Hivernació amb un ull obert

Continuo aquí: Llaços imaginaris, i ara sí que va de bo.

Enfonsament

No és que hagi parat d’escriure al blog, però no se m’acudeix res.

Em penso que hauria d’escriure d’altres coses que no fossin el blog.

De fet, no sé si tornaré a escriure.

Escriure sempre ha sigut molt important per mi, però de cop em sento incapaç d’articular, d’exposar les idees. De fet, sento que ni tan sols tinc idees. No tinc ganes de dir res. Arriba l’hivern... l’ideal seria poder hivernar. Ficar-me dins una soca d’arbre ben aïllada y que no calgués sortir-ne mai més...

Ohhh...

A vegades, la realitat és un artefacte que em deixa estupefacta...

La força de la mirada

Una vegada vaig acompanyar al meu llibreter a què li fessin una sessió de fotos. Aquesta amiga el que volia és que li fessin un “book” com els de les models, tot i que tinc entès que els books de debò no els paga pas la model, sinó que un book és el testimoni en imatges del totes les feines que la model ha tingut en el transcurs de la seva carrera. Bé, pel cas, ella no era model però volia posar com si fos una model, per tenir, quan sigui vella i lletja, proves de com n’era de maca quan era jove i maca; vaja, aquesta és l’única explicació que se m’acudeix per voler fer-se un seguit de fotografies d’estudi d’aquesta mena. El meu llibreter es va comprar un vestit de nit per posar-hi i tot. Jo vaig ser testimoni de tota la sessió, per altra banda un “rotllo papatero”. Quan va haver acabat les fotografies, el fotògraf va dir: “molt bé, no em pensava que em donessis tant”. Jo vaig pensar... (sic) donar tant? Què és exactament el que una model ha de donar al fotògraf? Fullejant revistes del cor me n’he adonat. Em sembla clar: un fotògraf vol una “mirada de clau”, que en dic jo, és a dir, que et miris la càmera (i per tant el fotògraf i a la persona que mirarà la fotografia) com si hi haguessis de cardar. Es aquesta la cara amb que totes les models surten als anuncis, i no vull dir els anuncis de les revistes porno, sinó els anuncis normals de revistes i televisió: la cara de clau. I que diu: “si compres aquest producte serà com si estiguessis cardant amb mi, com si jo t’estimés”. Ha de ser una mirada sincera, ha de ser una mirada poderosa, i ha de ser una mirada càlida. Íntima. Una mirada en que la model s’hi deixi la pell. De saber-la fer se’n diu “posar”. Fixeu-vos-hi bé: les millors models no són les més rosses, les més agraciades o les més primes (perquè totes les noies que volen ser models són rosses, agraciades i primes). El que fa la diferencia és dominar l’art de posar, l’art de mirar a la càmera amb “mirada de clau”; saber transmetre el sexe (o potser és l’amor?) amb la mirada. I això no té res a veure amb estar despullada físicament, és la mirada el que s’ha de despullar. La model ha de mostrar que se sent estimada; per això el feeling amb el fotògraf és important; i no crec que l’expressió d’estimació dels ulls es pugui retocar amb cap photoshop. No heu sentit dir mai allò de “la càmera l’adora...”? És perquè saben mirar així la càmera. Evidentment, aquesta amiga meva no sap posar aquesta “mirada de clau”, ni tant sols sap que això existeixi, i les fotografies van quedar com les de qualsevol persona del carrer una mica agraciada que es fa fotografies, no com les de cap book de model. Però ella ja va estar prou contenta, i jo, després de picar-me dreta tot el rotllo de sessió per fer-li companyia, doncs també. Al final de la sessió, apel·lant a la meva vanitat, el fotògraf va mostrar interès en convèncer-me de que jo també em fes fer aquella mena de fotografies... Mal llamp se m’endugui...! Jo no volia pas que em robessin l’ànima! I no me les vaig fer. I no em sap pas greu. Prou problemes tinc per trobar algú a qui mirar d’aquesta manera a la vida real, com per anar deixant que em retratin!

Les nines de famosa es dirigeixen al portal...

Amb tota aquesta murga del canvi d’hora, no entenc perquè no surt una secta que propugni fer les coses a la mateixa hora que les feies en hora vella: es a dir, si et llevaves a les 8, ara llevar-te a les 7, que serien les 8 a l’hora vella; la mateixa hora que t’aixecaves cada dia. Si menjaves a tal hora, menjar a tal altra per coincidir amb l’hora vella; la mateixa hora a la que menjaves cada dia. I així anar-ho trampejant fins que tornin a canviar l’hora i els teus horaris coincideixin amb els “oficials”. Ja ho sé, ja ho sé: si has d’anar a treballar o a l’escola, una cosa així és impensable. Però de debò que m’estranya que en un món on cada cop hi ha més moviments, organitzacions i grupuscles, no sorgeixi cap secta (o grup del facebook) que ho propugni...

