L’invent del segle

Una cosa que no he dit mai i que també agraeixo enormement al blog és que m’hagi retirat de pertànyer a la categoria dels pesats que assetgen familiars, amics, coneguts i saludats perquè aquest es llegeixin el que ells, com a bons pesats, han escrit, i que frisen per ensenyar a tothom. Des que tinc la possibilitat de publicar el blog, no he tingut la necessitat d’empipar a ningú més. I això, vulguis o no, és un descans i un alliberament, perquè no és agradable abusar de la paciència de ningú, i tothom té moltes coses per fer i poques opinions literàries a donar. Ara, si algú ho vol llegir sap que tinc el blog i ho pot fer. I, si no ho vol llegir, no passa res, perquè estic segura que algú altre s’ho llegirà. I, el més important: sempre hi haurà algú de bona fe a qui li agradi el que escric. Ja sé que hi pot haver gent que se’n rigui, o que no li agradi, o que no l’interessi. Això ho sé. Però, tenint-t’ho publicat, sempre hi ha la possibilitat que arribi a algú, i el més important, no l’has de perseguir perquè s’ho llegeixi. S’ho llegirà perquè voldrà, no perquè sigui amic teu o perquè no sàpiga com treure-se’t de sobre. Crec que això dels blog realment és un avanç, perquè ja no calen els “amics de l’escriptor” que llegeixen el que escrius, sinó que pots separar entre gent que et llegeix i gent que encara que no et llegeixi són amics teus. Em direu: una persona que et coneix et pot donar la seva opinió sincera, la seva crítica, en canvi un lector internàuta qualsevol no et dóna la seva opinió: m’he adonat que la opinió que et poden donar els altres cara a cara tampoc està lliure de condicionants. Tan parcial i limitada és la opinió d’algú a qui coneixes com la d’algú a qui no veus la cara; es poden atrevir tant poc a dir-te les veritats que necessites tan uns com els altres; de gent que sàpiga realment fer crítiques útils n’hi continua havent molt poca. El que m’interessa de debò és que s’ho llegeixin, tenir audiència (encara que sigui una audiència limitada), algú a qui les meves paraules m’arribin. I el blog és això, és la possibilitat que la gent es llegeixi de bon grat el que escric, sense obligacions, sense fer-ho per quedar bé, i també m’estalvia de veure la rialleta de burla que se’ls pinta a la cara a algunes persones de vegades amb segons què escric. N’estic fermament convençuda, el blog és un gran avanç... Gràcies blog!