Unes gotetes de cinisme per esmorzar

Mai no he estat a Nord Amèrica, però sé que allà la gent tracta quotidianament amb armes. També sé que els nord americans per regla general respecten escrupolosament els límits de velocitat establerts per la llei a la carretera. Us recordeu de A cor obert? allà tots els qui entraven a urgències ho feien amb una ferida per arma de foc... Visc a Europa i sé que aquí no tenim a casa un armariet per les armes ni l’ensenyem als convidats. També sé que aquí deixem anar la nostra agressivitat a la carretera; els hospitals d’aquí només fan que atendre gent que s’hi ha deixat les costelles... Això, ja sé que és, probablement, una llegenda urbana, una generalització sense sentit, perquè no conec prou bé les estadístiques, i també sé perfectament que hi ha excessos de velocitat a Nord Amèrica i gent que té armes aquí. Però se m’acudeix que l’agressivitat és una cosa humana i que cada poble té la seva particular manera d’expressar-la. I, podríem dir, encara que això sembli una contradicció, que hi ha maneres més civilitzades d’expressar l’agressivitat que d’altres. I que potser, si aquí tinguéssim armes, i la gent és desfogués amb això, no correríem tant a la carretera. Gran solució al problema dels accidents de trànsit, no trobeu?

Capa de fingiment

Avui m’he adonat d’una cosa que no m’ha agradat gaire. Jo sempre havia pensat que els que es tenyeixen afegeixen una capa de fingiment a la seva personalitat, que no es mostren tal i com són en realitat. Sobretot els homes grans tenyits no m’agraden gens. Això de la capa de fingiment també ho pensava de les dones que es fan la permanent: els rissos són una mentida! Per no parlar de la gent que es pinta la cara amb maquillatge... Però, ves per on, m’he adonat que jo, per tenir els cabells llisos, faig servir un xampú amb “efecte gloss”. Això vol dir que molls els cabells s’encartonen, i quan es pentinen són perfectament llisos... (Com diu la propaganda, és “tecnologia pels teus cabells...”) Se m’ha acudit que això també és un afait! Allò que jo tan detesto... Jo també faig trampes, jo també afegeixo una capa de fingiment a la meva imatge! Els meus cabells no són ni llisos ni arrissats, estan en terra de ningú, però tiren més a llisos que a arrissats, i si faig servir aquest producte ningú s’adona que el llis no és natural; però els meus cabells no són de tan perfectament llisos com sembla amb aquest xampú... Estic horroritzada d’haver descobert això de mi mateixa... jo que voldria ser natural i simple com una margarida! I mira!

Però també m’adono que, moltes vegades, més que una capa de fingiment, aquests afaits són una capa de protecció contra les hostilitats del món... I això, perquè no, modifica la meva intransigència cap a la gent que es tenyeix, es fa la permanent o es maquilla. Comprenc que de vegades aquesta capa de fingiment, aquesta capa de protecció, pot ser una necessitat de l’esperit. Sempre he estat molt intransigent amb la gent que menteix, però potser s’ha de tenir en compte què els fa mentir, quina por.

Ho dic seriosament...

Vull cardar amb en Guardiola!

Vida blocaire

Per parlar dels temes relacionats amb el blog, fa poc vaig crear la categoria vida blocaire. La vaig anomenar així perquè m’encanta la paraula “blocaire”. Pel blog en castellà, però, la traducció lògica seria “vida bloguera”, i no m’agrada gens la paraula “bloguera”, sembla un insult tret d’una telenovel·la sud-americana. Per tant, pel blog en castellà la cosa ha quedat en vida internáuta...

Escenificació

Fa uns cinc o sis anys, jo era una gran aficionada a la Fórmula 1. A casa meva no interessava a ningú més i tenia tot el sofà per mi. Llavors, van arribar l’Alonso i la xerinola familiar i va deixar d’agradar-me. Jo vaig viure tots els darrers campionats d’en Schumi. En Schumacher sempre guanyava, però de vegades, el seu segon el deixava passar. Tinc fresca a la memòria la imatge d’en Schumacher alçant la mà del seu segon un cop al podi, després que aquest li hagués cedit el primer lloc. Van dir que eren les ordres d’equip, es a dir, que havia estat l’equip qui li havia fet cedir la victòria. En veure en Schumacher alçant-li el braç, vaig pensar que ell personalment no estava d’acord amb aquestes ordres d’equip, amb aquesta trampa perquè ell guanyés, però que estava obligat a acceptar-ho. Però, al cap d’un temps, quan l’Alonso va tenir problemes amb el seu company d’equip, van revelar que en Schumi tenia signat un contracte en el que exigia ser sempre el primer del seu equip: es a dir, que tenia un contracte segons el que el seu company d’equip sempre li cediria la preferència. (L’Alonso, que només va mirar els calés quan va firmar, és evident que va badar en no demanar el mateix.) Es a dir, que en Schumaker, quan alçava la mà del seu segon que l’havia deixat passar, no estava protestant contra unes ordres d’equip amb les que no estava d’acord, ja que era ell mateix qui exigia allò per contracte: el que estava fent era fer l’hipòcrita! Quina barra. Però, és així com s’ha de ser: en un món tan competitiu, allò és la llei de la selva i és aquesta mena de gent la que triomfa; la que, per damunt de tot, mira pels seus propis interessos. No diré que el que va fer en Schumacher estigui malament: no ho està. Només que quan vaig veure que alçava el braç al seu company em vaig pensar que les coses eren d’una manera i en realitat eren d’una altra molt diferent...

