dilluns, 30 de març del 2009

Retrovisor

Miro enrera, a com em veia a mi mateixa com a escriptora fa deu anys, fa cinc anys, fins i tot fa tres anys, i m’adono que hi ha alguna cosa que ha canviat. És una sensació gairebé imperceptible, com un alè a l’ànima, però fa la diferencia. He après a confiar en mi mateixa i en el que escric; d’alguna manera, em sento realitzada escriguen com mai abans m’hi havia sentit. De fet, abans ho veia tot negre, la vida era un trist arrossegar-se, sentia la meva veu angoixada perdre’s en el silenci, em sentia muda i atrapada. Ara em veig com una persona capaç de dir el que vol dir, em veig capaç d’explicar la meva visió de les coses i de ser escoltada dient-t’ho. Al blog he dit coses que, encara que no ho sembli, m’ha costat tota una vida poder dir. El lector només veu la senzillesa del resultat, que pot no impactar, però la bastida que he hagut de construir i escalar abans de mostrar l'escrit final, bastida que no es veu, és potser encara més impressionant que el text mateix. Les xarxes, fustes i columnes de ferro amb les que he hagut de bregar per poder dir segons què, mentre anava pujat el text, escaló a escaló! Però encara que la cantelluda estructura mental no es vegi, he escrit el text i aquest ha estat llegit. Mai no m’hagués pensat que això podia passar! Tenir lectors! Encara que no visqui d’escriure (i ara ja no aspiro a fer-ho, perquè entenc que si et paguen per escriure, també és a canvi que diguis el que qui et paga l’interessa), aquest tres anys no han passat en va, el que escric ha evolucionat cap a la transparència, he ampliat recursos: he capturat l’optimisme i ja no el deixaré escapar del sarró. Em veig a mi mateixa com a escriptora com mai abans m’hi havia vist, i la diferencia la fa el blog.

diumenge, 29 de març del 2009

Imbecil·litat col·lectiva

Ahir, mentre es feia “l’hora del planeta”, aquesta acció absurda que consistia en apagar tots els aparells elèctrics, jo vaig encendre tots els llums de la casa, la radio a totes les habitacions, la tele, l’assecador, el microones, el mini-pimer, el forn, la vitroceràmica, la màquina de fer pa, la maquineta d’afaitar i el carregador del mòbil. A més, em vaig menjar un bistec. (Per allò de que el bestiar boví contamina tant i tant.) Quan va haver acabat “l’hora” vaig tornar a gastar l'energia de sempre: exactament el mateix que van fer tots aquells que van apagar els llums i els aparells. Quina casualitat, no? (Només que ells se sentien “bones persones”, i jo em sentia el que és un ésser humà sense poder-ho evitar: un animal depredador que modifica el medi per sobreviure. Podríem tornar a les coves... allò sí que era ecològic!) Representa que durant aquesta hora havíem de “reflexionar” (com aquell qui es confessa) sobre què podem fer cadascú per salvar el planeta... A mi no em cal guardar una hora especial per fer això, i us asseguro que les conclusions a què arribo no s’assemblen gens ni mica a la necessitat de fer una hora de “dejuni”. Per què és això: aquesta acció és una penitència dins un món de mentalitat judeo-cristiana. En aquest cas, ens fan demanar perdó per existir. Imbecil·litats col·lectives a mi!
(Puntualització: la meitat dels aparells elèctrics citats no els tinc, es tracta d’un recurs literari... però si els tingués, fequis que els hauria engegat!)

dissabte, 28 de març del 2009

Pessoa i la pluja

Mentre va durar de la guerra, el meu llibreter es va haver d’amagar al bosc. Sí, sí, els mateixos boscos de Sant Miquel que surten a Soldados de Salamina; només que d’ell ningú en va fer un llibre. Una de les coses pitjors de la vida al bosc era la pluja. Quan plovia... Tot quedava moll i fred, i no hi havia manera d’estirar-se, d’estar-se dret, d’arrecerar-se. Tota la resta de la seva vida va mirar la pluja amb aprensió; quan plovia no sortia de casa, i s’estava vora la finestra ben quiet agraint profundament el fet de tenir un sostre. La pluja sempre el posava nerviós, i això que era hortelà i per a les plantes la pluja és una benedicció... De vegades he pensat que Italo Calvino, per escriure el Baró Rampant, no va viure la pluja al bosc, que ningú hagués aguantat la vida que porta Cosimo un dia de pluja, que només un personatge de ficció pot viure en un bosc italià on mai no hi plou...

