Avui, una lectora del blog (gràcies) m’ha posat a l’aguait de la Janet Frame, escriptora neozelandesa que també va estar tancada al manicomi a la seva joventut. (Psiquiàtric en el meu cas, absolutament manicomi en el seu, i la diferencia només la fa l’època.) Pel que he llegit, sembla que Janet Frame va tenir una vida molt dura, molt més dura que la meva en l’aspecte físic, si ve m’he adonat que en l’aspecte mental els nostres patiments han pogut ser equiparables. Pel que he pogut entendre sense haver-la llegit mai, a ella també la feria el contacte amb les persones, ella tampoc encaixava en la conspícua definició de “normal”. Se’ns dubte llegiré els seus llibres!
Per què l’escriptura acostuma a ser una sortida natural per persones d’aquestes característiques és una cosa a la que potser hi hauria de dedicar una reflexió profunda algú amb estudis, tot i que en el fons em sembla molt lògic: una eina com l’escriptura, que permet al jo expressar-se sembla feta expressament per reconciliar la fragilitat de l’experiència personal amb les arestes cantelludes d’un món que és més aviat una lluita.
Pel que observo de la meva pròpia escriptura, me’n surto més bé de la reflexió sobre les coses que no pas d’explicar les coses en si mateixes. Rememoro la meva vida i hi ha moltes coses de les que, simplement, no puc ni vull parlar. En canvi, em passaria hores donant voltes a les seves conseqüències, acolorint els detalls. Però m’adono que, més que habilitat per explicar detalls, el que necessito és un esquema, una estructura que pugui encabir la meva vida (que, de fet, no és res de l’altre món), i sobretot, les meves reflexions sobre aquesta vida, una estructura que em permeti explicar tot el que he après vivint. Perquè les persones, malgrat que siguem l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, aprenem, i jo he après a cada ensopegada.
M’adono que comença a haver-hi gent de la meva edat (o fins i tot, una mica més joves) que es lamenten del pas del temps, i sobretot, de la pèrdua de la bellesa que comporta la joventut que intrínsecament l’acompanya. Estan equivocats. El pas del temps és una benedicció. Arriba un punt en que ja m’he encallat amb tot el que em podia encallar, i he fet el conseqüent aprenentatge: s’anomena experiència, i és absolutament cert que és un grau. No en va diuen que el dimoni sap més per vell que per dimoni. I són molts els que voldrien tornar a la seva joventut, però sabent el que saben ara! Malgrat això, ben segur que qualsevol jove en la flor de l’edat (o no tan jove) em podria replicar que de què serveix saber coses, si el teu cos ja no t’acompanya. Per exemple, de què serveix a segons quina edat saber moltes coses sobre el sexe si ja no tens atractiu per aconseguir algú amb qui practicar-lo. Sembla que el valor de la joventut i de la bellesa rau en l’oportunitat que dóna d’aconseguir bons claus. Però, precisament, si l’experiència serveix per alguna cosa és per adonar-te que, encara que sembli mentida, el món no s’acaba en els bons claus. I també serveix per, si se’n pot aconseguir algun, fruir-lo més, tal i com s’aprèn a fruir de l’amor i de les coses realment importants de la vida, que no són ser un objecte sexual, o tenir un objecte sexual, contràriament al que pugui semblar mirant la tele.
Si estic contenta de fer-me vella és perquè, amb el pas del temps, he après moltes coses sobre el món i sobre la gent, coses que poden fer que, en el futur, el patiment no sigui tan intents com en el passat. Ara ja no pateixo tan com el que vaig patir quan era adolescent. Les inseguretats de la joventut poden ser un dolorós calvari, per més sex-appeal que es tingui. Quan ets més gran ets més lletja, però t’estimes molt més a tu mateixa. Per això sol, per la disminució del patiment, ja val a la pena fer-se vella. Bàsicament la meva vida ha estat això: un acumular eines per enfrontar-me al patiment. (D’aquí que sempre hagi col·leccionat llibres, una de les poques coses que no em fa patir.) Una d’aquestes eines per enfrontar-me al patiment és l’escriptura. Una altra és l’aïllament. Són eines complementaries, de fet. Una tercera eina per enfrontar-se al patiment, que també complementa les altres, és potser la d’ús més difícil, la que pot actuar més sovint com a arma de doble tall: és la sinceritat. (Tan en l’escriptura com en la vida.) I crec, que ben conjuminades, aquestes eines poden servir per a alguna cosa, per convertir el dolor en quelcom no dolorós, per fer comestible el trist ranxo que és de vegades la vida, per continuar vivint amb ganes, i no només com a una imposició de l’existència. Escriptura, aïllament, sinceritat. Aquesta sóc jo, aquesta és la meva manera d’estar viva.
