Fa pocs dies es va morir en Baltasar Porcel; jo no el seguia gaire ni el llegia perquè l’havia sentit en alguna entrevista i el trobava antipàtic. També és molt gran l’Espinàs, a qui tampoc he seguit gaire ni llegit perquè l’he sentit en alguna entrevista i el trobo avorrit. Amdós tenen en comú haver estat un fotimer d’anys escrivint una columna diària al diari. També tenen en comú que la gent sol estar d’acord que escriure cada dia fa que la qualitat es dilueixi, que molts dies no es doni el nivell, ni cap nivell. No ho dic jo això, que no els he llegit: ho he sentit a dir d’ells, de tots dos. Tothom els concedeix el mèrit d’escriure cada dia, cosa que s'està d’acord que és molt difícil, però també reconeixen que això els ha passat factura pel que fa a l’uniformitat de la qualitat. Que, una cosa és escriure cada dia, i una altra de molt diferent és escriure una cosa genial, o tan sols bona, cada dia.
Ja sé que a mi, a diferencia d’ells, no em paguen per escriure, ni ningú selecciona com a bo el que jo escric, ni ho ha triat mai ningú com a mereixedor de l’atenció dels lectors d’un diari de manera remunerada, però jo també he estat durant molt de temps escrivint un text curtet gairebé cada dia. Alguns dies dos, algun dia cap, però he estat duent un bon ritme. La veritat és que, s’hi s’ha donat una dissolució de la qualitat pel ritme constant d’escriptura, jo no me n’he adonat. (Potser també és que no hi havia cap qualitat a diluir, es clar! Ja, ja!) A mi em sembla que escric coses interessants sempre, com a mínim sempre escric coses que a mi me semblen interessants, i no tinc clar que a aquest dos escriptors els interessi sempre el que escriuen. El que vull dir és que, a diferencia d’escriure per un diari, si un dia no tinc res interessant a dir no dic res i no passa res. Això, em sembla, és clau a l’hora de no abocar palla i que la qualitat no s’escoli com si algú hagués tret el tap del desaigüe.
Però això no treu que, malgrat la llibertat que dóna el blog en tots els aspectes, jo no somniï en fer el mateix en un mitjà “de debò”, un mitjà del que ragi el níquel, cada dia si cal, cenyint-me a una extensió prefixada, si cal (cosa que, això sí, ha de ser dificilíssim...), sent molt més criticada del que sóc ara amb el meu blog gairebé invisible, si cal. En fi, una idea de bomber, perquè em sembla una mica improbable que algú em contracti per fer el mateix que ja faig ara gratis... i sense saber parlar de política, a més.
Ja sé que a mi, a diferencia d’ells, no em paguen per escriure, ni ningú selecciona com a bo el que jo escric, ni ho ha triat mai ningú com a mereixedor de l’atenció dels lectors d’un diari de manera remunerada, però jo també he estat durant molt de temps escrivint un text curtet gairebé cada dia. Alguns dies dos, algun dia cap, però he estat duent un bon ritme. La veritat és que, s’hi s’ha donat una dissolució de la qualitat pel ritme constant d’escriptura, jo no me n’he adonat. (Potser també és que no hi havia cap qualitat a diluir, es clar! Ja, ja!) A mi em sembla que escric coses interessants sempre, com a mínim sempre escric coses que a mi me semblen interessants, i no tinc clar que a aquest dos escriptors els interessi sempre el que escriuen. El que vull dir és que, a diferencia d’escriure per un diari, si un dia no tinc res interessant a dir no dic res i no passa res. Això, em sembla, és clau a l’hora de no abocar palla i que la qualitat no s’escoli com si algú hagués tret el tap del desaigüe.
Però això no treu que, malgrat la llibertat que dóna el blog en tots els aspectes, jo no somniï en fer el mateix en un mitjà “de debò”, un mitjà del que ragi el níquel, cada dia si cal, cenyint-me a una extensió prefixada, si cal (cosa que, això sí, ha de ser dificilíssim...), sent molt més criticada del que sóc ara amb el meu blog gairebé invisible, si cal. En fi, una idea de bomber, perquè em sembla una mica improbable que algú em contracti per fer el mateix que ja faig ara gratis... i sense saber parlar de política, a més.
