Vendre potets d’aire net

“Els problemes ecològics són els problemes econòmics de la Terra. L’ecologia és l’economia de la Terra.”

Aire enlatado
Más allá de la literatura
Heinrich Böll

No, si quan ens hi posem...

L’altre dia vaig dir que faltava un gran personatge masculí conegut creat per una dona... bueno, n’hi ha un, però acceptar-lo depèn molt de si s’està disposat a acceptar “barco” com a animal aquàtic... Un personatge masculí universal creat per una dona? El monstre de Frankenstein. S’accepta o no s’accepta?

A cops de matxet

Ahir, anant a tirar les escombraries, un parell d’adolescents, un noi i una noia, es rivient de mi. No, no és una paranoia. Jo anava tirant parsimoniosament cada bossa al seu contenidor corresponent i ells, asseguts en un banc de la plaça, feien la corresponent befa soto voce. Els vaig preguntar si a aquella hora no haurien de ser a l’escola. Em van dir que els dimecres i els divendres no tenien escola a les tardes, en un to amistós, ja no de burla. Estaven encantats que m’hi dirigís. Però, no m'hi vaig poder resistir: els vaig deixar anar en un to aspre com un suc de llimona “amb tantes festes, ara entenc que la mainada pujeu cada cop més imbècils”. Doncs sí, els vaig dir això. Vaig continuar tirant la resta de bosses i quan ja me n’anava van reaccionar atacant de nou amb les seves burles, que com que sordejo una mica, ja no vaig poder desxifrar. Sé que, si després de preguntar-los com era que no eren a escola hagués somrigut, allà no hagués passat res, haguéssim quedat la mar d’amics i allò hagués estat l’inici d’un petit veïnatge. Però vaig haver de deixar anar la meva mala llet (la meva mala llet és llegendaria), i ara segurament cada vegada que vagi a tirar les escombraries me’ls trobaré rient i fent comentaris sarcàstics, i a més segurament ja no seran ells dos sols sinó que hi haurà més mainada burlant-se de mi, tots els petits monstres del barri. Això si no em tiren pedres. Sense voler, he obert la veda. No cal dir que estic molt orgullosa de mi mateixa per no haver sabut callar... A més, em sap greu perquè estic segura que aquestes dos criatures venen de famílies desestructurades i això d’estar en un banc de la plaça rient-se dels veïns només es un símptoma dels seus problemes, una manera de cridar l’atenció. Els havia d’haver fet una mica de cas amistós o haver marxat fent veure que no els sentia, sense agredir-los verbalment. Tots hi hauríem guanyat. Però va ser més fort que jo, ho vaig haver de dir. I vaig disfrutar dient-t’ho, a més. Què s’han cregut? Però, pensant-t’ho fredament, m’adono que aquest no és el bon camí, sobretot pel petit fet pràctic que la gent es revenja. S’ha de ser conciliador i posar l’altra galta, no per una qüestió cristiana, sinó per una petita qüestió pràctica de no buscar-se problemes. Però, amb una malaltia com la meva en que sento constantment com la gent em critica i es burla de mi, que ho facin de veritat i m’hi pugui tornar de veritat és un luxe molt poques vegades al meu abast. Encara dubto que els devia ofendre més, si que els digués imbècils o que els tractes de criatures... No hi havia pensat en això, però jo a la seva edat ja em pensava que era gran... I estic segur que encara que facin criaturades, es deuen pensar que ja són grans. En fi, que la pròxima expedició a tirar les escombraries serà com si sortís d’exploració per la selva verge: estaré a mercè de les feres... I jo, com ja heu comprovat, sóc un angelet...

