diumenge, 30 de novembre del 2008

Tres mestres

Sé que l’altre dia em vaig passar una mica criticant a tres persones conegudes. A més, fent gala del meu esnobisme habitual vaig tenir l’atreviment d’insinuar que no llegien prou. Per compensar-ho una mica, avui parlaré de tres persones que llegeixen prou.

Una és en Xavier Sala-Martín, economista de reconegut prestigi. No només hi entén, d’economia, sinó que a més sap expressar molt bé els conceptes una mica abstractes d’aquesta matèria. Escoltant-lo em quedo amb la sensació que en sé una mica més, d’economia, sensació que sens dubte és irreal, perquè quan un cap és de suro només flota, per més ben explicats que estiguin els conceptes, però sempre em deixa amb la sensació que ha valgut la pena escoltar-ho. Sens dubte un home de moltes lectures, encara que no “humanístiques”, però que com a mínim li han fet profit per batallar amb la vida real, i allò tant bonic de “fer-hi diners”.

Un altre veu de la radio que em fascina és la de l’Oriol Junqueres, historiador. Aquest home no només en sap molt, de tot el que ha passat en el passat, sinó que a més té un sentit de l’humor que jo trobo molt divertit i desmitificador del que és el típic savi avorrit que només et vomita dades històriques. Té un punt de picardia que el fan ideal per escoltar-lo un dia de pluja, i cada cop que el sento m’espanto de les moltes tardes, amb pluja o sense, que deu haver passat ell sol llegint per saber tot això.

Una cosa que comparteixen en Sala-Martín i en Junqueres, apart de ser cadascú un expert en el seu camp, és una comprensió global del que és el món i el que el fa moure, cosa que els permet a tots dos opinar de política d’una manera que deixa en evidencia al polítics. Ells són la prova fefaent que quan un està vertaderament preparat no es dedica a la política (espero que cap d’ells no tingui una carrera política que jo desconegui, però posaria la mà al foc que no). Tinc la sensació que si els nostres dirigents tinguessin una mínima part de la seva visió de les coses, el món aniria molt més bé, per més que de vegades tenen algunes idees que no són precisament les que triomfarien en unes eleccions. Però precisament per això.

Un altre persona que crec que també està molt preparat, però poso a part dels altres dos perquè tracta una matèria diferent, és en Toni Padilla. Es periodista i és una mena d’enciclopèdia en potes de les anècdotes futbolístiques que se sap des del color dels calçotets d’en George Best al cantó de la boca per on fa servir els escuradents en Maradona, i es coneix tots els jugadors de totes les divisions de futbol d’Europa, i no només els noms dels jugadors sinó que sap explicar com juguen. Per no parlar del present, el passat i l’èpica de tots els equips. Jo, que tot això que sap tingui una utilitat més que la de poder explicar sempre l’anècdota més divertida i interessant (que no es poc, de fet), no ho veig clar, però és evident que la seva preparació està molt per sobre del que es un periodista esportiu habitual, i com els altres dos, té una comprensió del fet futbolístic que ja voldria més d’un. Mai l’he sentit parlar de política, però passaria la mà la foc que si analitza igual de bé als polítics com als futbolistes, no en deu parlar sovint.

I fins aquí. Per què no sigui dit que només critico. Aviam si algun dia en un futur puc parlar d’alguna dona que sigui l’equivalent a algun d’aquest tres personatges com a tertuliana radiofònica, però de moment no en conec cap.

Mirar i criticar

Aquest germans bessons són la simetria més exacta que s'ha vist mai passejant per el nostre poble. Si el seu pare fos viu, Déu l'hagi perdonat, els estaria pintant confosos entre els arbres de l'altre costat del parc. Ells han estat sempre una bessonada per ser contemplada d'un tros lluny. El passeig dels bessons des de la casa familiar del carrer de Llevant fins a la plaça, i de la plaça fins a la casa familiar, és un espectacle d'ombres i contrallums, de moviments precisos i passes llargues. Els bessons tenen un caminar lànguid que s'aguanta sobre una estructura òssia, tan robusta com aparentment trencadissa. L'evolució els ha portat fins a una lentitud de moviments esquelètica, precisa i àgil, harmònica des de qualsevol punt de vista.
La gent ha contemplat sovint els germans amb una barreja de compassió i burla, tan injustes, i segurament tan absurdes, l'una com l'altra. Els bessons fan silenci a càmera lenta i deixen un rastre d'aire oscil·lant que desperta la memòria. Fan reviure temps reculats de quan l'aire arribava fins al baixant de plaça pel carrer de la Rambla i s'estenia, com per inèrcia, fins a les hortes.
N'hi ha que diuen, qui sap si delirant, que si els ajuntéssim, encaixarien formant un nou germà encara més alt, més esprimatxat i més delicat. [...] I que hi duri per molt anys. Hi ha comerciants que, veient-los passar, se'ls imaginen lluint les robes dels seus aparadors convertits en homes anunci. Tenen molta tirada els bessons, és veritat, es fan mirar. N'hi ha, també, que xerren de com van pentinats, de les sabates que porten, dels abrics que carreguen a l'hivern, de la veu, de les orelles, de les bosses dels ulls i del nas. La gent fixa la mirada a les cames i no sap que és a les mans on guarden tot el testament de colors que va deixar-los el seu pare.”

