diumenge, 31 de maig del 2009

A l’aguait

Me’n recordo que quan buscava feina em vaig veure obligada a omplir molts tests psicotècnics. M’havien dit que el que busquen en un psicotècnic és que reflecteixi “la normalitat”, una cosa que jo, amb la meva malaltia mental, us podeu imaginar que tenia molta por de no saber reflectir. Malgrat això, tots els psicotècnics per feines de merda (evidentment no parlo de càrrecs directius) acostumen a ser el mateix amb lleugeres variacions. Són tan el mateix que vaig aprendre a fer-lo per reflectir “normalitat”, i com a mínim aquesta etapa de la selecció sempre la vaig passar. No sé si és que tothom la passa o què, però un cop l’has fet més de cinc vegades, ja veus per on van els trets, què és el que volen que contestis, i francament, mai no hi he sabut veure el valor de contestar allò concretament, més que la demostrar que seràs una persona amb poques idees pròpies que sabrà obeir. Cosa que, potser, és més important del que a mi em sembla a l’hora que et donin una feina de merda... Per exemple, sempre et pregunten: “li agrada treballar en equip?”. En realitat volen dir: “li agrada treballar sota les ordres d’una altra persona sense queixar-se?”, perquè, malgrat que sempre et pregunten si t’agrada treballar en equip, jo mai he tingut cap feina en la que realment es treballés en equip; sempre hi algú que mana, i tu, com a bon pringat, obeeixes. I això no és treballar en equip, per més que diguin. Es clar que m’agrada treballar en equip, però mai no es treballa en equip, sempre es treballa sota les ordres “d’algú que pensa”, i que mai et consulta per res; però ells insisteixen en seguir preguntant si t’agrada treballar en equip. Al principi del test sempre hi havia una pregunta que em feia molta gràcia, l’enunciat de la qual deia: “sempre estic a l’aguait dels intents de propaganda en els mitjans de comunicació”. Evidentment, si contestes que sí, és a dir, que sempre estàs a l’aguait dels intents de propaganda en els mitjans de comunicació, es pensaran que ets un friki i un paranoic. Has de contestar que tu, com a bona ovella normal, no t’adones dels “intents de propaganda”. Recordo un dia al Versió Rac 1 que hi va anar el presentador del programa de bricolatge Bricomanía. Innocentment, els locutors li van dir que els agradaria veure’l en les "pífies”, que els agradaria veure les escenes en que fa coses malament i no se’n surt, perquè ells a casa la majoria de vegades no se’n surten de fer les coses tal i com diu ell que s’han de fer, però com que al programa tot li surt sempre tan bé! Innocents! Per què un programa com Bricomanía no té la secció “pífies” en que el presentador es clava el martell al peu? Doncs perquè aquest programa és un absolut vehicle de propaganda per els fabricants de tota mena d’eines de bricolatge, i el que els interessa a aquest anunciants és mostrar que fent servir les seves eines tot surt bé a la primera, és a dir, que fent servir aquestes eines no hi haurà "pífies”. Però, us penseu que el presentador ho va confessar, això? I ca! Potser ni tant sols s'ho ha plantejat! És evident que no seria gaire bona propaganda per la serra de vogir que ens volen endossar que la “vogida” no sortís a la primera... Però, jo, que m’he adonat d’aquest “intent de propaganda” en un lloc on ni tan sols els que treballen a la radio ho diuen... sóc friki i paranoica per això? Doncs potser sí. No fa de bona ovella. Un altre exemple: estic cansada de sentir que el barça paga per dur el nom d’Unicef a la samarreta. Oh, que bo que és el barça que renuncia a guanyar diners per aquest concepte... Com es preocupa per les criatures del món! És que ningú s’ha adonat que les camisetes del barça les patrocina Nike? I no és veritat que Nike – no sé si justificadament o no- té fama d’explotar nens als països asiàtics? Ara em diran que a Nike no l’interessa tenir el seu nom associat al d’Unicef... El barça potser és altruista respecte Unicef, però us asseguro que Nike això ho paga religiosament al Barça. Però es clar, fa molt temps que escolto la radio i no he sentit mai a ningú que ho digués, això... Sóc friki i paranoica per pensar-ho? Potser sí. No fa de bona ovella. El que hauria de fer coma bona ciutadana d’aquest món consumista seria comprar-me una camiseta del barça i deixar-me de mandagues... i comprar aquesta serra de vogir amb la que mai t’enganxes els dits, també, es clar.

