Tímida contricció

Un comentari d’un lector em fa reflexionar: és sobre això que faig de vegades d’exposar els defectes dels altres al blog com si fossin una peça de caça esquarterada que giravolta sobre les brases. Diu aquesta persona que no vol ser amic meu precisament perquè faig això, i no vol veure un bon dia els seus defectes “exposats” al meu blog. El cas és que jo no crec que exposi els defectes dels meus amics al blog, principalment perquè en tinc molt pocs, d'amics, però en fi, si ell ho diu... potser sí en alguna ocasió ho he fet... El que es clar que amb la gent distant: escriptors, famosos, gent que observo pel carrer... no tinc pietat. Això sí que ho haig de reconèixer i tampoc m’agrada gaire tenir com a tema les crítiques als altres. Però, què és un escriptor sinó una persona que observa la realitat i la passa pel seu sedàs? I si això inclou dir coses “políticament incorrectes” i que no agradarien a l’al·ludit... No és el que jo veig que fan la gent que no escriuen, normalment, criticar-se els uns als altres quan la persona a qui critiquen no les sent? Criticar-me a mi! Com a persona que sempre ha estat molt criticada per la sana “gent normal” que no tenen cap malaltia em sembla que no cometo cap delicte criticant una mica jo també... En tot cas, tinc la sensació que no ho faig amb mala llet, tot i que ves a saber el que sembla... Em sap molt greu si amb això “he pecat” de xafardera i llengua llarga… Es clar que a mi m’agradaria molt més ser intel·lectual i parlar a cada post de Cervantes... però em sembla que no arribo pas a tant...