Escenificació

Fa uns cinc o sis anys, jo era una gran aficionada a la Fórmula 1. A casa meva no interessava a ningú més i tenia tot el sofà per mi. Llavors, van arribar l’Alonso i la xerinola familiar i va deixar d’agradar-me. Jo vaig viure tots els darrers campionats d’en Schumi. En Schumacher sempre guanyava, però de vegades, el seu segon el deixava passar. Tinc fresca a la memòria la imatge d’en Schumacher alçant la mà del seu segon un cop al podi, després que aquest li hagués cedit el primer lloc. Van dir que eren les ordres d’equip, es a dir, que havia estat l’equip qui li havia fet cedir la victòria. En veure en Schumacher alçant-li el braç, vaig pensar que ell personalment no estava d’acord amb aquestes ordres d’equip, amb aquesta trampa perquè ell guanyés, però que estava obligat a acceptar-ho. Però, al cap d’un temps, quan l’Alonso va tenir problemes amb el seu company d’equip, van revelar que en Schumi tenia signat un contracte en el que exigia ser sempre el primer del seu equip: es a dir, que tenia un contracte segons el que el seu company d’equip sempre li cediria la preferència. (L’Alonso, que només va mirar els calés quan va firmar, és evident que va badar en no demanar el mateix.) Es a dir, que en Schumaker, quan alçava la mà del seu segon que l’havia deixat passar, no estava protestant contra unes ordres d’equip amb les que no estava d’acord, ja que era ell mateix qui exigia allò per contracte: el que estava fent era fer l’hipòcrita! Quina barra. Però, és així com s’ha de ser: en un món tan competitiu, allò és la llei de la selva i és aquesta mena de gent la que triomfa; la que, per damunt de tot, mira pels seus propis interessos. No diré que el que va fer en Schumacher estigui malament: no ho està. Només que quan vaig veure que alçava el braç al seu company em vaig pensar que les coses eren d’una manera i en realitat eren d’una altra molt diferent...