Paleta

Abans escrivia els posts a mà, i els passava en net a l’ordinador. El fet de fer molts esborranys produïa uns textos bastant depurats. Ara, però, se m’acudeix un post, i em llanço directament sobre el teclat. També faig esborranys, però un mata l’altre: més que esborranys són llegides. Podria simplificar i dir que he acabat fent-t’ho així per mandra, però puc crear una resposta alternativa i quedar molt més bé. No és ben bé mandra: és una necessitat de immediatesa, “d’acció” que l’escriptura a mà no me proporciona, perquè requereix més passos i molta més paciència; amb el temps, l’escriptura a mà s’ha convertit en una resistència que he de vèncer. Però, la raó principal és que, si bé l’escriptura a mà va bé per polir detalls, l’acabat de les frases, l’escriptura directa al processador de textos permet “veure” l’estructura del text. D’un cop d’ull la pots capir, perquè sempre són textos curts. És una manera de treballar que potser no poleix tan els detalls, però gràcies a la que t’adones amb més seguretat d’on s’han d’acabar els paràgrafs i on has de posar els punts i coma. Cosa que mai faig bé en l’escriptura a mà, i que als primers post que vaig publicar ja es nota que balla; quan escric a mà el text se’m presenta més aviat com una massa informe i indiferenciada, i és a copia d’esborranys que el vaig desbrossant; el processador de textos permet desbrossar directament. El processador de textos és una gran eina, i tant si es combina amb l’escriptura a mà com si no, una eina poderosa que em permet donar forma que vull expressar amb els matisos que a mi m’agraden. L’equivalent seria la superfície on barreja els colors el pintor.

La cançó de la Gran Muralla

No n’hi ha prou amb sentir-se escollit. També cal sentir-se estimat. Humanament estimat.

L’invent del segle

Una cosa que no he dit mai i que també agraeixo enormement al blog és que m’hagi retirat de pertànyer a la categoria dels pesats que assetgen familiars, amics, coneguts i saludats perquè aquest es llegeixin el que ells, com a bons pesats, han escrit, i que frisen per ensenyar a tothom. Des que tinc la possibilitat de publicar el blog, no he tingut la necessitat d’empipar a ningú més. I això, vulguis o no, és un descans i un alliberament, perquè no és agradable abusar de la paciència de ningú, i tothom té moltes coses per fer i poques opinions literàries a donar. Ara, si algú ho vol llegir sap que tinc el blog i ho pot fer. I, si no ho vol llegir, no passa res, perquè estic segura que algú altre s’ho llegirà. I, el més important: sempre hi haurà algú de bona fe a qui li agradi el que escric. Ja sé que hi pot haver gent que se’n rigui, o que no li agradi, o que no l’interessi. Això ho sé. Però, tenint-t’ho publicat, sempre hi ha la possibilitat que arribi a algú, i el més important, no l’has de perseguir perquè s’ho llegeixi. S’ho llegirà perquè voldrà, no perquè sigui amic teu o perquè no sàpiga com treure-se’t de sobre. Crec que això dels blog realment és un avanç, perquè ja no calen els “amics de l’escriptor” que llegeixen el que escrius, sinó que pots separar entre gent que et llegeix i gent que encara que no et llegeixi són amics teus. Em direu: una persona que et coneix et pot donar la seva opinió sincera, la seva crítica, en canvi un lector internàuta qualsevol no et dóna la seva opinió: m’he adonat que la opinió que et poden donar els altres cara a cara tampoc està lliure de condicionants. Tan parcial i limitada és la opinió d’algú a qui coneixes com la d’algú a qui no veus la cara; es poden atrevir tant poc a dir-te les veritats que necessites tan uns com els altres; de gent que sàpiga realment fer crítiques útils n’hi continua havent molt poca. El que m’interessa de debò és que s’ho llegeixin, tenir audiència (encara que sigui una audiència limitada), algú a qui les meves paraules m’arribin. I el blog és això, és la possibilitat que la gent es llegeixi de bon grat el que escric, sense obligacions, sense fer-ho per quedar bé, i també m’estalvia de veure la rialleta de burla que se’ls pinta a la cara a algunes persones de vegades amb segons què escric. N’estic fermament convençuda, el blog és un gran avanç... Gràcies blog!

