Tres mestres

Sé que l’altre dia em vaig passar una mica criticant a tres persones conegudes. A més, fent gala del meu esnobisme habitual vaig tenir l’atreviment d’insinuar que no llegien prou. Per compensar-ho una mica, avui parlaré de tres persones que llegeixen prou.

Una és en Xavier Sala-Martín, economista de reconegut prestigi. No només hi entén, d’economia, sinó que a més sap expressar molt bé els conceptes una mica abstractes d’aquesta matèria. Escoltant-lo em quedo amb la sensació que en sé una mica més, d’economia, sensació que sens dubte és irreal, perquè quan un cap és de suro només flota, per més ben explicats que estiguin els conceptes, però sempre em deixa amb la sensació que ha valgut la pena escoltar-ho. Sens dubte un home de moltes lectures, encara que no “humanístiques”, però que com a mínim li han fet profit per batallar amb la vida real, i allò tant bonic de “fer-hi diners”.

Un altre veu de la radio que em fascina és la de l’Oriol Junqueres, historiador. Aquest home no només en sap molt, de tot el que ha passat en el passat, sinó que a més té un sentit de l’humor que jo trobo molt divertit i desmitificador del que és el típic savi avorrit que només et vomita dades històriques. Té un punt de picardia que el fan ideal per escoltar-lo un dia de pluja, i cada cop que el sento m’espanto de les moltes tardes, amb pluja o sense, que deu haver passat ell sol llegint per saber tot això.

Una cosa que comparteixen en Sala-Martín i en Junqueres, apart de ser cadascú un expert en el seu camp, és una comprensió global del que és el món i el que el fa moure, cosa que els permet a tots dos opinar de política d’una manera que deixa en evidencia al polítics. Ells són la prova fefaent que quan un està vertaderament preparat no es dedica a la política (espero que cap d’ells no tingui una carrera política que jo desconegui, però posaria la mà al foc que no). Tinc la sensació que si els nostres dirigents tinguessin una mínima part de la seva visió de les coses, el món aniria molt més bé, per més que de vegades tenen algunes idees que no són precisament les que triomfarien en unes eleccions. Però precisament per això.

Un altre persona que crec que també està molt preparat, però poso a part dels altres dos perquè tracta una matèria diferent, és en Toni Padilla. Es periodista i és una mena d’enciclopèdia en potes de les anècdotes futbolístiques que se sap des del color dels calçotets d’en George Best al cantó de la boca per on fa servir els escuradents en Maradona, i es coneix tots els jugadors de totes les divisions de futbol d’Europa, i no només els noms dels jugadors sinó que sap explicar com juguen. Per no parlar del present, el passat i l’èpica de tots els equips. Jo, que tot això que sap tingui una utilitat més que la de poder explicar sempre l’anècdota més divertida i interessant (que no es poc, de fet), no ho veig clar, però és evident que la seva preparació està molt per sobre del que es un periodista esportiu habitual, i com els altres dos, té una comprensió del fet futbolístic que ja voldria més d’un. Mai l’he sentit parlar de política, però passaria la mà la foc que si analitza igual de bé als polítics com als futbolistes, no en deu parlar sovint.

I fins aquí. Per què no sigui dit que només critico. Aviam si algun dia en un futur puc parlar d’alguna dona que sigui l’equivalent a algun d’aquest tres personatges com a tertuliana radiofònica, però de moment no en conec cap.