dissabte, 30 de maig del 2009

Arriscar-se

«A mi juicio, el escritor se asemeja realmente a ese atracador que proyecta un robo a costa de indecibles esfuerzos, que durante una noche, en una soledad fatal, fuerza una caja fuerte, sin saber cuánto dinero ni cuántas joyas encontrarà. Sin saber cuál será su botín, arriesga veinte años de cárcel o la deportación y la colonia penitenciaria. Con cada nuevo trabajo, los escritores y poetas arriesgan, a mi parecer, todo lo que han escrito hasta entonces. Es el riesgo de encontrar la caja vacía, de ser sorprendido, de perder los beneficios de todos los robos anteriores. Sin duda, el autor se caracteriza por el hecho de ser quien es, con su estilo, con su filigrana que lo distingue de los demás, con su sello de maestro. Pero la auténtica prueba comienza cuando los otros, los lectores y los críticos, le otorgan ese sello. Entonces, el escribir no siempre significa “no tener otra alternativa”; a veces, puede convertirse en una mera rutina, en una rutina con el sello de maestro, desde luego. Para el atracado experto y para el boxeador experto, cada nuevo atraco, cada nuevo combate es más duro y peligroso que el anterior, pues la inocencia ha desaparecido y su lugar ha sido ocupado por el saber. Lo mismo debería sucederle al escritor, y puedo asegurar que para muchos, en efecto, es así, aunque cuelgue en la biblioteca el diploma de maestría con el sello del gremio. Un artista tiene muchas posibilidades, sólo una le ha sido negada: retirarse, jubilarse. Desconoce el concepto de hora de cierre, aunque sea un gran concepto, un concepto humano, digno de envidia, a no ser que “ya no tenga qué decir”, para siempre o por un período limitado, y decidiera aceptar este hecho como irreversible. Entonces dejaría de ser artista. Es algo que en mí no tiene cabida. Leí una vez, en una reseña cuyo autor he olvidado, que una mujer no puede quedar un poco embarazada; a mi juicio, tampoco se puede ser un poco artista, sea cual fuere la profesión que uno ejerza.

“No tener otra alternativa” es una frase altisonante, pero no he encontrado mejor respuesta a la pregunta de por qué escribo. El arte es una de las pocas posibilidades de vivir y de mantenerse vivo, tanto para aquel que lo ejerce, como para aquel que lo recibe. Nacer y morir, y todo ocurre entre estos dos extremos, no pueden convertirse en rutina; tampoco el arte lo puede. Sin duda, existen personas que llevan una vida rutinaria. Hay artistas, maestros, que se han convertido en meros rutinarios; sin confesarlo a los otros ni a sí mismos, han dejado de ser artistas. No es haciendo algo mal como uno deja de ser artista; uno deja de serlo cuando comienza a temer los riesgos.»


El riesgo de la literatura, 1956
Más allá de la literatura
Heinrich Böll

divendres, 29 de maig del 2009

Unes gotetes de cinisme per esmorzar

Mai no he estat a Nord Amèrica, però sé que allà la gent tracta quotidianament amb armes. També sé que els nord americans per regla general respecten escrupolosament els límits de velocitat establerts per la llei a la carretera. Us recordeu de A cor obert? allà tots els qui entraven a urgències ho feien amb una ferida per arma de foc... Visc a Europa i sé que aquí no tenim a casa un armariet per les armes ni l’ensenyem als convidats. També sé que aquí deixem anar la nostra agressivitat a la carretera; els hospitals d’aquí només fan que atendre gent que s’hi ha deixat les costelles... Això, ja sé que és, probablement, una llegenda urbana, una generalització sense sentit, perquè no conec prou bé les estadístiques, i també sé perfectament que hi ha excessos de velocitat a Nord Amèrica i gent que té armes aquí. Però se m’acudeix que l’agressivitat és una cosa humana i que cada poble té la seva particular manera d’expressar-la. I, podríem dir, encara que això sembli una contradicció, que hi ha maneres més civilitzades d’expressar l’agressivitat que d’altres. I que potser, si aquí tinguéssim armes, i la gent és desfogués amb això, no correríem tant a la carretera. Gran solució al problema dels accidents de trànsit, no trobeu?

Capa de fingiment

Avui m’he adonat d’una cosa que no m’ha agradat gaire. Jo sempre havia pensat que els que es tenyeixen afegeixen una capa de fingiment a la seva personalitat, que no es mostren tal i com són en realitat. Sobretot els homes grans tenyits no m’agraden gens. Això de la capa de fingiment també ho pensava de les dones que es fan la permanent: els rissos són una mentida! Per no parlar de la gent que es pinta la cara amb maquillatge... Però, ves per on, m’he adonat que jo, per tenir els cabells llisos, faig servir un xampú amb “efecte gloss”. Això vol dir que molls els cabells s’encartonen, i quan es pentinen són perfectament llisos... (Com diu la propaganda, és “tecnologia pels teus cabells...”) Se m’ha acudit que això també és un afait! Allò que jo tan detesto... Jo també faig trampes, jo també afegeixo una capa de fingiment a la meva imatge! Els meus cabells no són ni llisos ni arrissats, estan en terra de ningú, però tiren més a llisos que a arrissats, i si faig servir aquest producte ningú s’adona que el llis no és natural; però els meus cabells no són de tan perfectament llisos com sembla amb aquest xampú... Estic horroritzada d’haver descobert això de mi mateixa... jo que voldria ser natural i simple com una margarida! I mira!

Però també m’adono que, moltes vegades, més que una capa de fingiment, aquests afaits són una capa de protecció contra les hostilitats del món... I això, perquè no, modifica la meva intransigència cap a la gent que es tenyeix, es fa la permanent o es maquilla. Comprenc que de vegades aquesta capa de fingiment, aquesta capa de protecció, pot ser una necessitat de l’esperit. Sempre he estat molt intransigent amb la gent que menteix, però potser s’ha de tenir en compte què els fa mentir, quina por.

dijous, 28 de maig del 2009

Ho dic seriosament...

