Trencaclosques nocturn

Recordo haver llegit en llocs diferents que tant Katherine Anne Porter com Truman Capote van trigar quinze anys a fer el seu aprenentatge en l’escriptura. El que més em va sobtar no va ser el període de temps, tan llarg, que també, sinó la coincidència en la durada en dos escriptors a l’atzar que no tenien gaire a veure l’un amb l’altra. Em va semblar significatiu que ambdós coincidissin en els quinze anys, i no crec que la coincidència fos només atzar. Quan es triga a aprendre a escriure? Quan pots dir que “n’has après”? També em ve al cap aquell text que vaig ressenyar al començament de tenir el blog que parlava de “tenir les eines necessàries per enfrontar-se a un text”. Penso que aprendre a escriure i aprendre a llegir textos, no només a desxifrar-ne els signes, sinó veure la seva estructura i com estan construïts, i a entendre el que diuen, i el que es deriva de tot el que deixen fora, va molt lligat a ser capaç de manipular aquestes eines. Quines poden ser les eines necessàries per enfrontar-se a un text? Suposo que tots els que escrivim, sobretot els que escrivim o hem escrit sobre llibres, pressuposem que posseïm aquestes eines, però si em fessin enunciar-les no sabria pas què dir. Quines són les eines amb les que jo m’enfronto als textos? Doncs, bàsicament, la capacitat de repetició. (M’agrada la repetició, segons el meu llibreter.) El fet de que m’agradi repetir la lectura d’un text una vegada i una altra, i també que m’agradi encara més tornar sobre els meus passos quan escric. La capacitat de repetició és una bona eina, però, quines són les altres? La senyora Porter deia que tot s’havia reduït a aprendre a confiar en ella mateixa, i el senyor Capote deia que no havia de sorprendre a ningú que sabés escriure perquè ho havia fet cada dia tots els dies de la seva vida des que tenia 14 anys. Diu que per ser escriptor només cal tenir alguna cosa per dir i dir-la; jo diria que també cal saber dir-ho. Estic segura que ja han passat quinze anys des que vaig començar a escriure per mi mateixa, sense que fossin deures de l’escola o redaccions; també estic segura d’haver-ho fet gairebé cada dia de la meva vida des de llavors. En aquest temps, he deixat de llegir voraçment per passar a llegir delectant-me, fixant-me en els detalls, prenent cura del que paga la pena de ser repetit. Abans buscava textos per devorar, ara busco textos per rellegir. Sens dubte, he evolucionat: he après a confiar en mi mateixa, el blog m’ha ajudat molt... però no tinc clar que el meu aprenentatge s’hagi acabat. Rellegir un text mil cops per polir-ne els detalls ja ho vaig fer la primera vegada que vaig fer una redacció a l’escola... Què ha canviat en tots aquest anys? Em recordo molt bé d’aquella redacció: volia expressar una veritat molt concreta però em va semblar massa complicada de dir en el poc temps i espai del que disposava, em va semblar que qui ho llegís no ho entendria, em va semblar que no en sabia prou; vaig optar per una opció que no reflectia el que jo pensava, però que era l’única que era capaç de perpetrar en aquell moment: vaig optar per la simplificació i la veritat establerta. Quan vaig fer aquella redacció tenia set anys i feia segon de bàsica. També recordo quan aquella professora d’escriptura creativa va posar un interrogant sota aquella frase meva (n’he parlat al blog): volia dir una cosa, però em va semblar que no s’entendria i en vaig acabar dient una altra que va quedar confusa; no era capaç de dir el que realment volia dir, i vaig optar per la simplificació i la veritat establerta, i a més ho vaig fer malament. Quan vaig escriure aquell text tenia 21 anys i acabava de deixar els estudis. Bueno, ha passat el temps i em sembla que finalment “m’he atrapat”: des que tinc el blog, no he tornat a tenir la sensació d’haver d’escriure una cosa més senzilla perquè el que jo pensava de debò em semblava que no s’entendria o no era capaç de dir-ho; ja no simplifico i he après a expressar la meva pròpia veritat. Ara tinc 33 anys i temps per escriure. (Escrivint per mi mateixa mai havia tingut la necessitat de simplificar com en els textos que donava a llegir a altres persones; ara, ambdues situacions van a l’uníson.) Encara em sembla que ho podria fer molt més bé del que ho faig, però com a mínim sóc capaç de dir el que vull dir. Tot i que també tinc la sensació de no controlar absolutament el que dic, i que de vegades els textos diuen coses que jo no havia planificat que dirien: això em passa sobretot amb la ironia, que se m’escapa sense que jo en sigui conscient... Paradoxalment, aquesta vida pròpia que semblen tenir segons quins paràgrafs m’he acabat adonant que no empitjoren el resultat, tot i que em continuen fent una mica de por; m’he atrapat, però encara no controlo del tot la brida. Ja no simplifico, però de vegades el que escric agafa caires inesperats que em sorprenen fins i tot a mi mateixa; m’agrada anar descobrint els textos a mesura que els escric, que tinguin vida pròpia més enllà del meu control; aquesta és una de les raons que fan que encara sigui tan emocionant, suposo. Un dia el meu llibreter m’explicava unes anècdotes picants sobre unes amigues i de sobte em va dir, tota preocupada: “no ho explicaràs al blog, això?”. Li vaig haver d’explicar que al blog jo no hi explicava xafarderies de segona mà, sinó que només hi parlo de coses que jo he viscut: “però si tu no surts de casa”, em va dir. “Què pots haver viscut tu?”. Doncs he viscut –visc- l’aprenentatge de l’escriptura... A la vida real, em manquen les paraules: parlant he de simplificar més que mai; al blog, puc ser eloqüent. Si un dia he deixat un text mig embastat abans d’anar a dormir, a la nit somnio que resolc un trencaclosques...