Reflexions de dissabte desvagat

Llegeixo a Saragatona que, per transmetre els missatges que componen la comunicació, el més important és el llenguatge corporal. I m’adono que això que jo faig, comunicar-me amb els altres a través de la lectura i l’escriptura, és, de fet, una manera molt imperfecte de comunicar-se, perquè em perdo el to de veu, em perdo la gestualitat... Segurament per això m’he equivocat més d’una vegada pensant que eren amics meus persones que en realitat no ho eren... És evident que si ja m’equivoco en la vida “real”, pensar que per Internet ho encertaré més és una completa utopia. Nota mental: recordar que el que escriu una persona és un subconjunt d’aquella persona, que el defineix inequívocament (si el text és bo) i aquella persona només pot generar aquell subconjunt i no un altre, però només és una part de tot el conjunt que és la persona, que està composta de més elements, elements que, fins i tot veient-la fer gestos, potser no seriem capaços de calibrar. Dickens va dir que cada persona està feta d’un material que constitueix un profund misteri pels altres... Pot ser que una escriptura ens sembli clara i neta com un paisatge de primavera, però ben segur que qui escriu té racons obscurs que, amb l’escriptura, pot controlar de no comunicar, però que si ens tanquessin amb ella en una habitació durant tres dies, en quedaríem ben assabentats... No sé perquè m’estimo més la comunicació escrita que la que es duu a terme amb la gestualitat del cos... Crec que és una manera de defensar-me, de mantenir a ratlla un món exterior moltes vegades hostil. Amb la gestualitat només aconsegueixes adonar-te de coses que no t’agraden i que no moltes vegades no pots assumir... M’estimo més la comunicació escrita, m’estimo més restar amagada de les agressions del món, encara que siguin agressions només mentals. I pot semblar que sóc molt transparent, que em buido a cada post i que jo sóc completament allò que escric... però no veieu la meva mirada insegura, no sabeu el to de veu amb que pronunciaria el que escric (tot i que jo sempre he pensat que si el text és bo, el to de veu s’ha de poder deduir), no em veieu moure les mans com un molinet, ajupir l’esquena, posar un peu rera l’altre de gairell quan camino i se m’acudeixen els posts... per sort meva, es clar. Tampoc sou dins el meu cap per veure les meves paranoies. Però, si la comunicació fos completa i si no hi hagués aquest filtre... us interessaríeu-ho més per mi? Més aviat crec que aprofitaríeu la primer oportunitat que se us donés per fugir corrents! Doncs així, no és una gran cosa que tingui la possibilitat de mostrar-me només en subconjunt?

(Això de quedar-se tancat en una habitació tres dies amb algú em sembla que ho he tret d’un acudit que m’explicava un company de classe de l’institut sobre la legió: és veu que la legió, com a “prova iniciàtica” et tanquen tres dies en una caseta amb una cabra... i al final, és clar, ha de ser o tu o la cabra...)