Pessoa, al Llibre del Desassossec, mostra una inquietud semblant a la del meu llibreter davant la pluja. No sé què li devia passar a Pessoa que ho justifiqués, però per ell la pluja és un estat mental, i l’aigua sempre és una tempesta.

Lligo aquests records sobre la pluja per rebatejar el meu blog i començar una nova singladura, si puc més íntima, si puc més centrada en la poesia. (Dic si puc perquè jo sóc la mateixa, i em fa por que no podré evitar que el que escrigui sigui el mateix. Precisament per això no renuncio al passat, a allò ja escrit.) Ho provaré.

(El subtítol no vol dir que jo hagi d’escriure res que no pugui llegir-se més ben escrit en un llibre de debò, com es podria interpretar. El subtítol vol dir que, per les persones que llegim molt, va bé tenir en compte que el món no s'acaba als llibres, i l'he posat per recordar-me a mi mateixa que vull començar aprendre del món exterior.)

Nom nou, colors nous, i energia renovada, però una passió idèntica.

divendres, 27 de març del 2009

La flor al cul

Un ínclit tertulià culé diu que no li agrada la fórmula 1 perquè els cotxes no són tots iguals... Es que aquest bon home no s’ha adonat que hi ha equips a la nostra lliga que es poden gastar més calés que d’altres...? No seria això l’equivalent d’anar amb cotxes diferents? Això és una cosa que mai no he estès. Per què té èxit un esport on sempre guanyen els equips que s’hi poden gastar més...? La gent no ho veu que que guanyin aquest equips és inevitable? On és l’emoció? Però, sembla que, precisament, el que fa afició és que tothom sigui del mateix equip i que aquest equip guanyi sempre (tan se val si és perquè tal i com estan plantejades les coses no pot perdre). Una vegada un tertulià deia que a Ucraïna hi ha una sèrie d’imponderables que fan molt difícil que guanyi la lliga d’allí un equip que no sigui un dels dos de la capital. Una sèrie d’imponderables! I ho deia com a exemple de país futbolísticament molt endarrerit! De vegades aquest tertulians se superen a ells mateixos...

dimarts, 24 de març del 2009

La campana de suro

Per què es va suïcidar si estava a punt d’aconseguir la glòria? Ella no ho sabia, es clar... Si hagués viscut, el producte d’allò que havia escrit l’hagués rescabalat de molt... no ho podia saber. Si ho hagués sabut, hauria volgut quedar-se? Però amb la glòria no n’hi ha prou. Es tracta, també, només, de que algú t’estimi. I precisament (el que li donava la glòria...) ella havia escrit sobre la part fosca de l’amor, de l’amor de parella, de l’amor maternal. La part fosca de l’amor, és a dir, quan l’amor no és prou. L’amor no era prou, i va desertar. La glòria és un cosmètic, quelcom superficial; ella era la mateixa persona amb glòria o sense. La manca d’amor és el cap al forn; ella no era la mateixa persona amb amor o sense. I la seva vida tampoc. I la seva glòria tampoc.

dijous, 19 de març del 2009


(autoretrat amb víctima; jo després d’explicar les meves paranoies a una persona sana i normal...)

La teoria de l’albarà problemàtic

Quan treballava d’administrativa, passaven per les meves mans molts albarans. Normalment, tot era correcte, però quan hi havia algun albarà problemàtic se m’enportaven els dimonis. Havia de treure el meu cervell cansat i pressionat de l’estat de repàs i repetició en què el tenia i posar-me a pensar solucions on moltes vegades s’hi hagués hagut de calar foc. L’únic que volia era solucionar el problema com més aviat millor i anar per un altre albarà.

El cas és que, amb els professionals que treballen en assumptes de salut, que no tracten albarans sinó persones malaltes (metges, infermeres, treballadors socials), la cosa funciona més o menys així també: arribes davant seu, tens un problema; en aquell moments ets l’albarà problemàtic. Només volen solucionar-t’ho dins les seves possibilitats el més aviat possible (si pot ser amb poca feina, i no els culpo) i passar a una altra cosa. Però, què passa quan la solució no és fàcil, i no és qüestió d’una tireta o d’un xarop o ni tan sols d’unes pastilles? Què passa si no t’ho poden solucionar? Doncs que se senten frustrats i t’arriba una sensació molt desagradable, et culpabilitzen: d’albarà problemàtic has passat a ser un gra al cul.

