Mitja horeta de lectura

Un aristòcrata i polític francès d’aquells emperrucats va dir una vegada que mai havia tingut una pena que mitja hora de lectura no li hagués pogut fer oblidar. El cas és que jo, la primera vegada que vaig llegir la frase, me la vaig prendre com que la lectura anava bé per arreglar qualsevol pena que es pogués tenir. Però després d’intentar aplicar-ho diverses vegades sense gaire èxit, m’he adonat del que volia dir realment aquest bon home: ell volia dir que mai havia tingut una pena prou profunda que una cosa tan senzilla i circumstancial com llegir una mica no li hagués pogut fer passar. No era una qüestió d’efectivitat de la lectura contra les penes, era una qüestió de tenir un caràcter d’aquells que mai s’amoïnen per res, que tot s’ho prenen a la lleugera i que les coses mai se’ls posen de través. I jo tota la vida confiant en la capacitat de la lectura com si fos qui sap què!

Interruptus?

Fa dies que estic republicant posts antics. El cas és que ja no em passa com abans, que sempre se m’acudien coses noves per publicar. Em sembla que travesso una petita crisi creativa. Sigui el que sigui, ja no em fa tanta il·lusió publicar les meves coses al blog. El que abans m’agradava tant, ara m’ho miro amb reserva... Algunes petites decepcions sobre aquesta via de comunicació fan que, moltes de les coses que escric, m’estimi més guardar-me-les per mi. Però no vull dir que plego de fer el blog perquè em conec; tinc un passat i sé que és realment improbable que pugui deixar d’escriure el blog. Pausa momentània, doncs. Si torna a ressorgir el cuquet, tornaré; si no, com diuen al sud, “que me quiten lo bailao”. Visca la vida blocaire!

No faci res

“Vagi a un lloc tranquil i romangui assegut. No es tracta de no fer res del tipus llegir un llibre, parlar amb els amics o fer ganxet. No es tracta de meditar. La idea és estar amb el que sigui que tingui al cap sense haver d’actuar. (...) Un cop dominat l’art de no fer res, es sorprendrà de la claredat que aportarà a la seva vida o a qualsevol projecte que tingui entre mans. Es increïblement refrescant.”

Simplifiqui la seua vida
Elaine St. James

El fracàs de la primera de la classe

Avui, de manera indirecte, m’han insinuat que sóc una fracassada. (Com que depèn de amb qui et comparis...) Suposo que si ens ho mirem des de un punt de vista mundà, si que ho sóc. Sempre era la primera de la classe a l’escola. Ara treballo en una feina molt senzilla guanyant per sota del sou mínim. Suposo que sí, que si em trobés amb algun dels companys de classe d’aquell temps, que sempre anaven per darrera meu en tot però que ara han prosperat, suposo que sí que un d’aquest companys em podria dir amb propietat que sóc una fracassada. Però, ni em vaig sentir mai per sobre dels altres ni una triomfadora quan era la primera de la classe ni em sento fracassada ara, ni crec que comparar la pròpia vida amb la vida dels altres sigui una cosa gaire sana. Sempre vaig viure les meves bones notes com una tara, com una excusa que tenien els altres per marginar-me; per la meva malaltia, continuo marginada, o sigui que considero que res no ha canviat. A més, el que jo sempre he volgut es escriure, i ser bona en això, no ser algú des de el punt de vista mundà. Mai no he volgut tenir diners ni poder per sobre els altres ni un ferrari esperant a la porta de la meva empresa per fugir cames ajudeu-me de la meva vida. Si mai hagués volgut això, i ara no ho tingués, suposo que sí que em podria considerar una fracassada. Però el que jo sempre he volgut és escriure, i això faig; tinc el privilegi de poder dedicar-me a aprendre’n. En aquest aspecte, he aconseguit el que volia, i per tant, no considero que hagi fracassat en res. Es més, em considero més feliç que molts d’aquest companys que han “triomfat”, de vegades a un preu molt alt, i que segons com tampoc estan contents. Potser no tinc gran cosa, però m’aixeco cada matí contenta. Si, d’aquí a cinquanta anys, al meu llit de mort, veig que ho he hagut de deixar córrer, me m’he rendit, que he deixa’t de lluitar per escriure alguna cosa que valgués la pena, llavors sí que consideraré que he fracassat. Però cada text que escric i publico per mi és una victòria, i em rescabala de molt, independentment que l’altre gent pugui pensar que no val la pena. Per mi, és el meu trosset de glòria, i, francament, tampoc m’interessa res més.