Vull cardar amb en Guardiola!

dilluns, 25 de maig del 2009

Vida blocaire

Per parlar dels temes relacionats amb el blog, fa poc vaig crear la categoria vida blocaire. La vaig anomenar així perquè m’encanta la paraula “blocaire”. Pel blog en castellà, però, la traducció lògica seria “vida bloguera”, i no m’agrada gens la paraula “bloguera”, sembla un insult tret d’una telenovel·la sud-americana. Per tant, pel blog en castellà la cosa ha quedat en vida internáuta...

diumenge, 24 de maig del 2009

Escenificació

Fa uns cinc o sis anys, jo era una gran aficionada a la Fórmula 1. A casa meva no interessava a ningú més i tenia tot el sofà per mi. Llavors, van arribar l’Alonso i la xerinola familiar i va deixar d’agradar-me. Jo vaig viure tots els darrers campionats d’en Schumi. En Schumacher sempre guanyava, però de vegades, el seu segon el deixava passar. Tinc fresca a la memòria la imatge d’en Schumacher alçant la mà del seu segon un cop al podi, després que aquest li hagués cedit el primer lloc. Van dir que eren les ordres d’equip, es a dir, que havia estat l’equip qui li havia fet cedir la victòria. En veure en Schumacher alçant-li el braç, vaig pensar que ell personalment no estava d’acord amb aquestes ordres d’equip, amb aquesta trampa perquè ell guanyés, però que estava obligat a acceptar-ho. Però, al cap d’un temps, quan l’Alonso va tenir problemes amb el seu company d’equip, van revelar que en Schumi tenia signat un contracte en el que exigia ser sempre el primer del seu equip: es a dir, que tenia un contracte segons el que el seu company d’equip sempre li cediria la preferència. (L’Alonso, que només va mirar els calés quan va firmar, és evident que va badar en no demanar el mateix.) Es a dir, que en Schumaker, quan alçava la mà del seu segon que l’havia deixat passar, no estava protestant contra unes ordres d’equip amb les que no estava d’acord, ja que era ell mateix qui exigia allò per contracte: el que estava fent era fer l’hipòcrita! Quina barra. Però, és així com s’ha de ser: en un món tan competitiu, allò és la llei de la selva i és aquesta mena de gent la que triomfa; la que, per damunt de tot, mira pels seus propis interessos. No diré que el que va fer en Schumacher estigui malament: no ho està. Només que quan vaig veure que alçava el braç al seu company em vaig pensar que les coses eren d’una manera i en realitat eren d’una altra molt diferent...

dissabte, 23 de maig del 2009

Paleta

Abans escrivia els posts a mà, i els passava en net a l’ordinador. El fet de fer molts esborranys produïa uns textos bastant depurats. Ara, però, se m’acudeix un post, i em llanço directament sobre el teclat. També faig esborranys, però un mata l’altre: més que esborranys són llegides. Podria simplificar i dir que he acabat fent-t’ho així per mandra, però puc crear una resposta alternativa i quedar molt més bé. No és ben bé mandra: és una necessitat de immediatesa, “d’acció” que l’escriptura a mà no me proporciona, perquè requereix més passos i molta més paciència; amb el temps, l’escriptura a mà s’ha convertit en una resistència que he de vèncer. Però, la raó principal és que, si bé l’escriptura a mà va bé per polir detalls, l’acabat de les frases, l’escriptura directa al processador de textos permet “veure” l’estructura del text. D’un cop d’ull la pots capir, perquè sempre són textos curts. És una manera de treballar que potser no poleix tan els detalls, però gràcies a la que t’adones amb més seguretat d’on s’han d’acabar els paràgrafs i on has de posar els punts i coma. Cosa que mai faig bé en l’escriptura a mà, i que als primers post que vaig publicar ja es nota que balla; quan escric a mà el text se’m presenta més aviat com una massa informe i indiferenciada, i és a copia d’esborranys que el vaig desbrossant; el processador de textos permet desbrossar directament. El processador de textos és una gran eina, i tant si es combina amb l’escriptura a mà com si no, una eina poderosa que em permet donar forma que vull expressar amb els matisos que a mi m’agraden. L’equivalent seria la superfície on barreja els colors el pintor.

divendres, 22 de maig del 2009

La cançó de la Gran Muralla

No n’hi ha prou amb sentir-se escollit. També cal sentir-se estimat. Humanament estimat.

dimecres, 20 de maig del 2009

L’invent del segle

Una cosa que no he dit mai i que també agraeixo enormement al blog és que m’hagi retirat de pertànyer a la categoria dels pesats que assetgen familiars, amics, coneguts i saludats perquè aquest es llegeixin el que ells, com a bons pesats, han escrit, i que frisen per ensenyar a tothom. Des que tinc la possibilitat de publicar el blog, no he tingut la necessitat d’empipar a ningú més. I això, vulguis o no, és un descans i un alliberament, perquè no és agradable abusar de la paciència de ningú, i tothom té moltes coses per fer i poques opinions literàries a donar. Ara, si algú ho vol llegir sap que tinc el blog i ho pot fer. I, si no ho vol llegir, no passa res, perquè estic segura que algú altre s’ho llegirà. I, el més important: sempre hi haurà algú de bona fe a qui li agradi el que escric. Ja sé que hi pot haver gent que se’n rigui, o que no li agradi, o que no l’interessi. Això ho sé. Però, tenint-t’ho publicat, sempre hi ha la possibilitat que arribi a algú, i el més important, no l’has de perseguir perquè s’ho llegeixi. S’ho llegirà perquè voldrà, no perquè sigui amic teu o perquè no sàpiga com treure-se’t de sobre. Crec que això dels blog realment és un avanç, perquè ja no calen els “amics de l’escriptor” que llegeixen el que escrius, sinó que pots separar entre gent que et llegeix i gent que encara que no et llegeixi són amics teus. Em direu: una persona que et coneix et pot donar la seva opinió sincera, la seva crítica, en canvi un lector internàuta qualsevol no et dóna la seva opinió: m’he adonat que la opinió que et poden donar els altres cara a cara tampoc està lliure de condicionants. Tan parcial i limitada és la opinió d’algú a qui coneixes com la d’algú a qui no veus la cara; es poden atrevir tant poc a dir-te les veritats que necessites tan uns com els altres; de gent que sàpiga realment fer crítiques útils n’hi continua havent molt poca. El que m’interessa de debò és que s’ho llegeixin, tenir audiència (encara que sigui una audiència limitada), algú a qui les meves paraules m’arribin. I el blog és això, és la possibilitat que la gent es llegeixi de bon grat el que escric, sense obligacions, sense fer-ho per quedar bé, i també m’estalvia de veure la rialleta de burla que se’ls pinta a la cara a algunes persones de vegades amb segons què escric. N’estic fermament convençuda, el blog és un gran avanç... Gràcies blog!

