Retrovisor

Miro enrera, a com em veia a mi mateixa com a escriptora fa deu anys, fa cinc anys, fins i tot fa tres anys, i m’adono que hi ha alguna cosa que ha canviat. És una sensació gairebé imperceptible, com un alè a l’ànima, però fa la diferencia. He après a confiar en mi mateixa i en el que escric; d’alguna manera, em sento realitzada escriguen com mai abans m’hi havia sentit. De fet, abans ho veia tot negre, la vida era un trist arrossegar-se, sentia la meva veu angoixada perdre’s en el silenci, em sentia muda i atrapada. Ara em veig com una persona capaç de dir el que vol dir, em veig capaç d’explicar la meva visió de les coses i de ser escoltada dient-t’ho. Al blog he dit coses que, encara que no ho sembli, m’ha costat tota una vida poder dir. El lector només veu la senzillesa del resultat, que pot no impactar, però la bastida que he hagut de construir i escalar abans de mostrar l'escrit final, bastida que no es veu, és potser encara més impressionant que el text mateix. Les xarxes, fustes i columnes de ferro amb les que he hagut de bregar per poder dir segons què, mentre anava pujat el text, escaló a escaló! Però encara que la cantelluda estructura mental no es vegi, he escrit el text i aquest ha estat llegit. Mai no m’hagués pensat que això podia passar! Tenir lectors! Encara que no visqui d’escriure (i ara ja no aspiro a fer-ho, perquè entenc que si et paguen per escriure, també és a canvi que diguis el que qui et paga l’interessa), aquest tres anys no han passat en va, el que escric ha evolucionat cap a la transparència, he ampliat recursos: he capturat l’optimisme i ja no el deixaré escapar del sarró. Em veig a mi mateixa com a escriptora com mai abans m’hi havia vist, i la diferencia la fa el blog.