Pecats de gula

Hi havia la televisió posada: parlava de les persones grasses, la gran plaga del nostre temps. Constaten, amb proves científiques, una evidència: que estar gras és dolent per la salut. Això estaria bé si servís per fer prendre consciència a la gent que està grassa de debò, només, però ben segur que moltes persones, sobretot dones, que no estan grasses, s’hi començaran a veure i a sentir-se acomplexades per culpa de reportatges com aquest. El culte al cos prim és la nova manera que tenim d’expiar els nostres pecats ara que ja no ens confessem i que la religió no té un pes preponderant en la nostra vida. Sembla que necessitem sentir-nos culpables per alguna cosa, autoflagelar-nos per algun pecat. Què millor que castigar-nos a no menjar coses saboroses per expiar els nostre pecat de no estar del tot primes, quan podríem acceptar-nos a nosaltres mateixes tal i com som i no patir? En la nostra cultura judeocristiana, el nostre cervell no deixa de funcionar com menjar el que et ve de gust – plaer – pecat, menjar coses insubstancials – avorriment – expiació del pecat. I llavors, els mateixos programes que ens diuen que hem de menjar sa estan plens de propaganda de bolleria industrial. La gran contradicció del nostre temps.
Fa temps, treballava amb una persona que deia que no menjava xocolata perquè un dia es va adonar que ella entrava per una porta i el seu cul entrava tres segons després. A mi no em molestava que no mengés xocolata, cadascú fa el que vol. El problema es que, pel meu bé, se sentia obligada a predicar-me la bona nova d’obligar-me a mi també a no menjar xocolata. Com que jo estava més grassa que ella! Es pensava que em feia un favor... Mai no em vaig atrevir a dir-li que jo no considerava que valgués menys que ella pel fet d’estar més grassa i de menjar xocolata, cosa que ella s’ho devia pensar, tal com m’insistia en què no en mengés...
Es cert que una vegada, sortint amb un noi, un amic seu li va dir que ell no es rebaixaria a sortir amb una tia grassa com jo només pel fet d’anar amb una noia. En vaig prendre nota, i no he sortit amb cap altre. Si sortir amb una noia grassa com jo ha de ser un rebaix per un noi! De totes maneres, hi ha qui el té al cervell, el greix, encara que no se n’adoni.
Hi va haver una persona que em va arribar a dir si jo menjava dos racions de cada plat, als àpats...
Es evident que no estic tan prima com aquestes models que surten a les revistes. Al cap i al fi, elles viuen del seu cos, han d’estar primes; a mi no em cal. No penso sentir-me culpable pel fet de no estar tan prima com prediquen les modes, no considero que valgui menys per això. No considero que mengi desaforadament, ni penso expiar una culpa que no és meva. Potser no tindré dret a ficar-me el llit amb un Bratt Pitt perquè el meu cos no estarà a l’altura, però francament, tampoc ho trobo a faltar. Jo crec que el més important és acceptar-se un mateix, i no enganyar-se començant cada quinze dies una nova dieta com fan alguns, cosa que ja haurien de saber positivament que no els durà enlloc.

Una veritat com una catedral

Fa poc, parlant amb el meu llibreter, em va dir que ella no escrivia segons què, més concretament no explicava intimitats, perquè creia que ningú n’havia de fer res, de la seva vida. Exactament el que jo penso: que de les meves misèries ningú n’ha de fer res apart de mi mateixa. Però, en canvi, he creat, expressa i voluntàriament, un blog on explico intimitats. Ja ho vaig dir una vegada: m’he observat i he vist que el que m’agrada d’això d’escriure (ja sigui amb blog o sense) és aquesta mena d’streap-tease espiritual; que el que m’agrada és explicar el que explico, de fet. Però, es clar, no em voldria trobar un veí d’escala xafarder, amb poca idea del que són les aspiracions literàries i encara menys del que és la inspiració, que un dia creués la vorera per dir-me tot burleta: “Així que estàs com una cabra. No saps com disfruto d’estar sa i de riure’m de les teves pixades fora de text espiant per aquest forat al pany que és la xarxa, comandament assegut des de casa.” Cosa que podria passar perfectament. És el retrat perfecte de molta gent que conec. Bé, en general, a més de mals lectors, són hipòcrites i mai m’ho dirien a la cara, però aquesta seria l’essència de la veritat de la seva mirada burleta. No s’acaba mai la capacitat d’estar integrat en el món de la gent sana; sempre saben de qui han s’han de riure per encaixar en el grup. I seria jo mateixa qui m’hi hauria exposat, a aquests comentaris, per no saber deixar el teclat quiet; sóc conscient del fart de riure que es deuen estar fent algunes persones. Però he observat que només m’agrada llegir a autors que diguin veritats sobre si mateixos, veritats que valguin la pena (i que no és el mateix que xafarderies), i que s’expressin amb franquesa. Tan entreverat amb la ficció com es vulgui, però que en el que diuen hi hagi un fons de veritat. Els que fan raonaments peregrins per amagar-se i confondre al lector simplement no m’interessen. Tot i que suposo que hi hauria diferents i discordants opinions sobre què és un raonament peregrí, i que sóc conscient que hi ha gent que podria pensar que els meus raonaments també ho són, de peregrins. Se m’ha acusat de fer ballar el cap al lector amb les meves anades i vingudes argumentals. No és una cosa intencionada. Si faig ballar al cap al lector és perquè a mi també em balla, el cap. Una vegada més, em pot la necessitat d’expressar veritats... Abans em pensava que podia escriure i podia amagar-me: rere un personatge allunyat de mi, rera un escenari exòtic, rere un estil treballat. Això em van dir en un dels cursets d’escriptura que vaig fer: “No sou vosaltres, és un personatge. Quan escriviu esteu creant un personatge.” He descobert que, independentment de quina diguin que és la veritat els altres escriptors, la meva veritat no és aquesta. És just el contrari. Si un escriptor escriu sobre un personatge que acaba al cubell de les escombraries, l’únic que li demano a qui escriu es que alguna vegada s’haig sentit com a algú que tiren al cubell de les escombraries. Que em surti amb que “no t’has de fiar de mi, sóc escriptor, menteixo; en realitat això mai m’ha passat pel cap” em desvaloritza la meva bona opinió d’ell. El text era autèntic; potser no n’és conscient, potser es pensa que és un consumat creador de ficcions, però el que jo hi he vist és una veritat sobre si mateix, algú que se sent com si el tiressin al cubell de les escombraries, una veritat que pel que es veu no està preparat per assumir; s’estima més escudar-se en el “sóc escriptor, menteixo.” M’hi he trobat molt cops des que corro per Internet. Moltes vegades, si el que havien escrit no era veritat, no tenia cap sentit escriure-ho; però ells deien que no ho era. No dic que no es pugui amanir la veritat (que és el que jo faig), treballar-la fins a donar-li forma de peça d’orfebreria, fins al punt que es faci difícil saber qui és qui. El que dic és que, si el fons no és autèntic, l’autor ja pot plegat. Per escriure de debò s’ha d’estar disposat a exposar les pròpies misèries, a anar al fons d’un mateix, encara que el que trobem no és el que voldríem. El fet d’escriure-ho ens pot ajudar a acceptar-nos, a ventilar fantasmes com qui ventila un casalot desolat. Jo no crec que en els que diuen que menteixen; com va dir algú, jo crec en els que saben mentir bé la veritat.

Rareses

Una vegada vaig veure per la televisió un reportatge sobre hàbits alimentaris. Entre diverses persones obeses, va sortir un home que es comprava un conill i se l’anava a menjar cru, assegut a l’herba del parc, assaborint la sang i les vísceres. Aquest home també menjava mosques i cucs de terra, que criava expressament per això. El reportatge no ho feia patent, però em va fer la impressió que aquest home no tenia pas massa amics. Quin paio més estrany, vaig pensar. Però m’adono que jo, encara que no mengi conill, ni cru ni cuit, per la meva afició obsessiva a la lectura sóc una persona rara, com a mínim tant com aquell home. Jo també em compro un llibre i m’assec en un racó a assaborir-lo de viu en viu. I no faig altra cosa. Una cosa que tenim en comú és el fet de practicar una activitat marginal en solitari. I ja sé que se’m dirà que hi ha molta gent que llegeix. No és veritat. La gent llegeix, però no fan d’això l’eix central de la seva vida. En tota la meva vida només he conegut a una persona que llegís amb la mateixa intensitat que jo, i no compto conèixer-ne cap més. La gent normal llegeixen per afició, i fan d’això un element de relació amb els altres. Ell es menjava un conill cru tot sol, assegut al parc. Jo llegeixo sola. Llegir una mica és normal, es sa i està bé, però quan posseir llibres i llegir-los es converteix en una obsessió absorbent, fins al punt que no fas res més ni t’interessa res més, quan es converteix en l’eix vertebrador d’una vida, és quan comença a ser preocupant. Alguna cosa ha fallat per aquell home en la seva relació amb els altres que necessiti menjar-se un conill cru tot sol. Cada cop veig més clar que jo, en la meva obsessió pels llibres, vaig pel camí de convertir-me en el mateix.

Xiuxiueix de paraules

“Quan dic que m'agraden els llibres on no hi passa res, vull dir que per disfrutar amb una obra no necessit que m'expliquin històries de llocs remots o grans aventures trepidants on a cada paràgraf maten dues persones, atraquen tres bancs o descobreixen un món quadrat fora del sistema solar. Em basta que l'autor em conti qui és, què fa, com es relaciona amb la resta del món, i que ho faci amb delicadesa. No sé com definir la paraula literatura, però un requisit indispensable és el gust per les paraules.”

Alícia de llegit

De la vida i de la mort

Avui, algú m’ha fet la típica pregunta que sempre em fan les persones que no tenen connexió a Internet: de què va el teu blog? Abans, quan tenia el Blog d’una lectora, ho tenia clar: va de llibres, resposta que solia espantar a la gent i que els desanimava de continuar indagant. Ara, però, ja no tinc el Blog d’una lectora, ja no parlo de llibres, o només de vegades. De què va ara el meu blog? Sense pensar-m’ho dues vegades he dit “el meu blog va de la vida i de la mort”. La persona que m’escoltava s’ha escandalitzat. De la mort?! Suposo que no ho hauria dit si hi hagués pensat més, perquè, si hi reflexiono, m’adono que ben poques vegades he mencionat la mort, al blog. Si he dit això, ha estat per no haver de dir: “al blog intento parlar de la meva malaltia”. Perquè d’això intento que vagi El vol de la reina de la ruda, encara que ben segur que no ho sembla. El meu blog va de la vida i de la mort... És un bon eufemisme, oi? Al final he intentat arribar a una resposta conciliadora: de la vida, va de la vida! Això de la mort és una manera de parlar!, he fet, intentant semblar convençuda. És això el que s’ha de dir, no? Suposo que sí. Sí, això és el que s’ha de dir, sempre.

Contet microeconòmic

En Pepet sempre pagava en efectiu. Durant molt temps va estar preocupat: havia sentit per la radio que pagar amb targeta es traduïa en un augment del PIB, és a dir, que pagant amb targeta estava creant riquesa. Ell sempre pagava en efectiu, i es pensava que potser aviat hauria de sortir al carrer amb una bossa al cap; se sentia garrepa. Se li confirmava el que sempre havia sospitat, que, en el fons, ell era una xacra per la societat, un paràsit.
Fins que un dia va sentir per la mateixa radio que el PIB creat pel fet de pagar amb targeta i pels crèdits en general no era un PIB bo, que era un PIB inflat, enganyós i que no era bo per l’economia dependre d’un PIB basat en el deute; que era això el que l’abocava a la crisi. Ell sempre pagava en efectiu, per tant es va adonar que el PIB que estava creant era un PIB real, palpable, aprofitable; era riquesa de debò, no una bombolla; i era bo per l’economia, ajudava a combatre la crisi. De cop, es va sentir capaç d’agafar aire i de sortir al carrer orgullós com un paó. Ja no era se sentia com un garrepa. Se li confirmava el que sempre havia sospitat: que, en el fons, ell era un pilar de la societat.