Fumant i esperant

Jo no fumo però alguna vegada he tingut una cigarreta entre els dits. La darrera vegada que vaig fumar fou en un sopar de feina, d’aquells tan típics que es fan per Nadal. Un company de feina guapot em va donar foc (ai, aquells dits...) i jo vaig començar a xuclar la cigarreta. Però... aviat em vaig adonar que una companya que fumava, una d’aquestes persones tan mundanes que saben anar pels llocs, em mirava amb una cara de pena... Em vaig adonar que li feia pena perquè jo no sabia fumar, no sabia agafar la cigarreta, no sabia treure el fum. Veia que jo feia el ridícul i li feia llástima, molta llástima. Mai no oblidaré aquella cara. La veritat és que vaig deixar la cigarreta de seguida i no he tornat a fumar mai més. Si no se’n sap no se’n sap, tu, tampoc no cal fer-s’hi mala sang. Però de vegades, quan penjo algun post del que no estic gaire segura, em ve al cap la sensació que vaig tenir amb aquella companya mirant-me amb cara de pena... i penso en les cares dels meus lectors a l’altra banda de la pantalla, cares que no veig. I em pregunto, si els veies les cares, si pogués llegir a les seves cares que estic fent el ridícul publicant al blog segons què... deixaria de fer el blog com vaig deixar el cigarret? O continuaria escrivint malgrat ser conscient que faig el ridícul? L’avantatge és que no ho puc comprovar, i, ulls que no s’hi veuen...

El do de la metàfora

Llegeixo (per fi!) El lector común, de Virgina Woolf. Es tracta d’un llibre que sempre havia volgut llegir, des que era adolescent, però que em sembla que fins ara no han traduït, com a mínim en una traducció al meu abast. Fins i tot m’havia plantejat llegir-lo en anglès, tot i que no ho havia arribat a fer i segurament l’hagués hagut de deixar per massa difícil. Normalment passa bastant temps des que em compro un llibre fins que el llegeixo. I tardo bastant a llegir un llibre. Aquest me l’he empassat sencer la mateixa setmana d’haver-lo comprat. Oh... quin llibre... quina claredat, quina manera d’exposar les idees, quines imatges... té allò que jo en dic “la guspira de Virginia Woolf” i que no sé gaire com definir. Però una cosa és clara: si la seva escriptura perdura és pel seu domini de la metàfora: els burros a la font, Helena de Troia, el cel estrellat... Fa unes metàfores exquisides. Unes metàfores que jo, per més que hi remeni, tinc clar que no faig, que no sé fer, i que no sabré fer mai. Simplement, una cosa com aquesta t’ha de sortir de dins, espontàniament, i a mi no em surt. I és per això que el seu estil perdura, per aquestes metàfores sembrades al seu text que exploten com mines de plaer cada cop que en trepitgem una. I a més, quina claredat... es llegeix tan fàcilment... Allò que em va captivar la primera vegada que vaig llegir un text seu encara hi és. I llavors arrufo una mica el nas, perquè sé que com a persona era una esnob i una harpia... com podia escriure tan bé i ser tan transparent? Però bé, jo no la vaig conèixer ni em va ofendre, o sigui que com fos ella com a persona és una mica igual, lo important són els textos. El darrer text Com hem de llegir un llibre? és simplement genial. Recomana una cosa que jo faig però que mai no havia sentit que recomanessin enlloc: que, a més de llegir un llibre, pensem sobre el llibre, que el païm, que deixem que sedimenti en el nostre esperit com una pluja de respostes. Moltes vegades he dit que jo vaig a poc a poc llegint perquè sento haig de pair el que he llegit... i sé que això sona com una idea rarísima, un idea de tieta excèntrica, en el nostre món d’objectes d’un sol ús, on un llibre pot durar tant com un mocador de paper. Però malgrat que faci això jo no pretenc arribar a aquesta tercera fase que diu ella, la de fer comparacions entre els llibres, i establir categories segons la seva manera de fer, bàsicament perquè me’n manquen molts per llegir, i tampoc tinc clar que en el que em fixo dels llibres sigui en el que es fixava ella, que només tenia una sola literatura, i molt bona, com a camp d’acció (si exceptuem les literatures clàssiques). Vull dir que un lector del nostre temps i del nostre país, en que llegim molta literatura traduïda, primer de tot ja té prou feina a decidir a quin món pertany el llibre que llegeix: si és anglosaxó, si ve d’una llengua minoritària però llunyana, si és dels nostres o dels de més enllà... Es fa molt difícil comparar llibres creats en contextos tan diferents. No m’estranya que ella, comparant llibres parits en el mateix context, en pogués treure molt més profit. A més, entre els nostres n’hi ha molts que pretenen ser del tot inventats, i no reflectir cap món real, i per postres en fan bandera d’això (?), com per exemple novel·les d’autors catalans amb els noms dels personatges en anglès... és per donar un toc xic? Per mi és una aberració. En fi, que això de comparar llibres encara és una assignatura pendent, però per alguna cosa ella era Virginia Woolf i jo... doncs no ho sóc. Però estic llegint molt sobre el tema!