Vençuda per la revolució i l’imperi

Doncs sí, tinc necessitat de confessar-ho, de deixar-ho clar: no, no vaig acabar les Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand. No vaig passar del capítol vint i escaig, quan comença a parlar de Napoleó. Jo llegia tota feliç sobre la seva joventut, i m’agradava molt, però quan vaig saber que algunes coses que deia se les havia inventat... i jo m’ho estava creient al peu de la lletra... aquest va ser el primer cop dur que va rebre la meva concentració. Però el llibre va canviar... La cosa anava bé mentre parlava de manera personal de si mateix, encara que de vegades fes passar bou per bèstia grossa... ara, quan va començar amb tot això del poder, que si Napoleó per aquí, que si se’n va anar a Egipte per allà... i va començar a explicar coses d’ell mateix només en relació amb els càrrecs que ocupava... no ho sé, segurament és perquè jo mai no he tingut ni tindré cap mena de poder i el tema no m’atrau gens... vaig començar a pensar que era un llibre d’història, i a mi la història mai m’ha agradat per llegir-la (encara que estigui excel·lentment escrita). Conclusió: que el llibre em va caure de les mans. Sento que es la mena de lectura que vol una edat i unes certes experiències, i resulta que jo ni tinc aquesta edat ni cap experiència manant... En fi. Que m’ha sabut molt greu, però no l’he pogut acabar. I això que penso que per una persona que li agradi la història o saber coses sobre Napoleó o que tingui afany per dirigir alguna cosa grossa, és un llibre gairebé indispensable. També per algú amb una mica d'ambició com a lector, algú interessat en la bona prosa... Estic segura que el punt on el deixo és la millor part del llibre. A mi m’agrada la bona prosa, però si el tema no m’estira no hi puc fer res per continuar llegint... En fi, que el guardaré per quan sigui gran. Estic segura que llavors serè més capaç d’apreciar-lo.

Xaladures

Sembla que això que jo faig al blog, d’anomenar a totes les persones que m’estimo “el meu llibreter”, és una estranya malaltia que només té una sola persona entre moltíssimes. M’explico: existeix una malaltia psiquiàtrica molt poc comuna, que fins i tot té un nom, que consisteix en pensar-se que les altres persones, totes les altres persones, són la mateixa persona. Jo no tinc aquesta malaltia, evidentment, això d’anomenar a tothom “el meu llibreter” és un recurs literari: encara que les anomeni igual, a la realitat no em penso pas que totes les persones del meu voltant són la mateixa; però pel blog això em va molt bé per mantenir més o menys el seu anonimat i unificar-lo. Però em va fer molta gràcia saber que existia aquesta malaltia... Aviam si resultarà que estic més tarada del que em penso... L’escriptura i la bogeria són vasos comunicants, això és evident.

L’ombra del jove clergiman...

Una cosa que m’agradaria especificar és que, encara que al blog hagi mencionat un parell de vegades a la Katherine Anne Porter (la vaig posar a la meva llista d’escriptores), jo no he llegit cap dels seus contes, que pel que es veu són extraordinaris. D’on ve la meva admiració, doncs? Doncs d’una cosa molt senzilla: he llegit que és una escriptora que ha aconseguit crear personatges masculins de carn i ossos, no només fantasies o alter-egos masculinitzats de l’escriptora. Per mi, encara que no ho hagi comprovat personalment, amb això ja n’hi ha prou per admirar-la, sobretot quan a les escriptores se’ns acusa de no haver creat cap personatge masculí creïble, contràriament a tants grans personatges femenins creats per escriptors. A més, tinc el llibre amb els seus contes en castellà, i el penso llegir i comprovar-ho per mi mateixa, això que els seus personatges masculins s’aguanten. Sabia que hi havia d’haver alguna escriptora que ho hagués aconseguit! Ara encara falta, però, un gran personatge masculí conegut creat per una escriptora...