dimarts, 19 de maig del 2009

Dao de butxaca

"Prou problemes tinc a pensar i entendre què penso jo, com per pensar què pensen els altres..."

Carles Reixach
(ai, si jo pogués ser així!)

dilluns, 18 de maig del 2009

Eines per al benestar emocional

Avui, una lectora del blog (gràcies) m’ha posat a l’aguait de la Janet Frame, escriptora neozelandesa que també va estar tancada al manicomi a la seva joventut. (Psiquiàtric en el meu cas, absolutament manicomi en el seu, i la diferencia només la fa l’època.) Pel que he llegit, sembla que Janet Frame va tenir una vida molt dura, molt més dura que la meva en l’aspecte físic, si ve m’he adonat que en l’aspecte mental els nostres patiments han pogut ser equiparables. Pel que he pogut entendre sense haver-la llegit mai, a ella també la feria el contacte amb les persones, ella tampoc encaixava en la conspícua definició de “normal”. Se’ns dubte llegiré els seus llibres!

Per què l’escriptura acostuma a ser una sortida natural per persones d’aquestes característiques és una cosa a la que potser hi hauria de dedicar una reflexió profunda algú amb estudis, tot i que en el fons em sembla molt lògic: una eina com l’escriptura, que permet al jo expressar-se sembla feta expressament per reconciliar la fragilitat de l’experiència personal amb les arestes cantelludes d’un món que és més aviat una lluita.

Pel que observo de la meva pròpia escriptura, me’n surto més bé de la reflexió sobre les coses que no pas d’explicar les coses en si mateixes. Rememoro la meva vida i hi ha moltes coses de les que, simplement, no puc ni vull parlar. En canvi, em passaria hores donant voltes a les seves conseqüències, acolorint els detalls. Però m’adono que, més que habilitat per explicar detalls, el que necessito és un esquema, una estructura que pugui encabir la meva vida (que, de fet, no és res de l’altre món), i sobretot, les meves reflexions sobre aquesta vida, una estructura que em permeti explicar tot el que he après vivint. Perquè les persones, malgrat que siguem l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, aprenem, i jo he après a cada ensopegada.

M’adono que comença a haver-hi gent de la meva edat (o fins i tot, una mica més joves) que es lamenten del pas del temps, i sobretot, de la pèrdua de la bellesa que comporta la joventut que intrínsecament l’acompanya. Estan equivocats. El pas del temps és una benedicció. Arriba un punt en que ja m’he encallat amb tot el que em podia encallar, i he fet el conseqüent aprenentatge: s’anomena experiència, i és absolutament cert que és un grau. No en va diuen que el dimoni sap més per vell que per dimoni. I són molts els que voldrien tornar a la seva joventut, però sabent el que saben ara! Malgrat això, ben segur que qualsevol jove en la flor de l’edat (o no tan jove) em podria replicar que de què serveix saber coses, si el teu cos ja no t’acompanya. Per exemple, de què serveix a segons quina edat saber moltes coses sobre el sexe si ja no tens atractiu per aconseguir algú amb qui practicar-lo. Sembla que el valor de la joventut i de la bellesa rau en l’oportunitat que dóna d’aconseguir bons claus. Però, precisament, si l’experiència serveix per alguna cosa és per adonar-te que, encara que sembli mentida, el món no s’acaba en els bons claus. I també serveix per, si se’n pot aconseguir algun, fruir-lo més, tal i com s’aprèn a fruir de l’amor i de les coses realment importants de la vida, que no són ser un objecte sexual, o tenir un objecte sexual, contràriament al que pugui semblar mirant la tele.

