Paleta

Abans escrivia els posts a mà, i els passava en net a l’ordinador. El fet de fer molts esborranys produïa uns textos bastant depurats. Ara, però, se m’acudeix un post, i em llanço directament sobre el teclat. També faig esborranys, però un mata l’altre: més que esborranys són llegides. Podria simplificar i dir que he acabat fent-t’ho així per mandra, però puc crear una resposta alternativa i quedar molt més bé. No és ben bé mandra: és una necessitat de immediatesa, “d’acció” que l’escriptura a mà no me proporciona, perquè requereix més passos i molta més paciència; amb el temps, l’escriptura a mà s’ha convertit en una resistència que he de vèncer. Però, la raó principal és que, si bé l’escriptura a mà va bé per polir detalls, l’acabat de les frases, l’escriptura directa al processador de textos permet “veure” l’estructura del text. D’un cop d’ull la pots capir, perquè sempre són textos curts. És una manera de treballar que potser no poleix tan els detalls, però gràcies a la que t’adones amb més seguretat d’on s’han d’acabar els paràgrafs i on has de posar els punts i coma. Cosa que mai faig bé en l’escriptura a mà, i que als primers post que vaig publicar ja es nota que balla; quan escric a mà el text se’m presenta més aviat com una massa informe i indiferenciada, i és a copia d’esborranys que el vaig desbrossant; el processador de textos permet desbrossar directament. El processador de textos és una gran eina, i tant si es combina amb l’escriptura a mà com si no, una eina poderosa que em permet donar forma que vull expressar amb els matisos que a mi m’agraden. L’equivalent seria la superfície on barreja els colors el pintor.