Capa de fingiment

Avui m’he adonat d’una cosa que no m’ha agradat gaire. Jo sempre havia pensat que els que es tenyeixen afegeixen una capa de fingiment a la seva personalitat, que no es mostren tal i com són en realitat. Sobretot els homes grans tenyits no m’agraden gens. Això de la capa de fingiment també ho pensava de les dones que es fan la permanent: els rissos són una mentida! Per no parlar de la gent que es pinta la cara amb maquillatge... Però, ves per on, m’he adonat que jo, per tenir els cabells llisos, faig servir un xampú amb “efecte gloss”. Això vol dir que molls els cabells s’encartonen, i quan es pentinen són perfectament llisos... (Com diu la propaganda, és “tecnologia pels teus cabells...”) Se m’ha acudit que això també és un afait! Allò que jo tan detesto... Jo també faig trampes, jo també afegeixo una capa de fingiment a la meva imatge! Els meus cabells no són ni llisos ni arrissats, estan en terra de ningú, però tiren més a llisos que a arrissats, i si faig servir aquest producte ningú s’adona que el llis no és natural; però els meus cabells no són de tan perfectament llisos com sembla amb aquest xampú... Estic horroritzada d’haver descobert això de mi mateixa... jo que voldria ser natural i simple com una margarida! I mira!

Però també m’adono que, moltes vegades, més que una capa de fingiment, aquests afaits són una capa de protecció contra les hostilitats del món... I això, perquè no, modifica la meva intransigència cap a la gent que es tenyeix, es fa la permanent o es maquilla. Comprenc que de vegades aquesta capa de fingiment, aquesta capa de protecció, pot ser una necessitat de l’esperit. Sempre he estat molt intransigent amb la gent que menteix, però potser s’ha de tenir en compte què els fa mentir, quina por.