En Luis Miguel i jo

Em sembla que mai he dit al blog que una vegada vaig ser definida per un internauta com “una fanàtica de Luis Miguel”. Jo no em definiria a mi mateixa com una fanàtica de res, però si que és cert que en Luis Miguel m’agrada molt. Però m’analitzo a mi mateixa, i no em comprenc. Per començar em pregunto què és exactament el que m’agrada d’ell... perquè el que transmet és una il·lusió. Vull dir que aquest home (perquè és un tros d’home) és un faldiller que quan acaba amb una comença amb l’altre, i estic segura que no dóna l’abast, i que, tal i com ho descriuria un masclista, procurant tenir-ne el màxim nombre de satisfetes fa un servei al sector femení de la societat. Fan cua per ell, i ell, com que és tot un mascle, sap complir. Però estic segura que no sap el que és esforçar-se per una relació, que no sap res del sacrifici i el compromís necessaris per tenir una relació duradora. (Bueno, ja sabeu que a mi no em cauen bé els faldillers... I estic totalment en contra que aquest paio m’agradi!) Però en canvi... quan comença a cantar “yo me empiezo a enamorar, no sé tú”, o “o tú o ninguna”, o “tengo todo exepto a ti, y el calor de tus besos”, interpretant tan bé que sembla de debò que sigui constant en l’amor, em cau la baba... Sé que és una il·lusió, un truc que ha après molt i molt bé, que sap fer bé la seva feina, i que amb la mena de vida que porta ell mateix no es pot creure de cap manera el que canta, el que tan bé interpreta. Però em té el cor robat. I a part de la interpretació o de l’instint musical, un altre gran mèrit seu és la traça què té per triar el repertori. Lletres directes als meus més baixos instints, i als de qualsevol dona. S’entrega a cada nova cançó clàssica d’amor com si fos un cast trobador de l’edat mitjana que sospira fa vint anys per la mateixa dama sense ser correspost ( i això evidentment, tractant-se d’ell, és una gran mentida... com s’ho fa per fer-ho tan bé?) No sé. El meu llibreter diu a vegades que les persones volem ser enganyades. Ai, si en seré de totil·la!