Si estic contenta de fer-me vella és perquè, amb el pas del temps, he après moltes coses sobre el món i sobre la gent, coses que poden fer que, en el futur, el patiment no sigui tan intents com en el passat. Ara ja no pateixo tan com el que vaig patir quan era adolescent. Les inseguretats de la joventut poden ser un dolorós calvari, per més sex-appeal que es tingui. Quan ets més gran ets més lletja, però t’estimes molt més a tu mateixa. Per això sol, per la disminució del patiment, ja val a la pena fer-se vella. Bàsicament la meva vida ha estat això: un acumular eines per enfrontar-me al patiment. (D’aquí que sempre hagi col·leccionat llibres, una de les poques coses que no em fa patir.) Una d’aquestes eines per enfrontar-me al patiment és l’escriptura. Una altra és l’aïllament. Són eines complementaries, de fet. Una tercera eina per enfrontar-se al patiment, que també complementa les altres, és potser la d’ús més difícil, la que pot actuar més sovint com a arma de doble tall: és la sinceritat. (Tan en l’escriptura com en la vida.) I crec, que ben conjuminades, aquestes eines poden servir per a alguna cosa, per convertir el dolor en quelcom no dolorós, per fer comestible el trist ranxo que és de vegades la vida, per continuar vivint amb ganes, i no només com a una imposició de l’existència. Escriptura, aïllament, sinceritat. Aquesta sóc jo, aquesta és la meva manera d’estar viva.

divendres, 15 de maig del 2009

El reflex de l’ase

Moltes vegades llegeixo o sento als mitjans de comunicació crítiques a la televisió. Que si és infecte, que si ens tracta com si fóssim subnormals, que si no es pot arribar a mirar... El que mai no diuen és que... ningú està obligat a mirar la televisió! Es pot apagar! Quin sentit té constatar que la tele ens aborrega, però continuar mirant-la? Perquè les crítiques a la tele no venen de gent que no la mira, venen de gent que la mira! (Jo, per exemple, que no la miro, mai critico la tele...) I la miren malgrat tots aquest suposats defectes que té la tele! Que trobes que el que fan per la tele és denigrant? Qui t’obliga a mirar-ho? Perquè aquest programes són els que tenen més audiència: a tots els qui miren l’escombraria que fan per la tele ningú els obliga a mirar-ho, ho miren perquè volen, perquè els agrada. Si la humanitat en el seu conjunt és una escombraria no ens ha d’estranyar que la tele ens reflecteixi com una escombraria. Els nostres invents ens reflecteixen; si en un mirall si mira un ase no pot tornar la imatge d'un apòstol. És més, molta gent està preocupada perquè el jovent, amb l’auge de la xarxa, es dedica a navegar per internet i no mira la tele... què serà de la nostra societat tal i com la coneixem si no mirem la tele? Anem cap a l’autodestrucció!

Jo no vull predicar res, però m’agradaria que, abans de posar-se a criticar la tele, la gent penses... estic obligat a mirar-la? No? Ho faig? Sí? Doncs de què nassos em queixo!

dijous, 14 de maig del 2009

Horror vacui

_ Bueno, què expliques?
_ Ja veus, anar fent...
_ Una altra vegada escoltant cançons romàntiques al youtube...
_ Sí, mira...
_ I en què penses quan escoltes això?
_ Per començar, en com m’agradaria poder cantar, afinant! Cantar així, a ple pulmó, em fa l’efecte que ha de ser una mica com volar...
_ Hi ha altres coses que proporcionen sensació d’ingravidesa, i no cal saber afinar per practicar-les...
_ Ja comencem... de moment em conformo amb somniar que canto cançons romàntiques...
_ No serà per manca d’ofertes...
_ No, per això no serà... però no queda massa bé dir-ho, oi? Em sembla que val més ser discreta en aquest aspecte...vull dir que tampoc és mèrit meu, una cosa que m’hagi guanyat com es guanya el respecte o com es conquereix la llibertat...
_ La llibertat és conquereix... és bonic això... d’on ho has tret?
_ El que no diu la frase és que l’has de conquerir a costa de tu mateixa, renunciant...
_ Ui, no ens posem transcendentals, que ens coneixem...
_ No em coneixes tant com et penses...
_ Ets tu que no et coneixes a tu mateixa tant com et penses...
_ En el fons, tots som uns il·lustres desconeguts per nosaltres mateixos, encara que passem molt temps sols... Quanta estona dediquem a estar amb nosaltres mateixos, a tenir temps per ser? Recordes a en Joel Fleshmman? En un capítol se n’anava a viure amb els caçadors de llúdrigues que vivien entre el gel i deia que allí s’havia trobat realment a si mateix... però allò era una mica irreal, perquè vivint entre aquella gent per força havia de gastar tanta energia només per assegurar-se el menjar (quatre peixos a la brasa), que realment no sé quan tenia temps per “ser” tal y com ell deia... No podia tenir temps per estar realment sol amb si mateix sense fer res, només pensant, cosa que jo sí que puc fer a casa còmodament...
_ Però això, quedar-se sol amb un mateix, fa una mica de por, oi?
_ La Jill, la blocaire que va amb bici per Alaska, també parla d’això quan, anant en bicicleta, arriba al límit de l’esforç... diu que trobar-se en aquesta situació li va bé per adonar-se de què és important a la seva vida, per posar a part els pensaments subsidiaris... és una mica com quedar-se assegut pensant, només que ella no es pot estar quieta, i arriba al mateix estat després de molt d’esforç, amb les endorfines al màxim... com aquesta gent que va a córrer... Evidentment, asseguda a casa no se’m posa en marxa cap endorfina... i segons com, els pensaments pesen una mica. Suposo que és d’això del que té por la gent a l’hora de quedar-se sols amb si mateixos.
_ Nothern Exposure, Up in Alaska... potser realment, el que necessitaries seria anar-te'n a viure a Alaska...
_ Tenir temps per estar sola també ho puc fer aquí. Què hi ha a Alaska? Grans espais sense gent? No puc dir que no soni temptador, però em fa l’efecte que allà la vida és molt primitiva, que s’ha de lluitar per sobreviure en el sentit més elemental del terme... Em sembla que jo no me’n sortiria, si ja no me’n surto ni aquí. Per començar, allà al vida es fa l’aire lliure, i a mi m’agrada estar-me a casa...
_ Però això és perquè si surts trobes gent, i allà no hi trobaries ningú... només algun altre empanat com tu...
_ Ves a saber, llavors potser tindria por d’estar físicament sola... “horror vacui”, s'anomena, oi? No, m’estimo més que Alaska continuï sent un somni... a més, segur que allí no hi fa tan bon temps com aquí...

