Mirar i criticar

“Aquest germans bessons són la simetria més exacta que s'ha vist mai passejant per el nostre poble. Si el seu pare fos viu, Déu l'hagi perdonat, els estaria pintant confosos entre els arbres de l'altre costat del parc. Ells han estat sempre una bessonada per ser contemplada d'un tros lluny. El passeig dels bessons des de la casa familiar del carrer de Llevant fins a la plaça, i de la plaça fins a la casa familiar, és un espectacle d'ombres i contrallums, de moviments precisos i passes llargues. Els bessons tenen un caminar lànguid que s'aguanta sobre una estructura òssia, tan robusta com aparentment trencadissa. L'evolució els ha portat fins a una lentitud de moviments esquelètica, precisa i àgil, harmònica des de qualsevol punt de vista.

La gent ha contemplat sovint els germans amb una barreja de compassió i burla, tan injustes, i segurament tan absurdes, l'una com l'altra. Els bessons fan silenci a càmera lenta i deixen un rastre d'aire oscil·lant que desperta la memòria. Fan reviure temps reculats de quan l'aire arribava fins al baixant de plaça pel carrer de la Rambla i s'estenia, com per inèrcia, fins a les hortes.

N'hi ha que diuen, qui sap si delirant, que si els ajuntéssim, encaixarien formant un nou germà encara més alt, més esprimatxat i més delicat. [...] I que hi duri per molt anys. Hi ha comerciants que, veient-los passar, se'ls imaginen lluint les robes dels seus aparadors convertits en homes anunci. Tenen molta tirada els bessons, és veritat, es fan mirar. N'hi ha, també, que xerren de com van pentinats, de les sabates que porten, dels abrics que carreguen a l'hivern, de la veu, de les orelles, de les bosses dels ulls i del nas. La gent fixa la mirada a les cames i no sap que és a les mans on guarden tot el testament de colors que va deixar-los el seu pare.”

Avui, una mica de casualitat, he trobat aquest text sobre dos pintors bessons del meu poble. L’escriu, com no, una persona “típica” del meu poble. Jo escric, però puc dir que ni fent un esforç hauria pogut reproduir tant fidelment l’esperit gilipolles que il·lumina la gent del meu poble quan se’ls posa davant dels nassos una criatura que no comprenen. Artistes? Es fan diners amb això? Aquesta gent són raros, no? L’habitant típic del meu poble arrufa el nas, procurant apartar-se una mica de l’estrany ésser, no fas que la “raresa” s’encomanés, sense oblidar-se del somriure burleta. Aquest text m’omple d’admiració perquè es que ni que me esforces hagués pogut escriure un retrat tant fidel de la limitadíssima mentalitat petit-burgesa de la gent del meu poble. Ells són exactament així, descriuen la gent així, els miren així i els critiquen així... Quantes menes de llençols estens al balcó? No vols dir que us hi gasteu massa, en llençols? Artistes? Pobrets! Aquest text no me l’invento, però, es que ni que me l’hagués inventat hauria pogut trobar una cosa tant exacta que mostres la manera de pensar d’una gent que superficialment potser sí que porten sabates de disseny, però que encara tenen l’interior guarnit amb espardenyes de beta, amb la mentalitat de quan hi havia misèria.

Suposo que es per això que fa molts anys que visc aquí, però no participo de la comunitat. Estic exiliada de tota aquesta pobresa intel·lectual (mirar i criticar) entre les quatre parets de casa meva. No vaig a les seves festes, no compro a les seves botigues, no festejo els seus fadrins. Tot el que faci tufa a persona del meu poble em fa esfumar immediatament. No i no. Puc ser part física d’això, però el meu món no és aquí. No m'agraden aquesta gent.“Vade retro”!