Procés de buidat

Escriure textos que després esborro o llenço o cremo s’ha convertit, amb els temps, en una de les meves activitats més practicades... No és que m’agradi fer-ho, de fet no m’agrada gens, però són coses que no havia d’haver escrit. Per sort esborrar, llençar i cremar és possible, i que el que una vegada vam dir sense pensar-nos-hi gaire no queda gravat en pedra... De vegades necessites desfogar-te dient una cosa. Però no sempre et sents còmode amb el que has dit. No és que te’n penedeixis d’haver-ho dit, al contrari, ho tornaries a fer. Només que, complert el procés de “buidat”, ja no t’interessa que el text sigui allà recordant-te la sensació que el va provocar... És una llàstima? És una forma d’automutilació? Per mi, és simplement una manera de protegir-me de mi mateixa.