dimecres, 15 d’octubre de 2008

Pecats de gula

Hi havia la televisió posada: parlava de les persones grasses, la gran plaga del nostre temps. Constaten, amb proves científiques, una evidència: que estar gras és dolent per la salut. Això estaria bé si servís per fer prendre consciència a la gent que està grassa de debò, només, però ben segur que moltes persones, sobretot dones, que no estan grasses, s’hi començaran a veure i a sentir-se acomplexades per culpa de reportatges com aquest. El culte al cos prim és la nova manera que tenim d’expiar els nostres pecats ara que ja no ens confessem i que la religió no té un pes preponderant en la nostra vida. Sembla que necessitem sentir-nos culpables per alguna cosa, autoflagelar-nos per algun pecat. Què millor que castigar-nos a no menjar coses saboroses per expiar els nostre pecat de no estar del tot primes, quan podríem acceptar-nos a nosaltres mateixes tal i com som i no patir? En la nostra cultura judeocristiana, el nostre cervell no deixa de funcionar com menjar el que et ve de gust – plaer – pecat, menjar coses insubstancials – avorriment – expiació del pecat. I llavors, els mateixos programes que ens diuen que hem de menjar sa estan plens de propaganda de bolleria industrial. La gran contradicció del nostre temps.
Fa temps, treballava amb una persona que deia que no menjava xocolata perquè un dia es va adonar que ella entrava per una porta i el seu cul entrava tres segons després. A mi no em molestava que no mengés xocolata, cadascú fa el que vol. El problema es que, pel meu bé, se sentia obligada a predicar-me la bona nova d’obligar-me a mi també a no menjar xocolata. Com que jo estava més grassa que ella! Es pensava que em feia un favor... Mai no em vaig atrevir a dir-li que jo no considerava que valgués menys que ella pel fet d’estar més grassa i de menjar xocolata, cosa que ella s’ho devia pensar, tal com m’insistia en què no en mengés...
Es cert que una vegada, sortint amb un noi, un amic seu li va dir que ell no es rebaixaria a sortir amb una tia grassa com jo només pel fet d’anar amb una noia. En vaig prendre nota, i no he sortit amb cap altre. Si sortir amb una noia grassa com jo ha de ser un rebaix per un noi! De totes maneres, hi ha qui el té al cervell, el greix, encara que no se n’adoni.
Hi va haver una persona que em va arribar a dir si jo menjava dos racions de cada plat, als àpats...
Es evident que no estic tan prima com aquestes models que surten a les revistes. Al cap i al fi, elles viuen del seu cos, han d’estar primes; a mi no em cal. No penso sentir-me culpable pel fet de no estar tan prima com prediquen les modes, no considero que valgui menys per això. No considero que mengi desaforadament, ni penso expiar una culpa que no és meva. Potser no tindré dret a ficar-me el llit amb un Bratt Pitt perquè el meu cos no estarà a l’altura, però francament, tampoc ho trobo a faltar. Jo crec que el més important és acceptar-se un mateix, i no enganyar-se començant cada quinze dies una nova dieta com fan alguns, cosa que ja haurien de saber positivament que no els durà enlloc.