divendres, 17 d’octubre de 2008

El fracàs de la primera de la classe

Avui, de manera indirecte, m’han insinuat que sóc una fracassada. (Com que depèn de amb qui et comparis...) Suposo que si ens ho mirem des de un punt de vista mundà, si que ho sóc. Sempre era la primera de la classe a l’escola. Ara treballo en una feina molt senzilla guanyant per sota del sou mínim. Suposo que sí, que si em trobés amb algun dels companys de classe d’aquell temps, que sempre anaven per darrera meu en tot però que ara han prosperat, suposo que sí que un d’aquest companys em podria dir amb propietat que sóc una fracassada. Però, ni em vaig sentir mai per sobre dels altres ni una triomfadora quan era la primera de la classe ni em sento fracassada ara, ni crec que comparar la pròpia vida amb la vida dels altres sigui una cosa gaire sana. Sempre vaig viure les meves bones notes com una tara, com una excusa que tenien els altres per marginar-me; per la meva malaltia, continuo marginada, o sigui que considero que res no ha canviat. A més, el que jo sempre he volgut es escriure, i ser bona en això, no ser algú des de el punt de vista mundà. Mai no he volgut tenir diners ni poder per sobre els altres ni un ferrari esperant a la porta de la meva empresa per fugir cames ajudeu-me de la meva vida. Si mai hagués volgut això, i ara no ho tingués, suposo que sí que em podria considerar una fracassada. Però el que jo sempre he volgut és escriure, i això faig; tinc el privilegi de poder dedicar-me a aprendre’n. En aquest aspecte, he aconseguit el que volia, i per tant, no considero que hagi fracassat en res. Es més, em considero més feliç que molts d’aquest companys que han “triomfat”, de vegades a un preu molt alt, i que segons com tampoc estan contents. Potser no tinc gran cosa, però m’aixeco cada matí contenta. Si, d’aquí a cinquanta anys, al meu llit de mort, veig que ho he hagut de deixar córrer, me m’he rendit, que he deixa’t de lluitar per escriure alguna cosa que valgués la pena, llavors sí que consideraré que he fracassat. Però cada text que escric i publico per mi és una victòria, i em rescabala de molt, independentment que l’altre gent pugui pensar que no val la pena. Per mi, és el meu trosset de glòria, i, francament, tampoc m’interessa res més.

2 comentaris:

pere ha dit...

Crec que tens raó... però, per què no t'ha d'interessar alguna altra cosa, per què no trobar cada dia una cosa nova fins que es faci vella?
No em facis cas, Clarissa, ja em coneixes.

Clarissa ha dit...

M'agradaria mirar-m'ho amb els teus ulls...