Trencaclosques nocturn

Recordo haver llegit en llocs diferents que tant Katherine Anne Porter com Truman Capote van trigar quinze anys a fer el seu aprenentatge en l’escriptura. El que més em va sobtar no va ser el període de temps, tan llarg, que també, sinó la coincidència en la durada en dos escriptors a l’atzar que no tenien gaire a veure l’un amb l’altra. Em va semblar significatiu que ambdós coincidissin en els quinze anys, i no crec que la coincidència fos només atzar. Quan es triga a aprendre a escriure? Quan pots dir que “n’has après”? També em ve al cap aquell text que vaig ressenyar al començament de tenir el blog que parlava de “tenir les eines necessàries per enfrontar-se a un text”. Penso que aprendre a escriure i aprendre a llegir textos, no només a desxifrar-ne els signes, sinó veure la seva estructura i com estan construïts, i a entendre el que diuen, i el que es deriva de tot el que deixen fora, va molt lligat a ser capaç de manipular aquestes eines. Quines poden ser les eines necessàries per enfrontar-se a un text? Suposo que tots els que escrivim, sobretot els que escrivim o hem escrit sobre llibres, pressuposem que posseïm aquestes eines, però si em fessin enunciar-les no sabria pas què dir. Quines són les eines amb les que jo m’enfronto als textos? Doncs, bàsicament, la capacitat de repetició. (M’agrada la repetició, segons el meu llibreter.) El fet de que m’agradi repetir la lectura d’un text una vegada i una altra, i també que m’agradi encara més tornar sobre els meus passos quan escric. La capacitat de repetició és una bona eina, però, quines són les altres? La senyora Porter deia que tot s’havia reduït a aprendre a confiar en ella mateixa, i el senyor Capote deia que no havia de sorprendre a ningú que sabés escriure perquè ho havia fet cada dia tots els dies de la seva vida des que tenia 14 anys. Diu que per ser escriptor només cal tenir alguna cosa per dir i dir-la; jo diria que també cal saber dir-ho. Estic segura que ja han passat quinze anys des que vaig començar a escriure per mi mateixa, sense que fossin deures de l’escola o redaccions; també estic segura d’haver-ho fet gairebé cada dia de la meva vida des de llavors. En aquest temps, he deixat de llegir voraçment per passar a llegir delectant-me, fixant-me en els detalls, prenent cura del que paga la pena de ser repetit. Abans buscava textos per devorar, ara busco textos per rellegir. Sens dubte, he evolucionat: he après a confiar en mi mateixa, el blog m’ha ajudat molt... però no tinc clar que el meu aprenentatge s’hagi acabat. Rellegir un text mil cops per polir-ne els detalls ja ho vaig fer la primera vegada que vaig fer una redacció a l’escola... Què ha canviat en tots aquest anys? Em recordo molt bé d’aquella redacció: volia expressar una veritat molt concreta però em va semblar massa complicada de dir en el poc temps i espai del que disposava, em va semblar que qui ho llegís no ho entendria, em va semblar que no en sabia prou; vaig optar per una opció que no reflectia el que jo pensava, però que era l’única que era capaç de perpetrar en aquell moment: vaig optar per la simplificació i la veritat establerta. Quan vaig fer aquella redacció tenia set anys i feia segon de bàsica. També recordo quan aquella professora d’escriptura creativa va posar un interrogant sota aquella frase meva (n’he parlat al blog): volia dir una cosa, però em va semblar que no s’entendria i en vaig acabar dient una altra que va quedar confusa; no era capaç de dir el que realment volia dir, i vaig optar per la simplificació i la veritat establerta, i a més ho vaig fer malament. Quan vaig escriure aquell text tenia 21 anys i acabava de deixar els estudis. Bueno, ha passat el temps i em sembla que finalment “m’he atrapat”: des que tinc el blog, no he tornat a tenir la sensació d’haver d’escriure una cosa més senzilla perquè el que jo pensava de debò em semblava que no s’entendria o no era capaç de dir-ho; ja no simplifico i he après a expressar la meva pròpia veritat. Ara tinc 33 anys i temps per escriure. (Escrivint per mi mateixa mai havia tingut la necessitat de simplificar com en els textos que donava a llegir a altres persones; ara, ambdues situacions van a l’uníson.) Encara em sembla que ho podria fer molt més bé del que ho faig, però com a mínim sóc capaç de dir el que vull dir. Tot i que també tinc la sensació de no controlar absolutament el que dic, i que de vegades els textos diuen coses que jo no havia planificat que dirien: això em passa sobretot amb la ironia, que se m’escapa sense que jo en sigui conscient... Paradoxalment, aquesta vida pròpia que semblen tenir segons quins paràgrafs m’he acabat adonant que no empitjoren el resultat, tot i que em continuen fent una mica de por; m’he atrapat, però encara no controlo del tot la brida. Ja no simplifico, però de vegades el que escric agafa caires inesperats que em sorprenen fins i tot a mi mateixa; m’agrada anar descobrint els textos a mesura que els escric, que tinguin vida pròpia més enllà del meu control; aquesta és una de les raons que fan que encara sigui tan emocionant, suposo. Un dia el meu llibreter m’explicava unes anècdotes picants sobre unes amigues i de sobte em va dir, tota preocupada: “no ho explicaràs al blog, això?”. Li vaig haver d’explicar que al blog jo no hi explicava xafarderies de segona mà, sinó que només hi parlo de coses que jo he viscut: “però si tu no surts de casa”, em va dir. “Què pots haver viscut tu?”. Doncs he viscut –visc- l’aprenentatge de l’escriptura... A la vida real, em manquen les paraules: parlant he de simplificar més que mai; al blog, puc ser eloqüent. Si un dia he deixat un text mig embastat abans d’anar a dormir, a la nit somnio que resolc un trencaclosques...