Això és el que em passa a mi amb les meves paranoies: fan mal a qui les escolta. Normalment, no les explico a ningú, sé que faria patir als pocs amics que tinc. “Explica-les a un professional”, em va aconsellar el meu llibreter “per això hi són”. Ells hi són per casos com aquests, en teoria. Ho he provat, però aviat me n’adono que sóc un problema massa gros per segons quin professional (com a mínim pels professionals que jo em puc permetre). Tinc unes paranoies massa recargolades com perquè sigui agradable escoltar-me; jo sóc massa recargolada. I jo només vull que m’escoltin, no que m’omplin de pastilles. Jo, per fer patir a la gent conscientment, la veritat... (No dic que no hagi fet patir mai a ningú, dic que normalment no ho faig conscientment) Porto tota la meva vida sentint paranoies alienes, i per tant sé el mal que fa sentir les paranoies d’una altra persona un dia sí i un altre també. Una cosa així t’enfonsa, et mina per dins, et fa sentir que la terra falla a sota els teus peus. Per això jo no he explicat mai res del que de vegades em passa pel cap, seria fer patir a qui ho escoltés o llegís. Em pensava que potser amb una persona acostumada a sentir aquesta mena de coses seria diferent, però no és així. Són persones normals, i per tant tan vulnerables com qualsevol altra persona, com qualsevol amic. No se’ls pot obligar a patir escoltant segons què, és un assumpte de consciència.

Doncs res, com sempre, m’ho hauré de guardar per mi. I sé perfectament que a totes aquestes idees sí que les hi hauria de calar foc!

diumenge, 15 de març del 2009

Pobres amb diners

No us heu sorprès mai davant alguna noticia escandalosa d’un actor de Hol·lywood pensant “això una persona normal no ho faria mai, una persona normal sap on són els límits”? No us heu preguntat mai com unes persones que ho tenen tot, que són més rics del que nosaltres ens podem arribar a imaginar, no són feliços i perden la perspectiva omplin la buidor de la seva vida de drogues, sectes i operacions de cirurgia? Jo tinc una teoria sobre això, si bé és una mica rocambolesca: els actors de Hol·lywood són nous rics. Es a dir, que com que quan no eren famosos eren pobres, i la fama i els diners els han vingut de cop, no han estat educats en un ambient de diners i se’ls en van de les mans: no tenen l’educació necessària per saber ser rics. Ser ric, com tot, és tot un art, no n’hi hi ha prou amb tenir diners en grans quantitats, també s’ha de tenir la mentalitat de persona rica. I això és el que els falla. Aquest actors de Hol·lywood són pobres amb diners, i fan tot el que faria un pobre a qui li hagués tocat la loteria, però no són “rics”, en el sentit de poder i control de la pròpia vida que implica el terme. Pobrets, oi?

dissabte, 14 de març del 2009

Confessió per a descreguts

He dit –bueno, més ben dit, he insinuat-, doncs he insinuat moltes vegades en aquest blog que són agnòstica, i que a més no crec en l’Església. Però, quan era a l’hospital, després d’haver-me tirat al tren, vaig demanar de confessar-me amb un capellà. (Pel que es veu pels hospitals hi corren capellans que serveixen precisament per això.) Es difícil de justificar una acció així en una persona que representa que no creu.

El cas és que, encara que sigui escèptica, a mi m’han educat dins la religió catòlica, he anat a missa i a doctrina durant molt anys, (m’havien fet confessar moltes vegades), i, encara que faci molts anys d’això (molts i molts), i que jo fos molt jove, suposo que algun pòsit m’ha quedat.

La veritat és que vaig pensar en aquell personatge de la Regenta, que després de passar-se la vida traient les tripes els capellans i menjant carn per Quaresma, demana un capellà al seu llit de mort...

Després de parlar amb el capellà, li vaig dir a la infermera que no m’havia servit, que jo em pensava que em sentiria alleugerida després d’haver-me confessat, i la veritat és que em vaig quedar igual. No em va semblar que el capellà fos una persona que em comprengués ni que sentís cap mena d’empatia pel que m’havia passat, i precisament em va posar una penitència per a descreguts. No em queixo, ell va fer la seva feina. Però precisament aquest és el problema: per ell allò era una rutina, una feina. Era especialista en confessar descreguts que s’espantaven en el moment de la veritat. Però jo no crec que l’actitud cap algú que vol demanar perdó hagi de ser aquesta... vull dir que, encara que algú no cregui massa, si es decideix a fer l’esforç de demanar perdó em penso que es mereix una mica d’entusiasme i d’interès pel que li ha passat...