Dao de butxaca

"Prou problemes tinc a pensar i entendre què penso jo, com per pensar què pensen els altres..."

Carles Reixach

(ai, si jo pogués ser així!)

Eines per al benestar emocional

Avui, una lectora del blog (gràcies) m’ha posat a l’aguait de la Janet Frame, escriptora neozelandesa que també va estar tancada al manicomi a la seva joventut. (Psiquiàtric en el meu cas, absolutament manicomi en el seu, i la diferencia només la fa l’època.) Pel que he llegit, sembla que Janet Frame va tenir una vida molt dura, molt més dura que la meva en l’aspecte físic, si ve m’he adonat que en l’aspecte mental els nostres patiments han pogut ser equiparables. Pel que he pogut entendre sense haver-la llegit mai, a ella també la feria el contacte amb les persones, ella tampoc encaixava en la conspícua definició de “normal”. Se’ns dubte llegiré els seus llibres!

Per què l’escriptura acostuma a ser una sortida natural per persones d’aquestes característiques és una cosa a la que potser hi hauria de dedicar una reflexió profunda algú amb estudis, tot i que en el fons em sembla molt lògic: una eina com l’escriptura, que permet al jo expressar-se sembla feta expressament per reconciliar la fragilitat de l’experiència personal amb les arestes cantelludes d’un món que és més aviat una lluita.

Pel que observo de la meva pròpia escriptura, me’n surto més bé de la reflexió sobre les coses que no pas d’explicar les coses en si mateixes. Rememoro la meva vida i hi ha moltes coses de les que, simplement, no puc ni vull parlar. En canvi, em passaria hores donant voltes a les seves conseqüències, acolorint els detalls. Però m’adono que, més que habilitat per explicar detalls, el que necessito és un esquema, una estructura que pugui encabir la meva vida (que, de fet, no és res de l’altre món), i sobretot, les meves reflexions sobre aquesta vida, una estructura que em permeti explicar tot el que he après vivint. Perquè les persones, malgrat que siguem l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, aprenem, i jo he après a cada ensopegada.

M’adono que comença a haver-hi gent de la meva edat (o fins i tot, una mica més joves) que es lamenten del pas del temps, i sobretot, de la pèrdua de la bellesa que comporta la joventut que intrínsecament l’acompanya. Estan equivocats. El pas del temps és una benedicció. Arriba un punt en que ja m’he encallat amb tot el que em podia encallar, i he fet el conseqüent aprenentatge: s’anomena experiència, i és absolutament cert que és un grau. No en va diuen que el dimoni sap més per vell que per dimoni. I són molts els que voldrien tornar a la seva joventut, però sabent el que saben ara! Malgrat això, ben segur que qualsevol jove en la flor de l’edat (o no tan jove) em podria replicar que de què serveix saber coses, si el teu cos ja no t’acompanya. Per exemple, de què serveix a segons quina edat saber moltes coses sobre el sexe si ja no tens atractiu per aconseguir algú amb qui practicar-lo. Sembla que el valor de la joventut i de la bellesa rau en l’oportunitat que dóna d’aconseguir bons claus. Però, precisament, si l’experiència serveix per alguna cosa és per adonar-te que, encara que sembli mentida, el món no s’acaba en els bons claus. I també serveix per, si se’n pot aconseguir algun, fruir-lo més, tal i com s’aprèn a fruir de l’amor i de les coses realment importants de la vida, que no són ser un objecte sexual, o tenir un objecte sexual, contràriament al que pugui semblar mirant la tele.

Si estic contenta de fer-me vella és perquè, amb el pas del temps, he après moltes coses sobre el món i sobre la gent, coses que poden fer que, en el futur, el patiment no sigui tan intents com en el passat. Ara ja no pateixo tan com el que vaig patir quan era adolescent. Les inseguretats de la joventut poden ser un dolorós calvari, per més sex-appeal que es tingui. Quan ets més gran ets més lletja, però t’estimes molt més a tu mateixa. Per això sol, per la disminució del patiment, ja val a la pena fer-se vella. Bàsicament la meva vida ha estat això: un acumular eines per enfrontar-me al patiment. (D’aquí que sempre hagi col·leccionat llibres, una de les poques coses que no em fa patir.) Una d’aquestes eines per enfrontar-me al patiment és l’escriptura. Una altra és l’aïllament. Són eines complementaries, de fet. Una tercera eina per enfrontar-se al patiment, que també complementa les altres, és potser la d’ús més difícil, la que pot actuar més sovint com a arma de doble tall: és la sinceritat. (Tan en l’escriptura com en la vida.) I crec, que ben conjuminades, aquestes eines poden servir per a alguna cosa, per convertir el dolor en quelcom no dolorós, per fer comestible el trist ranxo que és de vegades la vida, per continuar vivint amb ganes, i no només com a una imposició de l’existència. Escriptura, aïllament, sinceritat. Aquesta sóc jo, aquesta és la meva manera d’estar viva.