Allò

Ser escriptor ha de ser alguna cosa més que difamar familiars, amics, coneguts i saludats –a un mateix i la resta de la humanitat- cantant quatre misèries i quatre veritats. Però aquesta cosa més que s'hauria de demanar d'un escriptor és quelcom que se m'escapa...

Amb cullera i forquilla

Me’n recordo d’una vegada, al programa d’un famós cuiner, el cuiner agafava pulcrament les croquetes amb la forquilla, però, el convidat, un altre famós cuiner, en un moment en que el presentador es va despistar, va agafar la croqueta amb els dits (cosa que ben segur li havien dit que per la televisió no havia de fer); l’home volia dissimular i el gest d’agafar la croqueta amb els dits va ser digne de ser vist.

Explico això perquè jo, al costat dels altres blocaires, em sento una mica com si estigués agafant la croqueta amb els dits. La majoria de blogs que jo llegeixo són ascètics, pulcres, políticament correctes, positius, donen una imatge de formalitat de la persona que els escriu, estan preocupats per la política i per la llengua, miren les noticies, no diuen res que no hagin de dir i que pugui ferir a gent del seu voltant, no expliquen intimitats que no venen a cuentu d’aquelles que fan envermellir, no fan el ridícul i procuren quedar bé; són sincers, però és una sinceritat “apte”. Jo, en canvi, em sento estranya untant-me els dits explicant les meves misèries (i més que en vull explicar). Sé que una persona “normal” mai no explicaria el que jo explico, ni de la manera que jo ho explico, ni res del que vull explicar, més que res perquè a una persona normal no li passen aquestes coses, i si li passessin tampoc les viuria amb el dramatisme que jo les visc. Una persona normal té una vida sense fissures, i el darrer que farà serà explicar per internet aquestes fissures. Em sento incòmode d’explicar el que explico, tot i que el meu subconscient m’ho exigeix, però encara que crec que no tindria ni suc ni bruc, de vegades m’agradaria ser formal com un columnista de diari, parlar només de temes d’actualitat alients a la meva veritat, en una paraula: menjar-me el blog pulcrament amb la forquilla... Però, per alguna estranya raó, el que realment m’agrada és enfangar-m’hi fins a les orelles...

Escenes de la meva vida

(matí)

_ Per què no et reculls els cabells? Amb aquestes grenyes sembles una bruixa.

(tarda)

_ Què és aquesta trossa que portes? Sembles una iaia!

(l’endemà, matí)

_ No t’hauries de rentar el cap tan sovint. Els cabells es fan malbé. Et quedaràs calba.

(tarda)

_ On vas amb el cap tan brut? El grounge ja no està de moda. Sembles deixada de la mà de déu...

Qui dia passa, any empeny...