dimecres, 13 de maig del 2009

La Golem

A mi és molt fàcil estimar-me perquè sóc molt obedient. M’adono que tota la meva vida he canviat obediència per amor. Però ara, a bones hores, m’adono que l’amor que s’obté a canvi d’obeir no és amor de primera llei. I també m’adono que ja és massa tard per intentar descobrir com s’ha d’obtenir l’amor, sinó és obeint. Han intentat explicar-me que l’amor es canvia per amor, però no he aconseguit que m’expliquin com es pot estimar sense haver d'obeir.

dimarts, 12 de maig del 2009

Observació i vivència

M’adono que en un dels textos del començament del blog, vaig escriure “si va passar o no de debò, m’interessa ben poc”. Venia a dir que, a l’hora de llegir, el que és important és que la ficció estigui ben construïda, i que, tingui una base real o no, ha de “colar”. Però la frase sembla pressuposar que es pot construir bona ficció a partir d’una base allunyada del que és la veritat. I amb el temps m’he adonat que això no passa: en tota bona ficció hi ha d’haver una base molt ferma en la “realitat” tal i com la viu o l’ha viscut l’autor. Que, perquè “coli”, ha de colar per l’autor. Llavors, és clar, aquesta base ha d’estar amanida: això ja dependrà de l’habilitat de cadascú, però la base en el món real de la persona que escriu hi ha de ser.

Un dels problemes que tenia quan vaig començar a escriure (quin problema, també!) és que tenia por que la gent es penses que el que m’inventava com a ficció (la meva imaginació sempre ha estat truculenta) ho havia viscut realment, i m’ho retraiessin. Però amb el temps, m’he adonat que no puc defensar com a meves les ficcions que no he “viscut” realment (i que eren dolentes precisament perquè no les havia viscut), que els meus esforços per tirar per aquest camí, el camí de la invenció sense solta ni volta d’arguments allunyats de la meva veritat, no va enlloc. Això, aquesta dependència del que en pensarà l’altra gent de mi a partir del que escric, de com em jutjaran, sé que és un símptoma d’immaduresa per part meva, però posats a ser disseccionada per les meves ficcions, m’estimo més que aquestes tinguin una base de veritat, i o haver d’anar dient allò tan estúpid de “sóc novel·lista, m’ho invento” com a justificació que he vist aflorar als llavis de més d’un... Tampoc és que hagi escrit moltes ficcions des d’aquest nou punt de vista, però les que he escrit m’han satisfet més que les que havia escrit abans, i crec que adonar-me de la necessitat d’aquest component de veritat és fer un pas en el bon camí. Com quan vaig començar a escriure, el problema no és en el que es diu, sinó en com es diu, com s’amaneix... i que una bona història és una història ben escrita.

Quan vaig començar en això d’Internet, vaig passar un temps en que em vaig fixar en una mena de fòrum on els participants jugaven a crear cada mes un relat curt que es comentaven entre ells, sempre fent-se grans elogis els uns als altres, a partir d’un argument truculent. Aquells relats eren dolentíssims, però em vaig adonar que fins que no sabés perquè aquells relats eren dolentíssims i els relats que llegia als llibres que tenia per casa eren bons, fins que no descobrís per mi mateixa la raó, no sabria realment res sobre el que jo mateixa escrivia. Qui em deia que el jo escrivia no era com aquells relats? On era la diferencia entre aquells relats i els relats publicats? Hi vaig reflexionar i hi ha diverses explicacions, però la principal és que es notava que en la majoria de relats la persona que escrivia no havia viscut de debò el que estava explicant, és a dir, que “s’ho inventava”... i no colava. I em vaig adonar que perquè alguna cosa que t’hagis inventat “coli” ha de tenir una ferma base en el teu interior. Que t’has d’inventar el que has viscut, per dir-ho d’alguna manera. A més, aquells relats cometien molt errors de “veritat”, coses que, encara que no les haguessin viscut, si haguessin observat una mica la gent del seu voltant s’haurien adonat que no eren així. Però ni experiències viscudes, ni observació del seu voltant. Amb tot això no voldria adoptar un aire de suficiència: jo no he escrit bons relats i tampoc sóc professora de literatura. Només que fent aquest exercici vaig intentar adonar-me, sense que ningú tingués la necessitat d’explicar-m’ho (perquè encara no he conegut ningú que em pugui explicar, a més de la teoria, la pràctica), de quin era el camí.