Per què l’escriptura acostuma a ser una sortida natural per persones d’aquestes característiques és una cosa a la que potser hi hauria de dedicar una reflexió profunda algú amb estudis, tot i que en el fons em sembla molt lògic: una eina com l’escriptura, que permet al jo expressar-se sembla feta expressament per reconciliar la fragilitat de l’experiència personal amb les arestes cantelludes d’un món que és més aviat una lluita.
Pel que observo de la meva pròpia escriptura, me’n surto més bé de la reflexió sobre les coses que no pas d’explicar les coses en si mateixes. Rememoro la meva vida i hi ha moltes coses de les que, simplement, no puc ni vull parlar. En canvi, em passaria hores donant voltes a les seves conseqüències, acolorint els detalls. Però m’adono que, més que habilitat per explicar detalls, el que necessito és un esquema, una estructura que pugui encabir la meva vida (que, de fet, no és res de l’altre món), i sobretot, les meves reflexions sobre aquesta vida, una estructura que em permeti explicar tot el que he après vivint. Perquè les persones, malgrat que siguem l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, aprenem, i jo he après a cada ensopegada.
M’adono que comença a haver-hi gent de la meva edat (o fins i tot, una mica més joves) que es lamenten del pas del temps, i sobretot, de la pèrdua de la bellesa que comporta la joventut que intrínsecament l’acompanya. Estan equivocats. El pas del temps és una benedicció. Arriba un punt en que ja m’he encallat amb tot el que em podia encallar, i he fet el conseqüent aprenentatge: s’anomena experiència, i és absolutament cert que és un grau. No en va diuen que el dimoni sap més per vell que per dimoni. I són molts els que voldrien tornar a la seva joventut, però sabent el que saben ara! Malgrat això, ben segur que qualsevol jove en la flor de l’edat (o no tan jove) em podria replicar que de què serveix saber coses, si el teu cos ja no t’acompanya. Per exemple, de què serveix a segons quina edat saber moltes coses sobre el sexe si ja no tens atractiu per aconseguir algú amb qui practicar-lo. Sembla que el valor de la joventut i de la bellesa rau en l’oportunitat que dóna d’aconseguir bons claus. Però, precisament, si l’experiència serveix per alguna cosa és per adonar-te que, encara que sembli mentida, el món no s’acaba en els bons claus. I també serveix per, si se’n pot aconseguir algun, fruir-lo més, tal i com s’aprèn a fruir de l’amor i de les coses realment importants de la vida, que no són ser un objecte sexual, o tenir un objecte sexual, contràriament al que pugui semblar mirant la tele.
Si estic contenta de fer-me vella és perquè, amb el pas del temps, he après moltes coses sobre el món i sobre la gent, coses que poden fer que, en el futur, el patiment no sigui tan intents com en el passat. Ara ja no pateixo tan com el que vaig patir quan era adolescent. Les inseguretats de la joventut poden ser un dolorós calvari, per més sex-appeal que es tingui. Quan ets més gran ets més lletja, però t’estimes molt més a tu mateixa. Per això sol, per la disminució del patiment, ja val a la pena fer-se vella. Bàsicament la meva vida ha estat això: un acumular eines per enfrontar-me al patiment. (D’aquí que sempre hagi col·leccionat llibres, una de les poques coses que no em fa patir.) Una d’aquestes eines per enfrontar-me al patiment és l’escriptura. Una altra és l’aïllament. Són eines complementaries, de fet. Una tercera eina per enfrontar-se al patiment, que també complementa les altres, és potser la d’ús més difícil, la que pot actuar més sovint com a arma de doble tall: és la sinceritat. (Tan en l’escriptura com en la vida.) I crec, que ben conjuminades, aquestes eines poden servir per a alguna cosa, per convertir el dolor en quelcom no dolorós, per fer comestible el trist ranxo que és de vegades la vida, per continuar vivint amb ganes, i no només com a una imposició de l’existència. Escriptura, aïllament, sinceritat. Aquesta sóc jo, aquesta és la meva manera d’estar viva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada