Overignorantota

No ha estat fins avui que he descobert que “sobretot” en castellà s’escriu separat, és “sobre todo”, que un “sobretodo” tot junt és un abric. Malgrat el temps que fa que escric en català i castellà no me n’havia adonat fins avui. Però el més greu no és el munt de vegades que ho dec haver escrit malament en tots els meus textos i que em veig físicament incapaç de corregir: el més greu és que, en el seu dia, devia buscar al diccionari castellà-anglès la paraula “sobretodo” tota junta (la que vol dir abric), pensant-me que buscava “sobretot” (per damunt de tot) i vaig trobar “overcoat”, és a dir, “sobre abric”. I, jo, tota convençuda que en anglès “sobretot” es deia “overcoat” he fet servir a tort i a dret aquesta expressió en els textos que he escrit al llarg de la meva vida en anglès. Que ara no són gaires, però que durant un temps van ser força. Es a dir, que en comptes de dir “sobretot” he estat dient tota la meva vida “sobre abric”... i m’he quedat tan ample... Què deuen haver pensat la gent que ho han llegit? No cal dir que hi ha vegades en que em voldria fondre...

Amb diürnitat i tota la intenció

Potser a algú li estranya l’actitud crítica que he tingut contra algunes persones que he conegut al llarg de la meva vida en els darrers posts. No acostumo a parlar malament de ningú, i de cop, dos post que sonen clarament a revenja... (He estat a punt de titular-los “revenge”...)(Com que sé que les persones criticades mai seran capaces de posar una justificació de lo malament que m’han fet sentir per escrit... Tot i que sí que serien capaces de clavar-me una bona bronca!). Només voldria dir, com a justificació, que la gent normal sol tenir una colla d’amics i coneguts amb la que es desfoga i pot posar els punts sobre les is si alguna cosa el o la fa patir. Jo no tinc cap colla d’amics amb la que desfogar-me. Sé que, ja que tinc la oportunitat d’escriure, hauria d’aprofitar per parlar de temes més seriosos i cultes, de llibres, o fins i tot de política, que criticar els polítics queda la mar de bé, i criticar a altres escriptors fa molt docte. Que fer servir el blog per desfogaments personals quan tinc pretensions literàries fa lleig. Ho sé. Però tot i així, si escric és per poder-me permetre entremaliadures com aquesta de tant en tant...

Alta toxicitat

Fa quinze anys el meu llibreter em va dir: “jo no vull ser feliç, jo vull ser rica”. Ha passat el temps, i ho ha aconseguit: té la vida resolta. I, evidentment, no és feliç. S’ha de vigilar amb els desitjos, perquè de vegades es fan realitat... No és feliç, més aviat és una amargada de la vida que ni viu ni deixa viure als altres; una relació tòxica pels que no tenim més remei que aguantar-la. El flux de diners constant no només no li ha endolcit el caràcter sinó que li genera cada cop més ansietat per acumular-ne més... Ja ho diuen: només és feliç en la riquesa qui ja no era en la pobresa, i els diners són com l’aigua salada, com és en veus més sed en tens...

El meu llibreter (un altre llibreter) és la mena d’imbècil que et diu una cosa, te’n fa creure una segona, en fa una tercera i en pensa una quarta, totes diferents. És falç, manipulador, o té una personalitat autènticament polièdrica? En tot cas, una altra relació tòxica.

Aquestes són les dues persones que més he estimat a la meva vida. M’han manipulat, enganyat i fet sentir com una merda. Són en part els responsables que jo tingui problemes per establir altres relacions d’amistat i d’amor, perquè, si tenir una relació amb algú és això... La família no es tria, tampoc tries de qui t’enamores. Però, mentre no sàpiga evitar que una relació se’n vaig pel pedregar d’aquesta manera, mentre no sàpiga evitar que em manipulin, m’enganyin i em facin sentir com una merda, m’estimo més estar sola.

La mentalitat medieval

M’avisa el meu llibreter que això que Tristany i Isolda no li van dir al rei Marc el que havia passat entre ells al vaixell no es tracta que Isolda volgués ser reina tan si com no, sinó de la mentalitat medieval. Tristany és un súbdit del rei Marc. Isolda és un trofeu que li porta. Són propietat del rei Marc, i estan a les seves ordres. Com a tals, ni tan sols es poden plantejar sortir del dibuix del seu destí, vull dir que ells no hi pinten res, ni poden decidir res. Simplement, Isolda està destinada al rei Marc, és per ell, i confessar la veritat, malgrat el que el rei Marc diu al final de la història, només els hagués dut conseqüències nefastes. Seria com si Tristany hagués dut una camisa de seda molt valuosa com a regal pel rei Marc, un regal que el rei hagués estat esperant amb candeletes, i que l’hagués esparracat. Evidentment, quan això s’hagués sabut només li hauria dut problemes... En la mentalitat medieval, les persones poden ser una propietat, i les propietats accepten el seu destí sense platejar-se si aquest podria haver estat diferent. Pensar que són ells qui “ho trien” és veure-ho amb ulls de persona d’ara.

Ciutadana del món

La pàtria és un tic de la classe mitjana: els rics de debò i els molt i molt pobres són apàtrides, ciutadans del món.

Encesa malenconia

Ahir vaig sentir per la radio que parlaven de la malenconia, que és diferent de la tristesa i la depressió. Em ve al cap que Tristany, l’enamorat, era un ésser melancòlic... Res no es diu del caràcter íntim d’Isolda en aquest aspecte. Ella pateix per amor, però mai no la veiem “melancòlica” de la manera introspectiva en què ho està Tristany... Sempre diem “Tristany l’enamorat”, i el posem d’exemple com a enamorat, però mai he sentit dir “Isolda l’enamorada”. Ella és Iseo la Blonda, i la seva principal característica és ser tremendament bonica. Però no se la posa com a exemple d’enamorada, sinó com a dona que pot donar plaer a un enamorat, que pot justificar un enamorament com el de Tristany, tan fidel i absolut... Si ella no fos tan bella, no s’entendria que Tristany es begués l’enteniment fins al punt en el que se’l veu... (Y això no significa que només una dona tremendament bonica pugui justificar un amor com el Tristany: significa que quan estem enamorats l’objecte del nostre amor sempre ens sembla diferent als altres, i tremendament bell...) Una vegada vaig escriure que, al començament, quan ja s’han ficat al llit i ella encara s’ha de casar amb el rei Marc, no li diuen al rei res d’això i ella consenteix a casar-s’hi perquè vol ser reina. Es a dir, que estima a Tristany, però Tristany no és rei... una persona necessita realitzar-se fent alguna activitat, i a ella l’han educat per ser reina. I, com s’ha dit moltes vegades, és ella qui dirigeix Tristany. Si ella consenteix a casar-se amb el rei Marc, si no li diuen la veritat, és perquè, potser perquè li han destinat els seus pares, potser perquè vol ella, ella ha de ser reina. A més, en aquella època, quan estaves destinat a una cosa, no devia ser fàcil sortir de la roda; Isolda estava destinada al rei Marc, i a ser reina. Es clar que podien haver parlat abans que li casessin, i de fet, jo no entenc gaire perquè no ho van fer, però llavors, es clar, ja no hi hauria història... Que Isolda vol ser reina per sobre de tot potser no és una explicació gaire afalagadora per Isolda, i no sé si diu poc d’algú anteposar les seves necessitats materials a les necessitats de l’amor (perquè Tristany es despreocuparà de tot), però pensem que Isolda volia fer matar a Brangiana, o sigui que fer coses “no bondadoses” (i molt humanes) ja fa per ella. O sigui que tenim un Tristany melancòlic que es beu l’enteniment per amor i una Isolda calculadora que vol tenir-ho tot, el benestar material i el plaer... Però, malgrat que calcula materialment, Isolda no ha calculat que no podrà prescindir de Tristany, i per això marxa amb ell al bosc, per això el va a buscar al final... en el fons, també s’ha begut l’enteniment per ell, encara que té una manera diferent de demostrar-ho de la que té Tristany... Tampoc voldria treure d’això un prototipus, això no vol dir que un home sempre es despreocupi de tot per amor o que una dona sempre calculi el benestar material... hi ha de tot a la vinya del senyor; això només vol dir que aquesta combinació pot donar-se en les relacions entre les persones. I la malenconia també és un sentiment en el que ens podem submergir encara que no estiguem enamorats, encara que no sigui tardor...

ELS TRES TIPUS D’ARTISTES

1) L’artista pel que l’art és una necessitat gairebé física, directa, com ho són les de menjar i beure. Per aquest l’art és una funció vital.
2) L’artista pel que l’art és un refugi, una manera d’oblidar la vida; com un narcòtic, un vici qualsevol, un alcohol.
3) L’artista pel que l’art és una tasca, una missió que ha de complir.

Máscaras y paradojas
Fernando Pessoa

Procés de buidat

Escriure textos que després esborro o llenço o cremo s’ha convertit, amb els temps, en una de les meves activitats més practicades... No és que m’agradi fer-ho, de fet no m’agrada gens, però són coses que no havia d’haver escrit. Per sort esborrar, llençar i cremar és possible, i que el que una vegada vam dir sense pensar-nos-hi gaire no queda gravat en pedra... De vegades necessites desfogar-te dient una cosa. Però no sempre et sents còmode amb el que has dit. No és que te’n penedeixis d’haver-ho dit, al contrari, ho tornaries a fer. Només que, complert el procés de “buidat”, ja no t’interessa que el text sigui allà recordant-te la sensació que el va provocar... És una llàstima? És una forma d’automutilació? Per mi, és simplement una manera de protegir-me de mi mateixa.

L’aprenentatge protector

Encara que ara ja no m’interessi llegir novel·les, durant tots aquest anys n’he anat acumulant unes quantes que (oh...!): no he tingut temps de llegir encara, abans que em deixés d’agradar llegir novel·les... Però, si les tinc, les hauré de llegir, no pot ser tenir un llibre que no s’hagi llegit (sic)... les vaig comprar pensant sincerament que les llegiria... En conclusió: que he dicidit anar per feina i començar per una que em sembla atractiva: sexe, violència i... sense rock’n’roll, perquè les músiques són altres. (També molt pecaminoses, però, eh?, què us penseu!) I, no m’ho esperava, però de seguida ha explotat. M’interessa, m’interessa. I m’adono de quant feia que no llegia així, estirada per un fil argumental... Llegir poesia i assaig està bé, però l’emoció de continuar llegint per saber “què passarà” que només et pot donar llegir una novel·la que no has llegit abans... això és incomparable. Ai, quan temps feia que no llegia una novel·la que m’agradés així! Com he pogut estar tant temps sense fer-ho? Que desenganyem-nos, el que m’estira d’aquesta novel·la és el sexe i veure com estan descrites les relacions entre els protagonistes... i que està ben escrita i puc aprendre’n coses (de l’estructura i d’expressar un contingut, per exemple la bogeria del personatge femení), encara que per això caldrien més lectures de les que em sembla que estic disposa a fer... Però, per exemple, una cosa que veig amb una lectura simple com la que jo faig: la distribució del material dels capítols. Me’n recordo que quan jo vaig intentar escriure la meva novel·la, a cada capítol canviava d’escena. No ho sabia fer d’altra manera. Intentava imitar un best-seller barat que feia poc que havia llegit i allà les escenes estaven distribuïdes així, sense complicacions. Doncs bé, el meu autor d’ara és capaç d'encadenar diverses escenes en un mateix capítol, conjuminant-les hàbilment. D’acord que es tracta d’un “capítol de transició” que podria semblar un tràmit per col·locar els personatges en un altre lloc (tot i que em començo a adonar que a les bones novel·les no hi ha “capítols de transició”, sinó que cada capítol té la seva raó de ser). Recordo que jo me’n vaig fer un fart, de posar a la meva novel·la “capítols de transició”! Ai ai... Ja veig que en això anava ben equivocada... Un bon text (sigui un microconte o una novel·la) ha d’haver après la lliçó dels anuncis: que no hi ha d’haver res sobrer ni de “transició”, tot el que surt a l’anunci ha d’anar encaminat a potenciar el missatge que et vol transmetre l’anunci: en un anunci del zoo no hi ha de sortir una càmera de fotografiar si no és que anant-t’hi te’n regalen una, per exemple, o si no és que et volen dir que allà podràs fruir fer-la servir. Doncs, encara que el missatge d’una novel·la no estigui encaminat a vendre’t un producte, sí que d'alguna manera et volen transmetre com són aquells personatges (aquest és el seu producte, podríem dir). Per això, fins i tot les escenes que semblen “de transició” ens han d’estar ensenyant com són els personatges i com es relacionen. Això ho fa el meu autor, i això és el que m’estira. Luckacs diu que els personatges de les novel·les són éssers que busquen... mai no ho havia vist tant clarament reflectit en una novel·la, això. Què busquen o què es pensen que busquen... bueno, no ho sabré fins que ho trobin, si és que ho troben, tot i que començo a tenir interessantíssimes teories...

(La novel·la de la que parlo és El cel protector, de Paul Bowles. No ho he dit fins ara no perquè em volgués fer la misteriosa, sinó perquè volia parlar de “la novel·la”, així en abstracte, i no d’aquesta novel·la concreta, encara que aquesta sigui l’exemple concret que ara m’ocupa i d’on he tret la inspiració per escriure el post.)

Encantada d’haver-me conegut

És quan et comences a conèixer a tu mateix que comences a entendre el món...