Me’n recordo també que al Bloc d’una lectora vaig defensar que l’experiència de dona soltera de la Jane Austen no la limitava necessàriament a l’hora de parar d’escriure quan les seves protagonistes es casaven. Però m’adono que sí, que devia ser així. Una persona no pot escriure del que no coneix, per més que tingui grans dots d’observació. Jo, com a persona que ha intentat en el passat escriure del que no coneix, que ha intentat “inventar-se” coses, sense que aquestes coses “colessin”, ara me n’adono perfectament, però m’ha costat una mica d’arribar fins a aquesta conclusió. I també m’adono que, ara que sé la teoria, la meva teoria (i no dic que no pugi ser diferent per una altra persona), només em manca posar-la en pràctica, és a dir, posar-me a escriure ficció segons aquestes coses de les que m’he adonat (que tampoc me n’he adonat de cop, sinó que han estat sedimentant en el meu esperit durant molt temps)... Gairebé res!

dijous, 7 de maig del 2009

Sine die

M’adono que, encara que no ho faci expressament, no puc evitar de vegades als meus textos un to d’ironia, cert deix d’enfotramen de les coses en algunes ocasions (que no és pas de tot, ni en tot moment). El problema és quan vull posar-me a parlar seriosament de mi mateixa. Si fins i tot en el post anterior, que per mi ha estat de gestació dramàtica, no he pogut evitar fer broma amb tot això dels peus... Això no és el que jo vull transmetre. Però m’adono que aquest to d’ironia és el que prevaldrà si continuo amb els llaços imaginaris. D’acord que no prendre’s seriosament a un mateix hi ha qui ho considera un avanç, però jo no estic preparada per parlar de les coses que m’han fet patir a la lleugera i distanciar-me’n fins al punt d’ironitzar sobre elles com ironitzo normalment sobre les coses (que no és pas sempre). I veig que és això el que acabaria passant, suposo perquè un to victimista i massa dramàtic no “cola”, en el fons: per més que s’hagi patit, escriure sobre el patiment s’ha de fer des de una distància on el que t’ha fet patir ja no et faci mal. Només llavors la ironia tindria sentit, i encara no en sóc capaç. Conclusió: no estic preparada per parlar del que volia parlar, i endarrereixo sine die el començament d’aquest nou blog, que tinc al cap i ho haig de fer, sí, però... no trobo el to que caldria per enfocar-ho. Però tampoc perdo l’esperança de trobar-lo algun dia.

dilluns, 4 de maig del 2009

Ánima de pi, però esperit per patir

Vostè ha vist alguna vegada un pi que es suïcidi?”
(aquesta frase ve a dir que l’home és un ésser natural corromput, pel fet de que es suïcida, en canvi, les plantes! no, les plantes són sanes i naturals, un ésser viu autèntic, i mai farien una cosa així... Jo no sé si hi ha alguna planta que es suïcidi, però alguns animals sí que ho fan, per exemple, una mena de rates siberianes, que no sé com es diuen, que quan són més del compte corren en manada a tirar-se al mar – en aquesta reacció es basa el popular joc d’ordinador dels lemmings-. Si fins i tot els animals salvatges es suïciden, què hi ha d’antinatural en que ho facin les persones? D’acord, un pi, ésser natural simple, vegetal noble, no es suïcidarà mai... però nosaltres no som un pi i podem arribar a patir com mai podria expressar-ho un pi –ja no dic que el pi no pugui patir, perquè...- Per molt que jo admiri aquest escriptor, i m’agradi el missatge d’optimisme implícit en la frase –és una frase que m’ha arribat-, posar un pi com a exemple per no suïcidar-se em sembla una xuminada. Nosaltres i el nostre patiment no tenim res a veure amb el que pugui arribar a patir un pi.)

diumenge, 3 de maig del 2009

Ànima de pi

Vostè ha vist alguna vegada un pi que es suïcidi?”

Miguel Torga
Diario (1932-1987)

Esmolant les eines

Quan era adolescent llegia molt, però llegia llibres per adolescents, no llegia els clàssics de la literatura, que trobava difícils. Alguns encara els hi trobo, si he de ser sincera. Crec fermament que hi ha una edat adequada per a cada llibre, i que voler fer llegir a una ment tendra segons què és més aviat un atemptat a la maduració d’aquella persona com a lector, i pot ser contraproduent fins al punt de fer-li avorrir la lectura. Serà el temps i l’evolució personal de cadascú que acabaran portant a un lector concret als llibres “difícils”.

Entre els llibres que em vaig llegir en aquella època, n’hi ha dos que recordo especialment: un es deia L’Ennèade, l’altre La guerra dels bombons. A l’Ennèade, situat al futur on una hipotètica humanitat estava escampada per l’Univers, una escultora-immigrat era duta a la Terra des d’un planeta depauperat per treballar en règim de semi-esclavitud esculpint al jardí d’un home ric. Durant el viatge, les mateixes eines d’escultora li havien servit per defensar-se-atacar i sobreviure, i aquestes mateixes eines li serviran un cop s’escapi del jardí de l’home ric i decideixi fugir als suburbis de la ciutat. Aquesta idea, el fet d’haver de sobreviure mitjançant la violència, mitjançant les mateixes eines que feia servir per crear, em va impressionar molt, i no s’assemblava amb res al que jo estava acostumada a llegir. En La guerra dels bombons, un líder de la tribu urbana d’un institut es dedicava a organitzar actes de vandalisme, més que per fer el mal, per ser popular entre els seus companys. El protagonista, a la seves altures maquinadores, se sentia molt sol. Allò també em va impressionar molt, com algú que es dedica a manipular i a fer coses no gaire legals, fins i tot usant la violència, a fer patir els altres, i que sembla integrat en el món de la popularitat (ja sabeu com n’és de difícil ser popular en un institut) pot tenir la debilitat humana de sentir-se sol i aliè de la gent que manipula. Allò, aquest afanys de dirigir als altres, tampoc s’assemblava gaire al que jo estava acostumada a llegir, i va ser la primera vegada que vaig llegir sobre la solitud del poder. El poder que tenia aquell personatge certament fascinava, i a mi em va fascinar, tot i que si l’hagués trobat a la vida real potser m’hagués fet fàstic... Però curiosament, malgrat que sempre aconseguia el que volia, ell tampoc estava content, i sí, sentia el poder, però també la seva pressió.

