Em dono permís per escriure

Darrerament, he anat a unes conferències on el conferenciant sosté amb tota la seva bona fe que no s’hauria d’escriure. Pensa que, en segles passats, quan encara no estava escrit tot, es podia realment escriure, un escriptor amb talent podia aportar el seu granet de sorra, perquè tot estava per fer. Però que, després que hagin escrit tots els clàssics que han escrit durant totes les èpoques de la humanitat, escriure més no té cap sentit, que l’aportació que podrà fer un escriptor qualsevol és irrisòria, que mai podrà està a l’altura de la riquesa de la tradició, i que, siguen així, no val la pena fer el ridícul balbucejant paraules vanes que ningú recordarà.

Què us sembla? És una bona raó per deixar d’escriure, no? Com que no puc ser un clàssic, no em sembla que tingui dret a escriure... Perquè, una persona qualsevol, té dret a escriure encara que ni per educació ni per mitjans pugui ser un clàssic?

És evident que si fos una mica més vulnerable del que sóc, aquest bon home ja m’hauria convençut perquè deixés d’escriure. Però, com em va dir darrerament el meu llibreter, sóc “cerril”, és a dir, tossuda fins al moll de l’ós, i escriuré, sí escriuré, encara que no pugui ser un clàssic, encara que no ho llegeixi ningú, encara que les meves paraules vanes se les emporti el vent... Reclamo el meu dret a escriure siguen una escriptora dolenta, què carai aquí. Perquè les paraules, cuinades a foc lent, amassades amb cura, preparades amb l’alquímia de l’instint, tenen un sabor incomparable... tenen el sabor de la glòria, i això qualsevol que escrigui (malgrat no ser un clàssic), ho sap perfectament. I sap que, encara que sigui un sentiment purament imaginari, no es pot deixar així com així...