevol? És tan injust! Pobre gent rica, oi? Haver-se de morir com els pobres! En canvi, aquest pseudocientífic s’aprofita d’aquesta humana ambició de perdurar (i de la humana por) que es dóna sobretot en qui ja ho té tot per fer anar endavant la seva empresa i fer-se ric, no d’aquí mil anys, sinó ara! Això sí, serà el més ric del cementiri, perquè cap dels seus experiments el salvarà de patir el mateix destí que tots nosaltres... i no d’aquí mil anys precisament...
PS Com aquells xarlatans medievals que venien l’elixir de l’eterna joventut...

dimarts, 20 de gener del 2009

Llistes d’escriptors a tenir en compte

Auden, Brodsky, Akhmàtova, Ashbery, Zagajewski, Torga, Sarduy i Mandelxtam.

Tsvetàieva

(extret del número 103 -Octubre 2005- del Qué leer – Miguel Dalmau)



Lobo Antunes, Lidia Jorge, Jorge Amado, Mia Couto, Pepetela, Driss Chraïbi, Kanafani, Ismail Kadare, Germano Almeida, Tournier, Makine, Chamoiseau, Benguerel...

Beckett i Dostoievski

Yourcenar

(recomanacions rebudes com a ingredients pel pastís de cirera)



Franz Blei, Albert Ehrenstein, Georg Heym, Franz Kafka, Else Lasker–Schüler, Carl Sternheim, Georg Trakl, Robert Walser

(extret de L’edició com a gènere literari, pertanyent a La follia que ve de les nimfes, de Roberto Calasso)

dilluns, 19 de gener del 2009

Menja prohibida

Per culpa de llegir a Roberto Calasso arribo a un escriptor alemany de la generació de Kafka que es diu Georg Trakl. Jo el compro com a poeta i el meu llibreter em diu que sona increïblement bé en alemany (per cert, un saludu llibreter!), encara que jo només el llegiré en traducció. M’he llegit la seva biografia, i m’he quedat de pasta de moniato: drogaaddicte, incestuós, covard en temps de guerra... quin figura! Jo sóc molt formaleta, ja ho sabeu. Haig de fer “uix” davant aquest panorama? Arrufo el nas des de la meva decència petit-burgesa? No! Estic més impacient que mai per llegir-lo, com una persona que està a règim davant un pastís de xocolata... Això promet! Trakl, vès que vinc!

diumenge, 18 de gener del 2009

Victòries i derrotes

Ara sentia per la radio la derrota de l’espanyol. Una cosa que em crida l’atenció és l’ènfasi que posen els locutors en que això s’ha de tirar endavant, el to aïrat amb que descriuen les carències de l’equip... em sorprèn perquè... es pot parlar així d’un equip que no sigui el barça? Són l’espanyol, per l’amor de déu, a qui l’importa que perdin o que juguin malament... quin dret tenen a posar-hi tant ènfasi? I en canvi, els locutors s’hi deixen les tripes tal i com fa en Puyal parlant del barça... i ho senten de debò, i amb tot el dret, a més...

Això em fa pensar que animar a un equip o un altre és una cosa ben absurda. El mateix que senten els del barça pel seu equip, que es pensen que són els millors del món i que fora del barça no hi ha res, ho pensen els de l’espanyol del seu equip, i m’imagino que també els del madrid i els de cada equip del globus. És el sentiment primitiu que sent un individu pels colors de la seva tribu. Us recordeu de la cançó de Lennon? “Imagina que no hi ha països...” (imagina que no hi ha tribus, i que les tribus no es fan la guerra les unes a les altres...) Estic segura que molta d’aquesta gent que anima el futbol amb tanta passió és capaç de dir que és la seva cançó preferida. Moltes vegades he dubtat que la gent la conegui de debò, la lletra d’aquesta cançó, o que si la coneixen l’hagin comprès... Ara, dir que és la teva cançó preferida queda tan bé... (No és pas la meva. Crec que és una de les cançons més hipòcrites i desconeixedores de la naturalesa humana que s’hagin escrit...)