Avui, una mica de casualitat, he trobat aquest text sobre dos pintors bessons del meu poble. L’escriu, com no, una persona “típica” del meu poble. Jo escric, però puc dir que ni fent un esforç hauria pogut reproduir tant fidelment l’esperit gilipolles que il·lumina la gent del meu poble quan se’ls posa davant dels nassos una criatura que no comprenen. Artistes? Es fan diners amb això? Aquesta gent són raros, no? L’habitant típic del meu poble arrufa el nas, procurant apartar-se una mica de l’estrany ésser, no fas que la “raresa” s’encomanés, sense oblidar-se del somriure burleta. Aquest text m’omple d’admiració perquè es que ni que me esforces hagués pogut escriure un retrat tant fidel de la limitadíssima mentalitat petit-burgesa de la gent del meu poble. Ells són exactament així, descriuen la gent així, els miren així i els critiquen així... Quantes menes de llençols estens al balcó? No vols dir que us hi gasteu massa, en llençols? Artistes? Pobrets! Aquest text no me l’invento, però, es que ni que me l’hagués inventat hauria pogut trobar una cosa tant exacta que mostres la manera de pensar d’una gent que superficialment potser sí que porten sabates de disseny, però que encara tenen l’interior guarnit amb espardenyes de beta, amb la mentalitat de quan hi havia misèria.

Suposo que es per això que fa molts anys que visc aquí, però no participo de la comunitat. Estic exiliada de tota aquesta pobresa intel·lectual (mirar i criticar) entre les quatre parets de casa meva. No vaig a les seves festes, no compro a les seves botigues, no festejo els seus fadrins. Tot el que faci tufa a persona del meu poble em fa esfumar immediatament. No i no. Puc ser part física d’això, però el meu món no és aquí. No m'agraden aquesta gent.“Vade retro”!

divendres, 21 de novembre del 2008

Res a dir

Fa dies que no escric res. Em sento apàtica i desganada, sembla que el blog ja no em fa tanta il·lusió com abans... però... Però. Sí, hi ha un però. Molts peròs. La sensació de “publicar” continua sent incomparable, i jo hi continuo tan addicte com sempre... però, què dir si no tens res a dir? Doncs no diguis res... Xiuxieja el no-res, i aquesta cosa tan negra...

diumenge, 9 de novembre del 2008

Futbol primitiu en un país primitiu

A les Illes Fidgi, hi ha un equip que rep el patrocini de les institucions d’allà i que ha jugat quatre partits i ha fet 28 gols... ara imagina’t què deu ser pels seus seguidors veure aquest festival a cada partit! Però aquell és un país primitiu, en què el futbol no és competitiu. Això, al nostre país, no passa. No hi ha equips especials que tinguin més diners per gastar en fitxatges que els altres (no, es clar, perquè aquí ben segur que algú es plantejaria d’on surten aquest diners!), els equips no els patrocinen les institucions i tots els equips de la lliga es poden guanyar l’un a l’altre, en un moment donat, perquè tenen pressupostos equiparables... Que primitius que són aquest de les Illes Fidgi i que avançats que estem nosaltres, oi?