Pela i llibertat

Sento amb preocupació com als Estats Units, però també aquí, els diaris i revistes ja posen als seus redactors la condició de no crear blogs personals parlant lliurement de les coses que els queden al tinter al diari, i a la informació de les que accedeixen gràcies a treballar-hi. Això en principi podria semblar assenyat: jo et pago un sou, per tant “et compro” la llibertat de dir el que vulguis, i només diràs el que jo vulgui. Sembla lògic que els qui tenen el poder actuïn així. I també em sembla lògic que tots aquest treballadors de la informació es deixin comprar, al cap i a la fi d’alguna cosa s’ha de viure. L’única cosa que em sap greu és que jo em pensava que els blogs podrien ser a la llarga una mena de contrapoder als mitjans “oficials”, a la veritat establerta. I m’adono que si van tancant la boca i fan ser “políticament correctes” a tots els que cobren per escriure, la possibilitat de dir les veritats quedarà en mans d’aficionats que vivim d’una altra cosa, però no d’escriure. No crec que amb clàusules d’aquestes puguin fer callar el “blog power”, però el deixaran circumscrit a la marginalitat. No sé, jo tampoc en sé prou del tema, però aquesta prolongació del que diuen els diaris als blogs personals dels seus redactors em sembla una perillosa ingerència a la llibertat d’expressió, i amb el temps tanta endogàmia començarà a fer tuf de resclosit. M’agradaria que els blogs continuessin sent una alternativa saludable a la premsa “oficial”. Aviam si resultarà que allò que va dir aquell periodista en aquella xerrada que vaig anar, allò de que “en un blog tu ets editor de la teva mateixa mirada”, desapareixerà...

Conflicte psiquiàtric amb la realitat

Veig en un blog que m’agrada molt com es parla de la importància del que no existeix, referint-se a les històries que es poden llegir als llibres. Com una història que algú s’ha inventat i que llegim en un llibre pot arribar a ser important per a nosaltres. Com allò que no existeix pot esdevenir important. M’adono que m’agradaria haver escrit aquestes paraules, i quan m’adono de perquè jo no puc dir això, la resposta em fa estar trista. Perquè és evident que donar importància al que no existeix distingint que no existeix només ho pot fer una persona sana. Algú amb una malaltia mental, algú que en algun moment de la seva vida s’hagi trobat que no distingeix el que els altres diuen que és la realitat i hagi estat medicat per això, és evident que mai no podrà parla amb aquesta lleugeresa de donar espai a les “coses que no existeixen”. El món dels llibres és immaterial, impalpable, intangible, però existeix, forma part de la realitat per la majoria de la gent, una realitat de la que és possible parlar. A ningú el medicaran perquè a la seva vida ocupi un espai molt important aquest “allò que no existeix” que es pot llegir als llibres. El que no existeix i que pot crear conflictes és una altra cosa. Mai he entès, per exemple, perquè a la gent que trien els seus amics pel seu signe del zodíac (jo n’he conegut) no han d’anar al psiquiatra ni han de ser medicats. Però pel que es veu, són gent perfectament sana la que creu en els horòscops; inculta, però sana. El que vull dir és que el problema que tenen amb allò que no existeix la gent que pateix, no és amb la realitat dels llibres, ni amb la realitat dels horòscops, que pot ser immaterial, impalpable, intangible, però que existeix i se’n pot parlar. És amb altres coses. Evidentment no és pot culpar a algú que no ha viscut “la realitat que no existeix” de parlar amb lleugeresa del que “no existeix”; ningú té el patrimoni el que existeix i del que no existeix i de com parlar-ne. Però una vegada ja em vaig queixar dels poetes que parlen de la poesia com “d’una altra realitat”, i que no necessiten anar al psiquiatra per això. Per mi, qualsevol realitat que no entri en conflicte psiquiàtric amb la veritat establerta, com ho són la realitat dels llibres, la realitat dels horòscops, la realitat de la poesia, no és una altra realitat, simplement és una de les múltiples facetes del nostre món. Poden ser facetes més materials, palpables i tangibles o menys materials, palpables i tangibles, però la gent no va al psiquiatra per creure-hi i parlar-ne. Si no hi ha un conflicte psiquiàtric real, em sap greu, però no hi pot haver “allò que no existeix”, no hi pot haver “una altra realitat”. Per més que sigui un clixé de la nostra societat dir que les novel·les són “allò que no existeix”, les novel·les existeixen i encaixen en el nostre món. Allò que no existeix és una altra cosa.

Proverbi

«Un lladre amb diners encara és un “senyor lladre”.»

(proverbi xinès)