Vull dir que la prova de que el món avança és que anem substituïnt les guerres entre tribus d’antany per enfrontaments esportius, el futbol ha canalitzat la violència inherent a les masses, l’instint de les tribus humanes de fer-se la guerra... No, no trauré les tripes al futbol. Hi ha llocs al món on encara es barallen entre tribus, sense partit de futbol. Tant de bo a tots els llocs del món ho tinguessin sublimat així, com ho tenim aquí... En el fons, interessar-se pel futbol no és signe d’incultura, sinó de ser bastant civilitzat.

dimarts, 13 de gener del 2009

Carn informe?

“de la mateixa manera que veiem que les dones totes soles produeixen amàs i trossos de carn informe, però que per a obtenir una generació bona i natural cal prenyar-les amb una altra llavor”

Sobre l’oci
Michel de Montaigne

M’imagino que amb això deu voler dir que les dones tenim regles, i que per convertir la regla en un fruit, hi ha d’intervenir un home... fins aquí molt bé, però... des de quan en la regla d’una dona es produeixen trossos de carn informe? Quantes dones devia haver conegut íntimament, aquest bon home? En què nassos es pensava que consistia, una regla? Suposo que no se l’ha de culpar a ell, sinó a la seva època, en que aquestes coses devien ser molt més tabú del que són ara...

dimarts, 6 de gener del 2009

Propòsits d’any nou

Per què la gent és tan aficionada a fer propòsits d’any nou? Jo crec que és perquè el fet de proposar-te una cosa que voldries complir et dóna una sensació gairebé embriagadora de controlar la teva pròpia vida. De controlar els teus vicis (si vols deixar de fumar), de controlar la teva educació (si et proposes aprendre anglès) o de controlar la teva forma física (si el que et proposes és anar al gimnàs). És evident que, encara que una persona sigui econòmicament independent, o directiu d’una gran empresa (i la majoria no arribem a tant), hi ha moltes coses a la seva vida que no són a les seves mans, facetes enteres que estan a mans del fluir de l’existència, i que són per definició incontrolables; vivim en un món dominat per la incertesa. Fer un propòsit d’any nou, o més d’un, (encara que l’endemà ja no te’n recordis), et dóna la sensació de ser capaç de controlar alguna cosa, com a mínim allò, de ser tu qui mana. És una sensació de poder, encara que el poder sigui només sobre tu mateix, de control sobre la teva pròpia existència i res més; sempre ens pensem que som amos de la nostra vida, però també necessitem constatar-ho, de tan en tan. Fer un propòsit que pensem innocentment que complirem ens produeix una sensació tan gratificant precisament per això.

diumenge, 4 de gener del 2009

Aclariment

El meu llibreter m’ho ha aclarit: es veu que una persona pot perdre fins a vint centímetres entre els 50 i el 90 anys! A més, el cos d’una persona gran perd una gran quantitat d’aigua... Vet aquí perquè els centenaris són tots menuts i prims!

Ara la gran pregunta és: pot una persona grassoneta als 40 convertir-se en una persona centenària menuda i prima?

dissabte, 3 de gener del 2009

Aspiracions centenàries

Sempre he pensat que m’agradaria arribar a centenària. Sí, ja ho sé, una mica més i no arribo ni als 25 ni als 30, i moltes vegades he desitjat no fer-ne més. Però, penso, ja que s’ha de viure “per força”, no seria bonic arribar a complir-ne 100?

Avui he sentit per la radio que s’ha mort l’avia més vella del món, amb 115 anys, i que ara la persona més vella del món és una altra avia amb 114. He vist persones centenàries per la televisió. La majoria són dones... fins aquí molt bé, però... us en heu adonat? La majoria són primes i menudes! I els homes centenaris també són prims i menuts! Conclusió: una persona “apersonada” (com sóc jo), pot arribar a centenària? No, es clar, el més probable és que caigui fulminada d’un atac de cor als 50 per culpa de dur una vida sedentària... I tenint en compte que de la meva parentela no n’hi ha cap que hagi passat dels 85... (això el que no s’ha mort del cor...) Doncs res, poques esperances em queden, d’arribar a centenària, francament...

