dissabte, 28 de març del 2009

Pessoa i la pluja

Mentre va durar de la guerra, el meu llibreter es va haver d’amagar al bosc. Sí, sí, els mateixos boscos de Sant Miquel que surten a Soldados de Salamina; només que d’ell ningú en va fer un llibre. Una de les coses pitjors de la vida al bosc era la pluja. Quan plovia... Tot quedava moll i fred, i no hi havia manera d’estirar-se, d’estar-se dret, d’arrecerar-se. Tota la resta de la seva vida va mirar la pluja amb aprensió; quan plovia no sortia de casa, i s’estava vora la finestra ben quiet agraint profundament el fet de tenir un sostre. La pluja sempre el posava nerviós, i això que era hortelà i per a les plantes la pluja és una benedicció... De vegades he pensat que Italo Calvino, per escriure el Baró Rampant, no va viure la pluja al bosc, que ningú hagués aguantat la vida que porta Cosimo un dia de pluja, que només un personatge de ficció pot viure en un bosc italià on mai no hi plou...

Pessoa, al Llibre del Desassossec, mostra una inquietud semblant a la del meu llibreter davant la pluja. No sé què li devia passar a Pessoa que ho justifiqués, però per ell la pluja és un estat mental, i l’aigua sempre és una tempesta.

Lligo aquests records sobre la pluja per rebatejar el meu blog i començar una nova singladura, si puc més íntima, si puc més centrada en la poesia. (Dic si puc perquè jo sóc la mateixa, i em fa por que no podré evitar que el que escrigui sigui el mateix. Precisament per això no renuncio al passat, a allò ja escrit.) Ho provaré.

(El subtítol no vol dir que jo hagi d’escriure res que no pugui llegir-se més ben escrit en un llibre de debò, com es podria interpretar. El subtítol vol dir que, per les persones que llegim molt, va bé tenir en compte que el món no s'acaba als llibres, i l'he posat per recordar-me a mi mateixa que vull començar aprendre del món exterior.)

Nom nou, colors nous, i energia renovada, però una passió idèntica.