Em vaig adonar, que, més que demanar perdó, el que volia era explicar-ho a algú que m’entengués i que no em renyés pel que havia fet (aquella ganyota de desaprovació que posava tothom...) Aquella persona no em va servir per això. El cas és que la infermera em va donar la solució: no era el capellà qui m’havia de perdonar, ni ningú exterior a mi; era jo mateixa que ho havia de fer. Era jo qui havia de deixar de posar la ganyota de desaprovació quan em mirava al mirall. Així que m’ho vaig explicar a mi mateixa i no em vaig renyar; i no vaig trigar pas gaire a sentir-me més alleugerida.

dilluns, 9 de març del 2009

Natanous

Hi ha dies d’una bellesa precisa i exacta en que les coses tenen tota la realitat que han de tenir” (i cito de memòria). Es tracta d’un vers de Pessoa que sempre em ve al cap quan sóc feliç. Però altres dies... altres dies, la majoria de dies, no és estrany sentir-me rodar quadrat per aquest món, sentir que no acabo d’encaixar enlloc, sentir que els darrers posts que he escrit són ridículs, i que em fan vergonya. Si ho pogués evitar, no escriuria. Em sento molt incòmode dient segons quines bestieses que em posen en evidencia, com si fos qui sap què i tingues res important a dir! Si ho pogués evitar...

Pessoa també diu que escriure no és una ambició seva, sinó que és la seva manera d’estar sol. Té raó, això ho he comprovat a la meva pròpia pell. Per escriure cal estar sol, però pots triar estar sol i escriure poden estar acompanyat; però, si per força has d’estar sol, escriure acompanya molt. Escriure és la meva manera d’estar sola, però m’adono que molta altra gent abans que jo i molta altra gent després han après a estar sols d’aquesta manera; els llibres que m’acompanyen i habiten la meva solitud són els fruits d’aquesta experiència en tantes altres persones... També van aprendre a estar sols escrivint, i a destil·lar la companyia imaginaria de les paraules com un nèctar.

L’únic que vull dir és que... poder escriure em salva de molt. Però em sembla que ja ho havia dit alguna altra vegada, i segur que no sóc la primera a constatar-ho. Poder escriure em salva, fins i tot de mi mateixa i d’aquest trencanous que tinc al cap i que no descansa mai: les nous, a mi m’agraden amb nata; allò escrit és la polpa amb la nata... però, per aconseguir-lo, m’haig d’empassar moltes cloves amb les seves arestes cantelludes; les arestes cantelludes són la realitat, les paranoies, el món fora de l’escriptura. Les nous, a mi m’agraden amb nata, dolces, però de vegades, massa sovint, el trencanous només escup cloves.

dissabte, 7 de març del 2009

El paradís

Només pot esperar un paradís al més enllà qui l’ha conegut sobre la Terra.

dimarts, 3 de març del 2009

El gran cérvol blanc

Ara estic llegint un llibre sobre el rei Artur on un cavaller qualsevol pot veure’s empès a emprendre les activitats més insospitades perquè són la seva recerca, la seva missió, la seva aventura, el que ha de fer per demostrar que és un cavaller. Quin és el significat que hi veig en tot això? Que, tan és si som cavallers medievals o persones del segle XX: quan volem una cosa, quan se’ns posa un objectiu entre cella i cella, fem el que sigui per aconseguir-lo, encara que la nostra “missió” pugui semblar absurda a la resta de mortals (a mi les missions dels cavallers del llibre em semblen absurdes, però no em fan riure). Fem el que sigui per aquesta missió, per aconseguir allò que ens hem proposat: estem disposats a viure i a lluitar, i a plantar cara al que sigui, com fan aquest cavallers. Els cavallers del llibre fan coses tan absurdes com perseguir animals blancs, i fan anar l’espasa per això; són coses que a mi mai em mourien de la cadira, ni entenc perquè els mouen a ells... però, si em paro a pensar-ho, jo també persegueixo una mena de gran cérvol blanc, una cosa que per a algú altre podria estar entre les més absurdes. Ho tinc entre cella i cella, i com diuen aquest cavallers a qui els ho pregunta, és la meva recerca, la meva aventura, i no pararé fins a portar la peça (allò escrit) al meu rei Artur (la posteritat).

(Ostres, em sembla que queda una mica pedant dit així... però encara que sigui un sentiment irreal, sona tan bé!)