dissabte, 8 de novembre del 2008

Reflexions de dissabte desvagat

Llegeixo a Saragatona que, per transmetre els missatges que componen la comunicació, el més important és el llenguatge corporal. I m’adono que això que jo faig, comunicar-me amb els altres a través de la lectura i l’escriptura, és, de fet, una manera molt imperfecte de comunicar-se, perquè em perdo el to de veu, em perdo la gestualitat... Segurament per això m’he equivocat més d’una vegada pensant que eren amics meus persones que en realitat no ho eren... És evident que si ja m’equivoco en la vida “real”, pensar que per Internet ho encertaré més és una completa utopia. Nota mental: recordar que el que escriu una persona és un subconjunt d’aquella persona, que el defineix inequívocament (si el text és bo) i aquella persona només pot generar aquell subconjunt i no un altre, però només és una part de tot el conjunt que és la persona, que està composta de més elements, elements que, fins i tot veient-la fer gestos, potser no seriem capaços de calibrar. Dickens va dir que cada persona està feta d’un material que constitueix un profund misteri pels altres... Pot ser que una escriptura ens sembli clara i neta com un paisatge de primavera, però ben segur que qui escriu té racons obscurs que, amb l’escriptura, pot controlar de no comunicar, però que si ens tanquessin amb ella en una habitació durant tres dies, en quedaríem ben assabentats... No sé perquè m’estimo més la comunicació escrita que la que es duu a terme amb la gestualitat del cos... Crec que és una manera de defensar-me, de mantenir a ratlla un món exterior moltes vegades hostil. Amb la gestualitat només aconsegueixes adonar-te de coses que no t’agraden i que no moltes vegades no pots assumir... M’estimo més la comunicació escrita, m’estimo més restar amagada de les agressions del món, encara que siguin agressions només mentals. I pot semblar que sóc molt transparent, que em buido a cada post i que jo sóc completament allò que escric... però no veieu la meva mirada insegura, no sabeu el to de veu amb que pronunciaria el que escric (tot i que jo sempre he pensat que si el text és bo, el to de veu s’ha de poder deduir), no em veieu moure les mans com un molinet, ajupir l’esquena, posar un peu rera l’altre de gairell quan camino i se m’acudeixen els posts... per sort meva, es clar. Tampoc sou dins el meu cap per veure les meves paranoies. Però, si la comunicació fos completa i si no hi hagués aquest filtre... us interessaríeu-ho més per mi? Més aviat crec que aprofitaríeu la primer oportunitat que se us donés per fugir corrents! Doncs així, no és una gran cosa que tingui la possibilitat de mostrar-me només en subconjunt?
(Això de quedar-se tancat en una habitació tres dies amb algú em sembla que ho he tret d’un acudit que m’explicava un company de classe de l’institut sobre la legió: és veu que la legió, com a “prova iniciàtica” et tanquen tres dies en una caseta amb una cabra... i al final, és clar, ha de ser o tu o la cabra...)

Em dono permís per escriure

Darrerament, he anat a unes conferències on el conferenciant sosté amb tota la seva bona fe que no s’hauria d’escriure. Pensa que, en segles passats, quan encara no estava escrit tot, es podia realment escriure, un escriptor amb talent podia aportar el seu granet de sorra, perquè tot estava per fer. Però que, després que hagin escrit tots els clàssics que han escrit durant totes les èpoques de la humanitat, escriure més no té cap sentit, que l’aportació que podrà fer un escriptor qualsevol és irrisòria, que mai podrà està a l’altura de la riquesa de la tradició, i que, siguen així, no val la pena fer el ridícul balbucejant paraules vanes que ningú recordarà.

Què us sembla? És una bona raó per deixar d’escriure, no? Com que no puc ser un clàssic, no em sembla que tingui dret a escriure... Perquè, una persona qualsevol, té dret a escriure encara que ni per educació ni per mitjans pugui ser un clàssic?

És evident que si fos una mica més vulnerable del que sóc, aquest bon home ja m’hauria convençut perquè deixés d’escriure. Però, com em va dir darrerament el meu llibreter, sóc “cerril”, és a dir, tossuda fins al moll de l’ós, i escriuré, sí escriuré, encara que no pugui ser un clàssic, encara que no ho llegeixi ningú, encara que les meves paraules vanes se les emporti el vent... Reclamo el meu dret a escriure siguen una escriptora dolenta, què carai aquí. Perquè les paraules, cuinades a foc lent, amassades amb cura, preparades amb l’alquímia de l’instint, tenen un sabor incomparable... tenen el sabor de la glòria, i això qualsevol que escrigui (malgrat no ser un clàssic), ho sap perfectament. I sap que, encara que sigui un sentiment purament imaginari, no es pot deixar així com així...

diumenge, 2 de novembre del 2008

Tímida contricció

Un comentari d’un lector em fa reflexionar: és sobre això que faig de vegades d’exposar els defectes dels altres al blog com si fossin una peça de caça esquarterada que giravolta sobre les brases. Diu aquesta persona que no vol ser amic meu precisament perquè faig això, i no vol veure un bon dia els seus defectes “exposats” al meu blog. El cas és que jo no crec que exposi els defectes dels meus amics al blog, principalment perquè en tinc molt pocs, d'amics, però en fi, si ell ho diu... potser sí en alguna ocasió ho he fet... El que es clar que amb la gent distant: escriptors, famosos, gent que observo pel carrer... no tinc pietat. Això sí que ho haig de reconèixer i tampoc m’agrada gaire tenir com a tema les crítiques als altres. Però, què és un escriptor sinó una persona que observa la realitat i la passa pel seu sedàs? I si això inclou dir coses “políticament incorrectes” i que no agradarien a l’al·ludit... No és el que jo veig que fan la gent que no escriuen, normalment, criticar-se els uns als altres quan la persona a qui critiquen no les sent? Criticar-me a mi! Com a persona que sempre ha estat molt criticada per la sana “gent normal” que no tenen cap malaltia em sembla que no cometo cap delicte criticant una mica jo també... En tot cas, tinc la sensació que no ho faig amb mala llet, tot i que ves a saber el que sembla... Em sap molt greu si amb això “he pecat” de xafardera i llengua llarga… Es clar que a mi m’agradaria molt més ser intel·lectual i parlar a cada post de Cervantes... però em sembla que no arribo pas a tant...