Si recordo aquest dos llibres és perquè la majoria de llibres per adolescents acostumen a ser molt típics: els bons són molt bons i els dolents són molt dolents, no hi ha gradacions. En canvi, en aquest llibres, els personatges amb els que t’identificaves feien coses reprovables, no eren models de perfecció moral. I jo m’adonava perfectament que aquesta era la veritat, que els humans tenim coses bones i també coses dolentes. Que la “capacitat per fer el mal” és una cosa inherent en les persones, malgrat que a la majoria de llibres no es noti, i que la burgesia benpensat que ha fet algun calé mai ho admetria.

Si me’n recordo d’això ara, en l’avinentesa de començar aquest nou blog, és perquè em sento mala persona per tenir la intenció d’escriure sobre la meva relació amb els altres, que mai ha estat un camí de flors. Es evident que la gent, encara que m’hagin pogut fer mal, estan en desavantatge respecte a la capacitat que tinc de posar-los verds dient quatre veritats. Els puc fer mal només fent això: dient les veritats. Es que no cal que inventi calumnies o que difami ningú: sentint-se dir la veritat ja se’n sentiran prou. (Evidentment, canviaré noms.) Sentir que pots fer això no es gaire agradable, i em fa venir mala consciència. Es clar que m’agradaria que els meus textos estiguessin plens d’èssers innocents que dormen confiant en el futur, de sopars amb els amics, de flors de fragància tendra i fresca... Però la meva realitat no és així. La meva realitat és plena de gent que no m’ha acceptat, de gent que ha intentat manipular-me, de rebuig i de crítiques per l’esquena. Als seus Deu manaments d'un escriptor, Stephen Vizinczey diu que si et penses que ets una víctima de les circumstancies no ets prou madur per escriure. També he llegit que una narració explicant un personatge a qui només li passin coses (entenguis desgracies) no funciona, i si no funciona vol dir que no és veritat, perquè tots som agents del nostre propi destí, i arriba un punt en que podem incidir sobre les desgracies que ens passen. Aquesta idea la trobo molt discutible, però es veu que és així. Es a dir, que aquesta realitat victimista en la que he estat rebutjada i em proposo compensar criticant aquells qui m’ha rebutjat tampoc és la veritat. No ho sé, hauré de trobar un mena de visió madura per conjuminar tot això, una visió on jo també sigui capaç de mostrar-me “fent el mal”, una visió que, explicant el que a mi em sembla que és la veritat, “coli”... Trobar la manera de fer-ho amb el to just (sobretot sense fer-me la víctima, que em conec) em sembla més difícil que no pas explicar segons què. Trobar el to.
(text inicialment publicat com a introducció al blog llaços imaginaris)

dissabte, 2 de maig del 2009

Nous començaments

Quan tenia 20 anys, el que havia començat com un escuet llistat de lectures, es va convertir en el meu quadern, un apassionat diari on analitzava amb pèls i senyals la meva vida i les meves relacions amb els altres, aquest llaços imaginaris que ens determinen.

Deu anys després, el que va començar en fa tres com un blog per parlar de llibres s’ha convertit en un niu de reflexions personals, i el darrer pas que em queda per fer és posar-me a parlar de les meves relacions amb els altres, posar-me a parlar dels llaços imaginaris que em determinen.

Sembla que començar a parlar de llibres i acabar parlant de mi mateixa és el meu modus operandi. Sembla també que dir la veritat de les meves relacions amb els altres em costa una mica, i que les que em determinen són unes relacions difícils. Per mi, parlar de les meves relacions amb els altres és posar-me a crear personatges. Una cosa que sempre he pensat que no podria fer, i sempre he evitat fer, perquè, encara que pretengui que el que escric és real, entenc que pel fet d’escriure-ho ja es converteix en una transformació de la realitat, perquè ho passo per aquest sedàs que és la meva visió personal, que segurament no coincidiria amb la d’una altra persona. Encara que per mi sigui real, sóc conscient que és una transformació de la meva veritat viscuda a la meva veritat escrita, i que com a tal és personal i discutible. Es a dir, sóc conscient que puc crear ficció explicant la veritat, i que en realitat, encara que s’escriguin les memòries més íntimes i vertaderes, sempre s’està creant ficció: es inevitable amanir-ho i posar-hi més pa que formatge, de vegades. Escriure ficció, allò que pretenc no saber fer...

Per intentar reflexionar sobre això, creo aquest nou blog: llaços imaginaris.

Vells començaments

Sempre he tingut curiositat per saber com tractaria el temps a allò que he escrit. També he expressat la meva frustració per haver esborrat la major part del Bloc d’una lectora, i que un lector qualsevol no hi pugui accedir. Per tot això, per veure si el que vaig escriure resisteix el pas del temps i per què tothom hi pugui accedir, he decidit republicar-lo: Bloc d’una lectora.