Entusiasme en estat salvatge

A mi m’agrada molt el que escric, però a la gent també els agrada la olor dels seus propis pets... (aquesta frase no és meva, l’he tret d’algun lloc, no sé d’on, però la faig passar com a meva perquè la subscric completament). És evident que perquè a algú no li agradés una cosa a la qual dedica temps i esforç i a més frueix molt fent-la, hauria de tenir algun problema... No només m’agrada el meu blog, sinó que n’estic molt orgullosa. Però es clar, jo crec que mai s’ha d’oblidar que no tothom pot estar d’acord amb el nostre entusiasme, i que si els pets fan bona olor per la persona que els fa, per l’altra gent són bastant desagradables... No dic que un post sigui com un pet, només dic que s’ha de ser conscient que no tothom s’entusiasmarà pels nostres posts com ens hi entusiasmem nosaltres mateixos. Això ni els autors consagrats o supervendes que escriuen llibres de debò ho haurien d’oblidar, perquè de vegades en llegeixes entrevistes i deixant anar mostres de cada ego en estat salvatge... Ara, a mi m’és fàcil ser modesta (no tinc més remei, a més) perquè no tinc cap “carrera literària” d’alt voltatge que em doni corda en aquesta direcció, però es clar, ja veuríem, si la tingués, si no em pujarien els fums... (Fums que segons algunes persones ja tinc suficientment amunt; persones que confonen la meva timidesa i retraïment naturals amb un orgull sense domesticar.) En fi, suposo que tot es relatiu, y que no es pot demanar a tothom que conegui a les persones i les seves ferides.