Això sí, totes aquestes persones centenàries que he vist per la televisió i he sentit parlar m’han semblat d’una candidesa extraordinària... Com si visquessin en un món on res no els ha ferit... Això m’ha impressionat. És la bonhomia un altre requisit, o és que per força et tornes així amb l’edat? No diuen que com més vells ens fem més se'ns afinen els defectes?

En fi, centenària o no, procuraré passar el temps que em quedi el més bé que pugui. Em van fer prometre que no ho tornaria a intentar i no ho vaig voler prometre... Vull dir que mai se sap, és millor no comprometre’s, ni en això... Però si m’ho preguntessin ara, em sembla que donaria una resposta diferent.

divendres, 2 de gener del 2009

Fulls caducs

Quan vaig crear El vol de la reina de la ruda, ho vaig fer per donar sortida a un seguit de textos que parlaven de la meva malaltia, entre ells uns quants en que explicava el significat de l’obra de Kafka per una persona amb mania persecutòria. Amb el temps, però, el blog ha anat canviant de rumb, fins al punt de que del tema que tenia pensat originalment no n’he parlat més, i els textos sobre Kafka s’han volatilitzat. Tenia tres llibretes escrites amb material que volia publicar com a El vol de la reina de la ruda; les vaig cremar. Sí, ja ho sé. Ho sé perfectament...

Les vaig cremar.

No, no me’n penedeixo. Hi ha temes que no estic preparada per tocar, encara. Potser més endavant. Mentrestant, continuaré amb El vol de la reina de la ruda tal i com és ara, parlant una mica de tot i una mica de res en concret, filosofant amb la vida de cada dia i somniant que sóc escriptora... No puc fer res més, de moment. Però aquesta miqueta de cosa que faig ja m’agrada molt. Allò altre era anar a buscar espines...

dijous, 1 de gener del 2009

En Luis Miguel i jo

Em sembla que mai he dit al blog que una vegada vaig ser definida per un internauta com “una fanàtica de Luis Miguel”. Jo no em definiria a mi mateixa com una fanàtica de res, però si que és cert que en Luis Miguel m’agrada molt. Però m’analitzo a mi mateixa, i no em comprenc. Per començar em pregunto què és exactament el que m’agrada d’ell... perquè el que transmet és una il·lusió. Vull dir que aquest home (perquè és un tros d’home) és un faldiller que quan acaba amb una comença amb l’altre, i estic segura que no dóna l’abast, i que, tal i com ho descriuria un masclista, procurant tenir-ne el màxim nombre de satisfetes fa un servei al sector femení de la societat. Fan cua per ell, i ell, com que és tot un mascle, sap complir. Però estic segura que no sap el que és esforçar-se per una relació, que no sap res del sacrifici i el compromís necessaris per tenir una relació duradora. (Bueno, ja sabeu que a mi no em cauen bé els faldillers... I estic totalment en contra que aquest paio m’agradi!) Però en canvi... quan comença a cantar “yo me empiezo a enamorar, no sé tú”, o “o tú o ninguna”, o “tengo todo exepto a ti, y el calor de tus besos”, interpretant tan bé que sembla de debò que sigui constant en l’amor, em cau la baba... Sé que és una il·lusió, un truc que ha après molt i molt bé, que sap fer bé la seva feina, i que amb la mena de vida que porta ell mateix no es pot creure de cap manera el que canta, el que tan bé interpreta. Però em té el cor robat. I a part de la interpretació o de l’instint musical, un altre gran mèrit seu és la traça què té per triar el repertori. Lletres directes als meus més baixos instints, i als de qualsevol dona. S’entrega a cada nova cançó clàssica d’amor com si fos un cast trobador de l’edat mitjana que sospira fa vint anys per la mateixa dama sense ser correspost ( i això evidentment, tractant-se d’ell, és una gran mentida... com s’ho fa per fer-ho tan bé?) No sé. El meu llibreter diu a vegades que les persones volem ser enganyades. Ai, si en seré de totil·la!